Amb nervis i una mica de vergonya, els més extravertits inicien la xerrada apuntant dues idees que aniran desenvolupant al llarg de la sessió. La primera, l’experiència generalitzada que la seva etapa escolar ha estat un desastre. La segona, el convenciment que la UEC els ofereix una nova possibilitat que cal aprofitar.
Mica en mica, amb l’ajut de l’educadora, els joves van desgranant els elements que consideren claus en el seu procés de recuperació. Ho fan de manera espontània, sovint a petició de les preguntes que els adrecen els companys i companyes universitàries. Tot i la dificultat de sintetitzar en poques paraules el seu missatge, compartim quatre punt clau que van defensar i que bé podrien formar part d’un manual de pedagogia.
Llibertat de moviment i activitats amb sentit
El primer que comenten els adolescents de la UEC és el fet de no haver de passar moltes hores asseguts davant un paper, d’un llibre o mirant la pissarra. Valoren la possibilitat de dur a terme activitats manipulatives que, a més de permetre’ls bellugar-se, els aporten aprenentatges que consideren els poden ajudar a trobar feina. Parlen de la satisfacció que senten quan s’adonen que tenen habilitats per determinades activitats com ara la fusteria, la cuina o la serralleria, quan s’adonen que aprenen ràpidament un ofici i que volen saber-ne més. És a propòsit de les activitats de taller que comencen a imaginar i a projectar noves possibilitats de futur que fins el moment no s’havien plantejat. Possibilitats allunyades de la marginalitat a la qual alguns es veien abocats.
Relació propera i grups petits
L’expressió “com si fóssim una família” és usada pels adolescents en diferents moments per assenyalar la relació propera entre els membres de la UEC. Destaquen, d’una banda, que els educadors i educadores, els talleristes, el personal d’administració i l’equip directiu coneixen cada noi i cada noia del centre, s’adrecen a ells pel seu nom, i disposen d’informació que els permet interessar-se per qüestions que formen part de les seves vides, com ara l’evolució d’un familiar hospitalitzat, el retorn d’un viatge al país d’origen, la cerca de feina, o un canvi de domicili.
D’altra banda, valoren l’organització en grups petits perquè pensen que afavoreix el coneixement mutu i l’acceptació de l’altre “tal com és”. Saben que són moltes les circumstàncies que comparteixen i això també facilita l’empatia entre companys. I contraposen aquesta situació a la viscuda a l’escola, on sovint tenien la sensació de restar al marge del grup i vivien amb l’estigma de ser “els dolents de la classe”.
Expectatives altes i millora en la conducta
Entre els canvis personals més significatius de la seva estada a la UEC, set dels vuit joves apunten a una reducció radical de dues conductes que reconeixen haver mantingut anteriorment: l’absentisme i la conducta disruptiva.
Respecte l’absentisme no tots estan en la mateixa situació, si bé tots valoren que han fet una millora important. El fet de “tenir ganes d’anar” al centre i d’estar interessats per moltes de les activitats que se’ls ofereix rebaixa l’atracció que en altres moments han exercit sobre ells l’absentisme i l’abandonament.
La conducta disruptiva amb la qual la majoria s’identifica en els seus anys d’institut l’associen a l’avorriment que patien i al sentiment que el professorat no esperava res de bo d’ells. La percepció de les baixes expectatives dels adults és un comentari que es repeteix en el tractament de diferents temes: projectes de futur, activitat acadèmica, o comportament a classe, entre altres. Si bé consideren que de tant en tant es barallen, no es reconeixen en el rol violent i agressiu que han assumit en el passat.
La conducta disruptiva amb la qual la majoria d’aquests alumnes s’identifica en els seus anys d’institut l’associen a l’avorriment i al sentiment que el professorat no esperava res d’ells
L’esforç com a mecanisme de superació
Malgrat la visió positiva que els vuit adolescents transmeten de la seva experiència a la UEC, deixen clar que el dia a dia no sempre és fàcil. Tots destaquen l’esforç que han de fer per assistir a classe, fer allò que se’ls exigeix, controlar el seu comportament, ajudar els companys i participar en el centre. Un esforç que necessita ser sostingut perquè no n’hi ha prou a fer-ho bé puntualment. Expressions com ara “ningú no canvia en un dia” o “no podem de cop deixar de ser qui som ni deixar de fer el que hem fet sempre”, són seguides de comentaris que posen l’èmfasi en la possibilitat real de modificar determinades conductes i convertir-se en les persones que volen ser. “Mica en mica et vas trobant bé, i veus que pots millorar i et dius ‘li he de posar ganes perquè potser si ara no aprofito aquesta oportunitat, mai més no la tornaré a tenir’ i aleshores t’esforces”. A la pregunta d’un estudiant sobre com aconsegueixen aquests canvis hi ha unanimitat en la resposta: “Els educadors i educadores ens ajuden molt”.
L’exposició dels adolescents guanya en espontaneïtat a mesura que passa el temps. Cap al final de la classe un dels nois demana canviar els torns i ser ells qui preguntin als estudiants. Les preguntes giren al voltant de com són els professors de la universitat, si els agrada el que estudien, si és difícil, si tenen moltes assignatures, etc. Aviat el torn de preguntes i respostes es converteix en un diàleg amè i fresc entre adolescents i joves.
Els amics de la UEC marxen i a classe plana un interrogant: ¿Per què aquests nois han de sortir dels centres ordinaris per poder seguir aprenent i donar sentit a allò que fan? ¿Per què no som capaços de crear un espai més respectuós amb la diferència? (també amb les diferències a l’hora d’aprendre). Potser en la pregunta hi ha l’esperança, perquè qui se la fa són els futurs i les futures pedagogues.
