Vivim en un món globalitzat. Això és un fet i és com un eslògan que es repeteix contínuament. Però en la vida diària no ho solem tenir present, no som conscients de les manifestacions i conseqüències d’aquesta globalització. El global s’ha convertit en l’habitual en la nostra vida local, alguna cosa així com el que es pretenia en la dècada dels 80 amb el concepte glocal al qual després se li va donar un sentit crític i social. Ho veiem quan anem al mercat i trobem tot tipus de fruites o verdures en qualsevol època de l’any que vénen d’un altre hemisferi o quan podem comprar roba confeccionada en les antípodes a preus molt barats, o comprem un cotxe produït en un altre continent però que ens és tan familiar que sembla fet per aquí, o quan rebem al moment una notícia per la televisió o per les xarxes que esdevé a milers de quilòmetres o quan adoptem celebracions d’altres cultures. O quan ens hem de quedar confinats a casa per una pandèmia.
Es podria dir que, en general, la globalització es viu de manera natural, com una cosa positiva, com una millora de la qualitat de vida que ens permet el nostre sistema econòmic i tecnològic. El global s’ha fet local en la quotidianitat, en la nostra manera de vida. Poques vegades es pensa en les causes i conseqüències presents i futures d’aquesta globalització especialment per als països més pobres del planeta, però tampoc per als ciutadans que vivim als països més rics. En tot cas, es pot considerar que són les conseqüències inevitables per a mantenir el nostre nivell de vida. Per ser fidels a la realitat hem de posar en valor les reaccions des dels moviments que reivindiquen i potencien a contracorrent el comerç i les activitats locals. I ho fan lluitant permanentment contra les dinàmiques econòmiques globalitzadores que han descobert els beneficis econòmics d’incorporar el local com a concepte.
Últimament, alguns esdeveniments que han posat en risc directament la vida de molts ciutadans han despertat certa consciència sobre les conseqüències de la globalització. Sigui per por de la integritat personal, al desconegut i al diferent, al fet que qüestionin la nostra identitat, a perdre propietats, a perdre drets personals, la salut, o directament la vida, sembla que s’ha obert una porta a l’anàlisi crític dels efectes de la globalització. Ens referim a esdeveniments com les conseqüències del canvi climàtic, com a inundacions, incendis, sequeres, o la contaminació a les ciutats amb prohibició de circulació, o l’anul·lació de vols nacionals i internacionals, o reivindicacions laborals amb efectes internacionals, la saturació de rius i mars per plàstic i el perill per a la nostra alimentació, la pandèmia coronavirus, etc. Sembla que de sobte infinitat de contingències que ens podien arribar, han arribat i posen en perill les nostres vides quotidianes. En aquest nou estat de consciència els mitjans de comunicació han tingut, tenen i haurien de mantenir un paper primordial.
I no és que la globalització sigui un concepte o una tendència nova, però el que marca la diferència amb èpoques anteriors és que actualment en la seva construcció i desenvolupament intervenen elements d’un gran poder globalitzador, les tecnologies aplicades als mitjans de transport i de comunicació. Unes tecnologies que sembla que el seu sentit lògic sigui la globalització. La globalització és un concepte complex i sistèmic que fa referència a fenòmens, processos i tendències diverses que concerneixen l’economia, la salut, al comerç, al món laboral, les comunicacions, la cultura, l’educació, la política, els moviments migratoris i a la concepció que tenim del món i de la quotidianitat. Però de tots ells el motor és l’economia de mercat acompanyada i sustentada per polítiques neoliberals i facilitades pel coneixement, els avanços en els mitjans de transport i les tecnologies de la comunicació que ho impregna tot.
