De tots és sabut que el terme servei s’aplica a moltes coses que no tenen res a veure: Així, entre d’altres situacions, discutim si en tal país és o no obligatori el servei militar; al restaurant, preguntem on està el servei; ens informen a quina hora és el servei religiós; constatem la qualitat dels serveis públics de la nostra ciutat i felicitem a una amiga que ha muntat la seva pròpia empresa de serveis. El terme servei pot utilitzar-se correctament en sentit militar, religiós, públic o comercial, i en tots aquests sentits dispars hi és present la idea de cosa útil, necessària o que interessa per un motiu o un altre.
També cal distingir entre un acte cívic, espontani i propi de la bona ciutadania (per exemple, atendre un veí que té dificultats per travessar el carrer; cursar una denúncia a les autoritats municipals, o assistir a una manifestació) del que és un servei a la comunitat, que implica una activitat programada, d’una certa durada i compromís sostingut per part dels participants.
En un sentit social, el servei s’entén conceptualment com una acció solidària i desinteressada a favor de la comunitat. Aquest és el concepte que utilitzen els moviments socials i de voluntariat, així com els programes i iniciatives de servei cívic o servei civil. Com paraigües conceptual, admet diversos matisos i pot enfocar-se des de diversos punts de vista, que marcaran prioritats ètiques, polítiques o pedagògiques diferents, per exemple en relació a l’obligatorietat o a l’absència de remuneració.
Hi ha un cert consens internacional a l’hora de diferenciar voluntariat i servei cívic, actuacions ambdues identificables amb el concepte de servei a la comunitat.
El voluntariat es refereix, sobretot, a una actuació altruista i desinteressada en favor del bé comú, que es realitza en el temps lliure de la persona i que és compatible amb la pràctica laboral normal en altres àmbits. Seria el cas, per exemple, d’un empleat de la banca que dedica una o dues tardes a la setmana a col·laborar com a voluntari en un hospital, sense rebre per això cap remuneració.
És, per tant, una pràctica limitada en el temps, de relativament poca intensitat en tant que no representa l’activitat principal de la persona, encara que requereixi un fort compromís. És clar que això de la intensitat pot variar substancialment quan la persona es jubila i compta amb més temps o bé quan entra en un període de no treball i decideix aprofitar-ho per intensificar la seva dedicació a les tasques de voluntariat.
El servei cívic o servei ciutadà voluntari, per contra, representa un període de la vida intens destinat a una causa social, que la persona escull voluntàriament, i que és fins a cert punt incompatible amb una activitat laboral normal, almenys a temps complet.
Per aquesta raó, la persona que realitza aquest tipus de servei sol rebre algun tipus de compensació econòmica, no considerada com a salari. El servei ciutadà voluntari és un període organitzat de compromís significatiu i una contribució a la comunitat local, nacional o mundial, reconegut i valorat per la societat amb una mínima compensació monetària per al participant[1].
Freqüentment, el servei cívic, en tant que política pública, s’ha originat com a alternativa a el servei militar o bé com a conseqüència de la desaparició d’aquest.
Una de les confusions entre ambdues pràctiques és que tant en una com en una altra als participants se’ls sol cridar voluntaris. Per evitar aquestes confusions, en alguns països es comença a anomenar membres als participants del servei cívic nacional.
En l’aprenentatge servei, el servei a la comunitat se situa en una tercera via, diferent a les dues anteriors, perquè es vincula específicament a la formació de la persona. Situats en aquesta metodologia en destaquem tres enfocaments, que no són oposats ni excloents, sinó que col·loquen accents particulars sobre una mateixa idea de servei a la comunitat:
- el servei a la comunitat com a activitat de voluntariat.
- el servei a la comunitat com a intervenció ciutadana.
- el servei a la comunitat com a responsabilitat social.
Per aclarir les petites diferències entre aquests tres enfocaments, potser és útil aclarir prèviament l’antinòmia subjacent en ells: em refereixo a l’antinòmia del deure de servir versus el dret a servir.
El servei a la comunitat entès com a activitat de voluntariat posa l’accent en el deure de servir, s’enfoca com ajuda desinteressada als altres, a la qual un se sent moralment obligat. És l’enfocament predominant en el que popularment s’entén per voluntariat i en ell la causa a la qual se serveix és la prioritat per a aquells que executen el servei. Quan les pràctiques d’aprenentatge-servei s’orienten sota aquest enfocament, prioritzen els valors i actituds prosocials associats a el fet de desenvolupar un servei: empatia, altruisme, sensibilitat social, capacitat de comprometre …
El servei a la comunitat com a intervenció ciutadana posa l’accent en el dret a realitzar un servei, i aquest s’interpreta sobretot com a expressió genuïna de maduresa democràtica i de participació activa. És l’enfocament predominant en les iniciatives d’intervenció ciutadana, en les quals la prioritat està en el protagonisme d’aquells que realitzen el servei. Quan les pràctiques d’aprenentatge-servei s’orienten sota aquest enfocament es prioritzen les actituds, habilitats socials i valors relacionades amb l’exercici de la ciutadania activa: esperit crític, autonomia, creativitat, treball en grup, presa de decisions, capacitat organitzativa …
El servei a la comunitat com a responsabilitat social tendeix a combinar els altres dos enfocaments, perquè en l’antinòmia deure de servir versus dret a servir, tots dos accents tenen una justificació ètica impecable. Sota aquest enfocament, el servei s’associa directament a la valor de la solidaritat, per la qual cosa freqüentment es qualifica de solidari, però s’evita la temptació messiànica prioritzant el significat humil però compromès de la paraula contribuir. Contribuir és un deure cívic: deixar el món una mica millor de com l’hem trobat; i és un dret: participar en democràcia. Contribuir no és salvar el món ni arreglar tots els problemes, sinó aportar alguna millora.
