El món del lleure educatiu fa anys que treballa en les plataformes digitals, al servei de les persones i de la societat. Ho fa fomentant la inclusió digital, lluitant contra les bretxes digitals; facilitant l’accés i l’us de les tecnologies; formant en competències digitals a molts infants, adolescents i joves; promovent, també digitalment, la cura solidària del planeta, alineats amb els Objectius del Desenvolupament Sostenible (ODS). I ho fa amb uns objectius i prioritats clares; des d’una pregona inquietud ètica; amb una actitud crítica, oberta i activa, des de la qual és possible millorar les coses, ara i aquí, per aprofitar el potencial de la digitalització i fer tot el possible perquè la vulnerabilitat social produïda per la pandèmia no esdevingui quelcom estructural i crònic.
Educació en el lleure i digitalització
Escric després de la lectura de l’obra de Shoshana Zuboff La era del capitalismo de la vigilancia (Paidos, Barcelona, 2020). Un llibre dens, però imprescindible per entendre les més recents mutacions del model capitalista, de la ma d’una governança computacional, que sotmet els usuaris a una vigilància, a gran escala i a tot nivell. En definitiva, un conductisme radical basat en B. F. Skinner, com antecessor, i en Alex Pentland, com a inspirador.
Per nosaltres son d’especial interès les agudes anàlisis de Zuboff sobre la vida dels adolescents i dels joves (capítol 16), atrapats en les xarxes socials i sovint allunyats del món de la vida, amb fenòmens que posen en evidència el preu o peatge emocional de les xarxes (addicció, no desconnexió, avorriment, confusió, aflicció i aïllament). Està en joc l’autonomia personal i la comunicació humana directa i presencial, cara a cara, pròpia de la vida social real. L’obra ajuda a veure que la salvaguarda del subjecte, individual i col·lectiu, és una de les tasques irrenunciables del moment. Altres autors han vist en les TIC uns instruments afavoridors de la creativitat i la realització personal dels joves i un instrument útil per al desenvolupament de la recerca en camps, per exemple, com la salut.
Amb tot, som davant d’un tema complex en el qual incideixen diversos entorns socials, els hàbitats, les diferències socials i les maneres com son utilitzades. La pregunta fonamental, en el terreny de l’educació, és com el món digital s’ha incorporat en la vida quotidiana dels joves i com aquests perceben la seva relació amb les tecnologies digitals.
El sector del lleure educatiu segueix compromès amb el desenvolupament de la personalitat dels infants i joves, amb els valors que han definit sempre la nostra tasca educativa, mitjançant la formació i la nostra participació activa en els territoris i les comunitats on som presents. Des d’aquests mateixos valors, treballem per l’assoliment d’una societat democràtica, inclusiva també en lo digital. Treballem amb un model formatiu en el qual es combina presencialitat i virtualitat, al servei de l’autonomia de les persones i de la comunitat.
El repte ètic de la intel·ligència artificial
Fa uns anys que la Unió Europea està plantejant-se la regulació de la protecció de dades personals, per tal de garantir la privacitat i la ciberseguretat. La intel·ligència artificial (IA) pot beneficiar la societat i l’economia, i planteja, alhora, nous reptes pel futur del treball i no poques qüestions jurídiques i ètiques, com recordava la Comissió Europea en una comunicació del 24 de juliol de 2020. Ens interessem, ara, pels reptes ètics.
En aquella comunicació es fan, d’entrada, afirmacions ben significatives per als qui fem dels valors uns referents vitals primordials: els valors en els quals es basen les nostres societats han d’estar plenament integrats en l’evolució de la intel·ligència artificial; són necessàries unes directrius basades en un marc regulador que respecti i faci respectar els principis ètics i els valors que inspiren la Unió Europea. Es defensa, a més, un enfocament ètic de la IA quan s’afirma la prevalença del respecte a la dignitat humana, als drets humans i a l’Estat de Dret; a la democràcia i al pluralisme; a la justícia i la llibertat; a la igualtat i la no discriminació; i a la sostenibilitat.
El Codi Ètic de les Tecnologies Digitals obliga a posar-les al servei de les persones i del seu benestar; a garantir la seguretat i la privacitat; a la transparència dels algoritmes; al compliment de la regulació legal; a evitar, en coherència amb els principis ètics, qualsevol tipus de discriminació; i a minimitzar els impactes ambientals. Recentment, s’ha arribat a proposar, fins i tot, un jurament hipocràtic pels tecnòlegs.
Més enllà de la moda i els oportunismes interessats, la major novetat la trobem en els intents de creació d’un marc legal que reguli el control de les dades personals dels treballadors en el sistema informàtic de les empreses. Voldríem pensar que, per fi, el tràfic comercial desregulat de les dades personals, el “capitalisme de la vigilància”, practicat des dels primers anys d’aquest segle per les multinacionals del sector (Google, Amazon, Facebook, Apple), comença a ser qüestionat, també davant de tribunals superiors d’Alemanya, Irlanda, els EUA i la mateixa UE.