En poques dècades hem passat de tenir al poble o la comarca com a referent comercial i de relacions més immediates, a una societat de la immediatesa en la comunicació, producció i consum a nivell planetari. Com a resultat tenim que des de fa molt poc les noves generacions només han viscut en un món en el qual les manifestacions de la globalització formen part de la seva vida quotidiana comercial, cultural, laboral, comunicativa i política. Se sol pensar i actuar localment sense tenir present que els condicionants, els interessos i les causes de la nostra manera de vida local són globals. Per això s’han de valorar els moviments generats com el de “joventut pel clima” que posen en evidència la dimensió més global.
Evidentment s’han de ressaltar aspectes positius de la globalització, com la transmissió i difusió del coneixement, desenvolupament i intercanvi de recerques mèdiques, la immediatesa en les accions, l’ajuda humanitària en catàstrofes, el suport i desenvolupament tecnològic, desenvolupament de projectes humanitaris, encara que cal dir-ho, gairebé sempre de forma interessada. A vegades sembla que responen a certa obligació moral o a una altra estratègia per continuar obtenint beneficis. Però la globalització amb altres objectius menys economicistes i neoliberals podria servir per reduir la pobresa a molts països que estan sent espoliats, per eradicar malalties, potenciar les economies nacionals i locals, evitar emigracions massives, potenciar l’educació bàsica, etc. Només seria canviar l’enfocament i els objectius de la globalització i estudiar com els mecanismes que permeten la globalització podrien intervenir en l’eliminació de les injustícies socials i la millora de la vida en el planeta. És a dir, benvinguts els aspectes positius però que no serveixin per justificar les injustícies, les desigualtats i les tensions socials que genera en l’àmbit local i global.
Sembla que estem en un moment de grans canvis i incerteses. És el moment, i el sistema és conscient que comença a ser necessari revisar el criteri que ha seguit sempre. Triar creixement econòmic abans que equilibri ecològic i més justícia i equitat social (Davos,2020). El desequilibri mediambiental, la immigració, la falta d’inversió en recerca, la contaminació, l’absència de salut i sanitat pública, l’apropiació dels recursos naturals i energètics, el bloqueig d’economies locals, les desigualtats, l’extrema pobresa…, és a dir, el que abans eren condicions necessàries per al creixement econòmic o efectes col·laterals, ara sembla que es comencen a presentar com a obstacles per al creixement i també evidentment com a oportunitats, com a nous àmbits susceptibles de produir beneficis.
Es diu que aquests canvis asseguraran que el capitalisme sigui sostenible i per això es diu que s’ha de reinventar. Segur que serà globalitzat i perseguirà el control i administració global de la societat. En aquest sentit ho recull el manifest de Davos 2020, en el qual també s’apunta la importància estratègica d’actuar des d’un compromís social de l’empresa. La pandèmia covid-19 i la crisi econòmica que comportarà, de sobte, ha accelerat i incrementat grans canvis i moments d’incertesa. Molts diuen que això farà que a partir d’ara el món serà diferent. Es generarà un procés de desglobalització? Es renunciarà al potencial globalitzador de les tecnologies? Serà possible una reindustrialització dels països per compensar? Canviarà el pes dels blocs econòmics? Si més no, ens ha fet reflexionar personal i col·lectivament.
Però mentre el sistema assegura el control dels canvis, tot el procés anirà impregnant i afectant el present i el futur de les nostres vides en el global i en el local. Per això, des de l’educació s’ha de fomentar l’esperit crític davant els nous canvis que s’aveïnen, que molt ens temem perseguiran els mateixos objectius d’abans, creixement econòmic i màxim benefici. La justícia social, l’eliminació de la pobresa, en definitiva el desenvolupament humà, quedarà en mans dels moviments socials als quals l’educació haurà d’ajudar formant a una ciutadania crítica i amb un fort sentit de justícia. Una educació crítica amb objectius de justícia social, cooperació i solidaritat que orientin i formin ciutadans actius que pensin i actuïn localment i globalment. I encara que més difícil, caldrien uns mitjans de comunicació crítics i independents que potenciïn i reforcin els mateixos objectius de l’educació.