Els riscos socials i filosòfics en les pràctiques de servei
Un servei a la comunitat és una pràctica democràtica delicada, no exempta de riscos, que adquireixen una especial importància quan els protagonistes del servei són infants i joves, més vulnerables, amb major tendència al maniqueisme, amb major dificultat per separar l’utòpic del viable .
Un determinat servei a la comunitat pot ser, senzillament contraproduent. I un bon servei a la comunitat pot ser arruïnat quan s’interpreta i es viu amb una actitud incorrecta. Com encertadament assenyala María Nieves Tapia, experta internacional en aprenentatge-servei, amb males pràctiques de servei a la comunitat els joves poden aprendre la lliçó equivocada.[2]
En el context educatiu de l’aprenentatge servei els riscos socials i filosòfics més freqüents poden ser:
Messianisme: De vegades per un excés d’ingenuïtat i altres vegades per fanatisme, es pot generar la fantasia de creure que salvarem el món o que l’acció tindrà una importància extraordinària. Com que els infantsi joves són vulnerables a aquest tipus de fantasies, cal anar amb compte de no crear expectatives desproporcionades ni alimentar la supèrbia de creure’s superherois.
Autosuficiència: Creure que nosaltres sols podem realitzar el servei sense col·laborar amb les entitats o institucions de l’entorn. O creure que un servei en el qual els joves ho fan tot és més interessant i educatiu -sota la coartada d’un protagonisme juvenil mal entès – que un servei on cal treballar en xarxa i entendre’s amb altres persones. Cal recordar sempre que els projectes d’aprenentatge servei no només són educatius, sinó que també són projectes de desenvolupament comunitari. La raó pedagògica de cercar la màxima autonomia dels nois i noies no pot portar-nos a prescindir de les entitats socials compromeses en l’entorn.
Imprudència: Plantejar-se serveis massa complexos per al nivell de comprensió, maduresa emocional o capacitat física i condicions de seguretat dels nois i noies. Cal ajustar molt bé el servei perquè sigui raonable de dur a terme amb menors d’edat. A més, els projectes molt ambiciosos comporten un major risc de fracàs, amb la desmotivació conseqüent.
Frivolitat: Dur a terme projectes socials que generen expectatives i il·lusió en l’entorn i després deixar-los penjats perquè no s’ha plantejat la necessitat de continuïtat. Això és especialment greu quan afecta persones vulnerables, com gent gran o persones en situació de marginació o soledat. No és just, encara que pogui semblar atractiu i més divertit, “picotejar” accions solidàries com qui consumeix ara una bossa de crispetes, després una bossa de pipes i, potser més endavant, provar els anacards. Caure en aquest error revela falta de sensibilitat social, que just és el que vol combatre l’aprenentatge servei.
Assistencialisme: Pensar el servei en clau caritativa o de manifestació de la generositat personal i grupal, sense tenir prou en compte la perspectiva de reciprocitat -es rep tant o més del que es dóna- ni la perspectiva de promoció i dignitat de les persones destinatàries, veient en elles només les seves limitacions i mancances, però no els seus valors i potencialitats.
Per acabar
Corre per les xarxes aquesta anècdota de Margaret Mead:
Un estudiant li va preguntar a l’antropòloga Margaret Mead quin considerava que va ser el primer senyal de civilització humana. L’estudiant esperava una resposta tipus “llances per caçar”, “xarxes per pescar” o “atuells per cuinar”.
Però no, la doctora Mead va dir que el primer senyal de civilització va ser la troballa d’un fèmur que havia estat fracturat i després havia curat. Mead va explicar que en el regne animal, si et trenques un os, estàs mort. No pots escapar del perill, no pots arribar al riu per beure aigua, ni pots caçar per menjar. Et converteixes en presa per un predador. Cap animal és capaç de tenir un os trencat i sobreviure prou per sanar-lo.
Un fèmur que va estar trencat i va ser curat, vol dir que algú es va quedar un temps per atendre aquesta persona ferida, va netejar la seva ferida, la va portar a un lloc segur, li va donar de menjar i beure i va estar al seu costat fins a la seva recuperació.
“Ajudar a algú en moments difícils o quan ho necessita és quan comença la civilització” va dir la doctora Mead. Som civilitzats i mostrem el millor de la nostra humanitat quan servim al proïsme.
Efectivament, el servei als altres, a la comunitat, beu de les fonts de l’ètica de la cura i de la fraternitat i és la més clara senyal de civilitat, per això cal que ocupi un espai rellevant en l’educació.
I per desplegar tota la seva força educativa requereix ser interpretat no només com una metodologia educativa, sinó com una de les claus de l’educació profundament humana i transformadora.
———————–
[1] SHERRADEN, M. Civic Service: Issues, Outlook, and Institution Building. Perspective. St. Louis, MO: Centre for Social Development, Washington University, 2001.
[2] TAPIA, M.N. Cómo desarrollar proyectos de aprendizaje y servicio solidario en educación media: secundaria y enseñanza técnica : Buenos Aires-Montevideo, noviembre de 2016 / CLAYSS, 2017.
