No recordo exactament quan ni com vaig saber de l’existència del model d’APS (activitat d’aprenentatge i servei). El que sí que recordo és que vaig pensar que tot el que estava sentint o llegint sobre les APS es podia referir a l’experiència de fer teatre.
El teatre és un joc on es ficciona la realitat per prendre’n consciència. Fem teatre per explicar-nos el món i per explicar com ens posicionem en relació amb la realitat que ens envolta. El treball de l’intèrpret per crear un personatge requereix de l’observació minuciosa i de l’anàlisi de les emocions i de com les expressem a través de la posició corporal, de l’energia que invertim en cada moviment, de la modulació de la veu, del gest, de la mirada… I en aquest procés, descobrim les possibilitats del nostre propi cos, de la nostra energia i de quines són les emocions que mouen les nostres accions. Aprenem a mirar-nos i a mirar els altres. En el procés de creació d’una peça escènica aprenem, també, sobre la necessitat de treballar en equip. Podem dir, per tant, que el teatre és una activitat d’aprenentatge.
Sabem que no hi ha teatre si no es dirigeix, almenys, a un espectador. Fem teatre per al públic, per a la comunitat; en alguns casos, només el fem per entretenir-la i sovint, per compartir la nostra visió sobre les qüestions que ens afecten i per entendre d’on venim, on som i on voldríem ser. El teatre esdevé, així, un espai de compromís social i polític. Un espai de reflexió comunitària, de projecció de possibilitats de futur. I aquí tenim, doncs, el teatre com a activitat de servei.
El teatre esdevé un espai de compromís social i polític
Com a responsable del Servei educatiu i social del TNC, vaig entendre que havíem d’oferir les nostres instal·lacions i la nostra expertesa als joves per fer possible una experiència de creació teatral de qualitat per presentar al públic. Només això ja podria ser una APS. Joves reflexionant a través del teatre sobre la seva realitat, els seus desitjos, les seves dificultats. Però, i si aquesta reflexió fos compartida? I si en lloc de fer un treball d’introspecció, proposéssim un treball d’empatia amb altres persones amb realitats, desitjos i dificultats, a priori, diferents?
D’aquí va sorgir la idea de posar en relació un grup de joves amb un grup de persones en situació de vulnerabilitat; però darrere de la idea, van arribar els dubtes. Suposaria un aprenentatge significatiu per als joves? Persones en situació de vulnerabilitat podrien sostenir un procés de creació amb adolescents? Quin retorn en rebria la comunitat?
Tal com estem acostumats a fer en el teatre, vam guiar-nos més per la intuïció i la voluntat que no pas per les certeses, les quals no hi eren, i vam confiar que, de la prova-error, en trauríem una activitat amb sentit. El mes de juliol del 2020, vam presentar al CRP Les Corts la nostra proposta d’APS. Un procés de creació artística col·lectiva amb un grup d’estudiants i un grup de persones en situació de vulnerabilitat. Els alumnes coneixerien la realitat de les persones d’aquest col·lectiu i, juntes, treballarien per trencar estigmes a través d’un espectacle d’arts escèniques.
Vam fer la prova amb un grup d’alumnes de l’institut Dr. Puigvert i un grup d’adults amb problemes de salut mental de l’associació l’Arep. I feta la prova, no va arribar l’error. L’experiència va resultar profundament enriquidora per a tothom, joves, socis de l’Arep, equip del TNC i, també, per al nombrós públic que va gaudir de la presentació de l’espectacle titulat Allà on es perden les maletes, a la Sala Tallers del TNC. Però, com va començar tot i quines van ser les claus de l’èxit del projecte?
Un cop acceptada la proposta, el CRP Les Corts va buscar un centre a qui oferir l’activitat, i des del TNC ens vam adreçar a l’Arep. Jo coneixia i havia treballat amb la companyia Desconcierto, un grup de teatre sorgit dels tallers del club social de l’associació l’Arep per la salut mental. L’element clau que em va portar a buscar aquest grup, a banda de la confiança en la seva motivació i generositat, va ser la persona que els dirigia. No hi ha gaire professionals de les arts escèniques que dediquin el seu talent al teatre comunitari. I menys encara que ho facin com ho fa en Pere Borrell, marcant la seva empremta sense imposar la seva veu, posant el focus allà on s’ha de posar, mostrant la realitat sense embuts ni disfresses i convertint aquesta realitat en un producte estètic i artístic de qualitat.
No hi ha gaire professionals de les arts escèniques que dediquin el seu talent al teatre comunitari
El grup va acceptar participar en el projecte amb una sola condició. “No volem parlar de malaltia” van dir “perquè nosaltres no som malalts. Tenim problemes de salut mental però som molt més que això”. Aquest havia de ser l’objectiu del projecte: donar visibilitat a les persones, més enllà de la seva condició de vulnerabilitat.
Quan el Martí Boneta del CRP Les Corts ens va posar en contacte a totes les parts (les professores de l’institut Dr. Puigvert que acompanyarien el projecte -la Carol Vega i la Susana Carreras-, les educadores de l’Arep -la Patrícia Zamora i l’Adrià Pulpillo-, en Pere Borrell i jo mateixa), l’entesa va ser immediata. Vam decidir que la primera sessió havia de ser a l’institut per fer una formació als joves sobre salut mental, sobre els estigmes socials que pateixen les persones amb problemes de salut mental i per donar a conèixer el treball de l’Arep per l’autonomia i la dignitat dels seus associats.
La segona sessió era la clau perquè ni els joves tenien gaire clar com havien de tractar persones de cinquanta a seixanta anys amb problemes de salut mental, ni el grup de l’Arep tenia clar si els aportaria res treballar amb adolescents. Havíem d’aconseguir trencar les resistències inicials i generar un bon clima de treball i de confiança, connectar-los més enllà de prejudicis i pors. Les arts escèniques i el joc teatral van fer la seva màgia i en una sessió ja teníem un sol grup de companys i companyes amb ganes de jugar i crear.
Va ser clau no perdre de vista l’objectiu, no intentar que els intèrprets semblessin actors/actrius professionals sinó que poguessin mostrar les seves realitats amb naturalitat
A partir d’aquí, la resta de sessions les vam anar creant des del no-res, acceptant els ritmes diferents, abraçant les incerteses i confiant en la força del grup. En aquest procés va ser clau no perdre de vista l’objectiu, no intentar que els intèrprets semblessin actors/actrius professionals sinó que poguessin mostrar les seves realitats amb naturalitat.
Amb aquesta primera experiència ja vam tenir una estructura que ens ha permès replicar-ne el model i fer, fins ara, les APS següents:
– Allà on es perden les maletes, amb l’institut Dr. Puigvert i l’Arep per la salut mental.
– Com la nit i el dia, amb l’institut Dr. Puigvert i l’Arep per la salut mental.
– Projecte sense presentació final, amb l’institut Les Corts i l’associació Forma21, per la reinserció sociolaboral de persones amb addiccions.
– Projecte en paral·lel a l’espectacle Moriu-vos, amb l’institut Les Corts i persones grans del centre cívic Parc Sandaru.
– Projecte en curs, amb l’institut Rec Comtal i persones amb paràlisi cerebral de la fundació Aspace.
El teatre ens ofereix un espai d’assaig de noves relacions lliures de prejudicis, un espai de creació d’un nou model de societat justa i inclusiva, un espai de joc emocionant i compartit, un espai d’aprenentatge, un espai de servei. Continuarem aprenent i continuarem avançant amb nous reptes d’APS.
