Des de l’any 1964, quan es va publicar el llibre de Gary Becker Human Capital: A Theoretical and Empirical Analysis, with Special Reference to Education (traducció al castellà: El Capital Humano, Alianza Editorial, 1983), el concepte de capital humà ha ocupat un lloc central en les polítiques educatives, exercint una influència determinant i generant conseqüències de gran abast. En síntesi, el llibre ens diu: primer, que el capital humà és el conjunt de capacitats productives que un individu posseeix pel fet d’haver adquirit coneixements i habilitats útils per treballar de manera eficient; segon, que l’augment del capital humà explica tant el desenvolupament econòmic d’un país com el benefici individual d’aquells que el posseeixen; tercer, que l’educació s’ha de preocupar de transmetre els coneixements, competències i habilitats necessàries per augmentar la productivitat i respondre a les conveniències del mercat; i quatre, que l’educació és una inversió econòmica dels estats, de les famílies en favor dels fills i de cada individu singular per esdevenir més competitius i exitosos. Es tracta d’adquirir la quantitat d’educació que cada persona es pugui permetre, amb l’esperança que aquesta inversió generarà un retorn futur que contribuirà al desenvolupament del país i incrementarà els salaris dels individus particulars.
En un principi, aquest plantejament va permetre democratitzar l’educació amb importants increments de la despesa pública, però després el pensament neoliberal va imposar la idea que aquesta despesa havia de recaure en les butxaques privades, ja que finalment eren els particulars els que rebrien els beneficis del seu esforç econòmic i veurien augmentar la seva competitivitat, empleabilitat i finalment els sous. Aquesta dinàmica va provocar que molts joves no poguessin assumir els costos de l’accés a l’educació superior i que, en alguns països, molts altres acabéssim amb elevats deutes contrets per finançar els seus estudis (Cooper, M. Los valores de la família. Traficantes de sueños, 2020). A més, el paradigma del capital humà ignora les desigualtats estructurals que dificulten l’accés igualitari a l’educació, redueix els éssers humans a simples recursos econòmics i transforma l’educació en una eina instrumental al servei del mercat, deixant de banda la formació humanista i el foment de la participació ciutadana. Un desastre per a l’educació democràtica.
Però els perjudicis de les polítiques inspirades en la idea de capital humà no acaben aquí. Cada vegada resulta més evident que aquest enfocament individualista i meritocràtic no pot fer front als grans reptes col·lectius que desafien la humanitat en aquest primer quart del segle XXI. Problemes com el canvi climàtic, les desigualtats creixents, la incorporació ètica de les innovacions biològiques i digitals, la lluita contra les diverses formes de violència, l’enfortiment de la participació democràtica, així com altres problemes, exigeixen una visió que superi la simple acumulació de capacitats individuals pròpia de la teoria del capital humà. Sovint, aquestes qüestions demanen un replantejament profund de les formes de vida i de convivència. És per això que cal avançar cap a un concepte educatiu i civilitzador diferent, capaç de respondre millor a aquestes exigències col·lectives. En aquest context, proposem la noció de capital cívic comú com una alternativa més adequada i necessària per afrontar aquests desafiaments compartits.
Què és el capital cívic comú? Fa referència a la capacitat col·lectiva d’enfrontar-se a problemes en benefici de la comunitat. Aquesta capacitat és col·lectiva perquè no l’assoleix un individu aïllat, sinó que ho fa un grup que esdevé autònom i capaç de portar a terme un projecte d’acció transformador. És una capacitat complexa perquè combina, d’una banda, elements intangibles de naturalesa col·lectiva –com ara l’habilitat per deliberar, cooperar, avaluar i criticar, imaginar i proposar, actuar reflexivament, incorporar coneixement a l’acció o provar i comprovar–, competències que emergeixen a partir de les habilitats dels subjectes que componen el grup; i, d’altra banda, elements tangibles –infraestructures i pràctiques socials– que depenen dels recursos, la cultura i les polítiques de la comunitat. Aquesta capacitat col·lectiva complexa permet abordar amb més o menys efectivitat a problemes reals i, fer-ho, en benefici del conjunt de la comunitat. Finalment, aquesta capacitat esdevé un capital que adquireix un grup per educació i per pràctica, i que es converteix en un bé comú del col·lectiu que el posseeix.
