Més enllà del desig de trobar feina, les seves expectatives davant la formació són incertes i diverses. La majoria comenta que té ganes d’aprendre “coses que serveixin per a alguna cosa”, altres es mostren indiferents, i altres desconfiats davant discursos que sonen massa bé per ser veritat.
Tots, però, comparteixen l’experiència d’haver estat mals estudiants i certa repulsa a allò que té a veure amb l’àmbit acadèmic. Circumstàncies que el professorat coneix prou bé i que tindrà en compte en la seva intervenció.
A diferència de l’escolaritat obligatòria, en els PFIs hi ha un biaix important pel que fa a la seva composició. Així, mentre que en el PFI d’electricitat predominen, any rere any, els nois, en el PFI de perruqueria i estètica ho fan les noies. El curs que hem anat a observar s’imparteix en ADSIS, una entitat socioeducativa (la qual sovint acull joves que no han entrat en els PFIs que ofereixen els instituts), i està format per quinze noies.
Les docents, la Clara i la Gemma, dediquen les primeres jornades a facilitar el coneixement entre les noies del grup: exercicis que exigeixen, una vegada i una altra, repetir el nom de les companyes, o presentar-se d’una manera amable: Cadascuna dirà tres qualitats que la defineixen. Primera sorpresa: coses positives? Què difícil. És més fàcil dir el que fem malament. I dinàmiques per a introduir el col·lectiu: penseu què espereu del grup i què podem aportar cadascuna.
Però també aquests primers dies s’han de posar les bases per a la convivència, i s’ha de presentar l’horari i les assignatures. Normativa i assignatures, dos elements que en la trajectòria escolar de les joves han sigut font de conflictes.
La Clara i la Gemma assumeixen la formació del grup des d’encàrrecs diferents. Mentre la Clara es responsabilitza de la tutoria grupal, del procés formatiu de cada noia i assumeix les assignatures transversals, la Gemma –especialista en perruqueria i estètica– farà el seguiment dels aprenentatges tècnics i serà l’encarregada d’ensenyar els continguts vinculats directament a l’ofici.
La presentació del curs es fa en l’espai de perruqueria. Catorze cadires orientades als miralls horitzontals que ocupen les parets, dos rentacaps, un assecador de peu, altres assecadors de mà i material de perruqueria (rul·los, xampús, tints, i esmalts), situen les noies en la feina que faran i permeten introduir les assignatures pròpies de l’ofici –estètica, talls de cabell, o colors, entre d’altres. També les assignatures instrumentals –matemàtiques, entorn social, llengües i món laboral– que tants mals de cap els han donat en la seva etapa escolar.
I després de parlar d’assignatures i horaris, les educadores entomen el tema de la normativa, insistint en la necessitat d’establir pautes que facilitin la convivència. Demanen a cada jove que escrigui tres pautes, requeriments, o normes que consideri que les ajudaran a conviure i a sentir-se a gust en el grup.
Respectar el material. No mirar malament a la gent. Escoltar-nos. Acceptar els errors dels altres. Que la família i els morts no es nomenin per molt enfadada que estiguis amb algú. Deixar bé l’espai que utilitzem… Les educadores escolten i somriuen. Animen les més tímides a participar. Valoren i agraeixen cada aportació. Anticipen amb delicadesa allò que passarà: home, algun conflicte ja sortirà, ja, durant el curs. El tema és com el gestionem. Idees? I el diàleg torna a començar. Jo demano que si un dia estic girada, o ploro, o el que sigui, que ningú em digui res. Quan estic així necessito el meu espai. Una altra: A veure, jo si em respecten, respecto, però si algú em mira malament… I les aportacions continuen.
Primers dies en tots els PFIs. Molta informació a donar, més orientada a generar canvis d’actituds davant la formació que no pas a transmetre continguts. Esforços dels docents a mostrar als joves que “això” és diferent, que aprendran també amb les mans, que adquirir un ofici requereix dedicació i ganes, què els grups són reduïts, què els horaris són flexibles perquè estan al servei de l’activitat, què ells tenen molt a aportar… i molts altres aspectes que ajuden els nois i noies a entrar en un curs que, per a la majoria, serà cabdal a la seva vida. Però ells no ho saben.
No es poden imaginar que d’aquí a uns mesos, quan celebrin la seva graduació –perquè sí, la majoria es graduarà– donaran les gràcies als educadors i educadores per haver-los fet sentir a gust, per haver estat al seu costat en moments de crisi i no deixar-los caure, per haver cregut en ells, per transmetre’ls confiança i per la seva paciència infinita. Agrairan tot el que han après, el fet de conèixer un ofici que els permet buscar feina i el suport que han rebut dels companys. Alguns agrairan les ganes de continuar estudiant.
També les famílies es mostraran orgulloses dels seus fills, contentes de poder-los acompanyar en un acte de graduació i d’escoltar com educadors i equips directius els feliciten pels èxits aconseguits i agraeixen a pares i mares la seva col·laboració amb el centre, una experiència nova per a la majoria.
Però perquè això passi queda tot un curs per endavant. I molta feina. De moment, allunyats de discursos catastròfics sobre educació, però també de discursos ingenus i buits de contingut, educadors i educadores s’esforcen per introduir continguts i metodologies que connectin amb els joves, que els permetin reconciliar-se amb la cultura, que els ajudin a adquirir rutines i hàbits de treball. En definitiva, que els proporcionin l’oportunitat de créixer personalment i d’aprendre un ofici, dos aspectes complementaris que els han de possibilitar processos d’inclusió en una societat que fins ara els ha deixat fora.