Ens preguntem si aquesta problemàtica afecta al dia a dia en l’activitat del nostre sector; com integrem els valors que propugnem en el desenvolupament dels projectes i programes de caràcter tecnològic i digital; quin és l’enfocament ètic que donem al treball que fem en aquest camp; i finalment si, a partir d’aquestes reflexions, convindria actualitzar o no els nostres codis ètics.
Una utopia creïble
Entre els valors que acostumem a proclamar en lloc destacat, hi figura el de la Utopia. Diem que volem un món millor, que aspirem a transformar o millorar una realitat que veiem marcada per la injustícia, la desigualtat social i el dolor de les persones deixades als marges de la societat. La grandiloqüència del llenguatge que, de vegades, fem servir ens ha portat a ser discrets amb les paraules que emprem. Però la duresa i la gravetat de les coses que passen ens aboquen a recordar l’interès i la importància recurrent del pensament utòpic. La utopia és un valor que, de fet, nodreix i inspira molts dels projectes socials emblemàtics que portem entre mans. Farem bé, doncs, de tornar a pensar la relació entre utopia i realitat.
L’anàlisi crítica dels avenços i el desenvolupament de la intel·ligència artificial, més enllà de les modes i els oportunismes, ens ha portat a la relectura dels tres volums de l’obra de Manuel F.E. sobre El pensament utòpic en el món occidental (Taurus, 1981), a la de J. Habermas Teoría y praxis. Estudios de filosofía social (Tecnos, 1987) i la de tres novel·les, encara avui interès i actualitat: 1984, de G. Orwell; Un mundo feliz, d’Aldous Huxley, i Waldem Dos, de B.F. Skinner.
El primer dels llibres ens dona una visió històrica exhaustiva; el segon ens permet una finíssima anàlisi teòrica sobre la separació entre política i ètica. I, per la seva banda, Huxley es feia “preguntes sense sentit” per a Skinner, que era un behaviourista sense pal·liatius, únicament atent als comportaments col·lectius, des de la seva “enginyeria de la conducta”. A Skinner l’interessava la planificació de pràctiques culturals i la realització d’experiències pilots: “No estaria malament partir d’alguna cosa com Waldem dos”, escriuria el 1976. Si, per Huxley, cada grup humà era una societat d’universos/illes, per Skinner era un rusc objecte de planificació. Després de comprovar com el conductisme més radical prescindeix de l’ètica i inspira el capitalisme de la vigilància, no tenim cap dubte de creure idònies aquestes referències bibliogràfiques.
Som conscients de la magnitud global i la rellevància dels reptes de la intel·ligència artificial per la construcció d’una societat més justa i democràtica. Fa mal constatar el retard, de més d’una dècada, respecte de les empreses multinacionals del sector. Però ens sentim obligats a preguntar-nos sobre el món que deixem a les generacions que ens segueixen, sobre el que podem fer per salvaguardar els drets preferents dels infants i dels joves i de la gent gran, ignorats i oblidats massa sovint. Es tracta de fer-lo d’una determinada manera: des de l’acció compartida i el servei a la comunitat, des del compromís amb les persones i els grups més necessitats i des de la cura i l’atenció personal.
La nostra és una utopia realista, capaç d’inventar, d’obrir nous camins i d’anar contracorrent, quan s’ha de fer. Per aquest realisme i pel seu arrelament en el temps i l’espai en què es formula, la nostra utopia és dinàmica, incita a la recerca de camins que facin viable l’inèdit, i és digna de crèdit per mantenir-se dintre del marc del possible, sense renunciar al context ètic i moral corresponent, propi d’una ciutadania lliure, autònoma i plural, no desencantada, que segueix oposant-se a l’escissió entre el bé comú i l’ethos, al nihilisme o l’abstinència valorativa; una ciutadania responsable i compromesa, sabedora que la justícia és més que l’obediència a les lleis.
Hom pot constatar, dia rere dia, que hi ha motius per l’esperança: el sector porta entre mans projectes innovadors i de futur, pensats globalment (des dels ODS), arrelats en lo quotidià, amb els peus a terra; ambiciosos i realistes alhora; basats en el que hem fet millor durant les darreres dècades i amb un renovat coratge de futur, amb la mirada posada en un demà que urgeix i empeny. Dèiem fa uns anys que pertanyem a aquell esperit que no sap i no vol viure sense somnis, sense ideals, sabent que són u-topos, que no existeixen enlloc i que, per la seva càrrega ètica i moral, són irreductibles a les ideologies i al pensament únic.