El capital cívic comú es basa en una mirada col·lectiva, orientada a les necessitats de la comunitat, cooperativa i compromesa amb la transformació social
Acabarem d’aclarir el concepte de capital cívic comú comparant-lo amb el capital humà i amb el capital social. No cal dir, que el capital cívic comú es distingeix clarament del capital humà, que adopta una perspectiva individualista, centrada en el mercat, competitiva i orientada a la utilitat econòmica. En canvi, el capital cívic comú es basa en una mirada col·lectiva, orientada a les necessitats de la comunitat, cooperativa i compromesa amb la transformació social. Pel que fa al capital social, tot i que pot semblar un concepte proper, hi ha diferències significatives encara que en certa manera es complementen. El capital social es refereix a les xarxes, normes i relacions de confiança que faciliten la cooperació entre individus (Putnam, R.D. Solo en la bolera. Galaxia Gutemberg, 2002). Aquests aspectes són fonamentals pel capital cívic comú, però aquest incorpora, a més, les capacitats operatives, tècniques i ètiques necessàries per convertir aquesta confiança en accions concretes i transformadores al servei del bé comú.
Aquesta capacitat d’enfrontar-se col·lectivament a problemes de la comunitat pot permetre revertir, pas a pas, els problemes de civilització que avui tenim plantejats. Podria promoure que una infinitat de grups de joves, en edat de formació obligatòria i postobligatòria, contribuïssin amb petits canvis a un canvi global. Aquesta podria ser una aportació significativa de l’educació a la transformació del nostre món, una manera actualitzada d’entendre l’educació democràtica, i alhora una excel·lent formació de ciutadans preocupats pel bé del conjunt de la comunitat. En aquest sentit, el desenvolupament del capital cívic comú tindria impactes positius tant a escala local com global. En l’àmbit comunitari, enfortiria la cohesió social, milloraria la capacitat de resposta davant de crisi i fomentaria la innovació social. A nivell global, ajudaria a construir xarxes de col·laboració capaces d’abordar problemes globals de civilització. En aquest context, desenvolupar el concepte de capital cívic comú podria esdevenir un element important per renovar la Renovació Educativa, contribuint a construir una educació més compromesa i transformadora.
Un camí de renovació que, des de diferents tradicions, ja han iniciat vàries propostes educatives. Han fet seva la idea que per avançar cap a un model basat en el capital cívic comú és fonamental repensar el paper de l’educació. En lloc de centrar-se exclusivament a preparar els estudiants per al mercat laboral, les institucions educatives han de formar ciutadans capaços de treballar col·lectivament i contribuir activament a la resolució de problemes comunitaris. Algunes pràctiques educatives que ja fomenten el capital cívic comú són, per exemple, la ciència ciutadana, l’aprenentatge servei, l’aprenentatge basat en problemes, els consells d’infants o, en l’àmbit social, els laboratoris ciutadans. Aquestes i altres iniciatives semblants activen espais on les persones poden aprendre conjuntament, dialogar i generar solucions col·lectives que beneficiïn a tota la comunitat. El camí que hauria de recórrer l’educació democràtica, si vol respondre als reptes actuals.
La transició del capital humà al capital cívic comú no implica abandonar el desenvolupament d’habilitats individuals, sinó integrar-les en un marc col·lectiu que prioritzi el benestar compartit i la transformació social. En l’actualitat, el progrés no pot mesurar-se únicament en termes de productivitat econòmica, sinó també en la capacitat de les comunitats per actuar juntes i transformar la realitat. El capital cívic comú ofereix una visió renovada i esperançadora, que reconeix la importància de construir capacitats col·lectives per donar resposta als desafiaments del nostre temps. Per això, repensar les polítiques públiques i els sistemes educatius des d’aquest enfocament és un pas imprescindible per avançar cap a un futur més equitatiu, sostenible i solidari.
El Diari de l’Educació, 2025