El Gener de 2012 vaig participar com a convidat a les Jornades d’Educació Emprenedora a Girona, on es van reunir 100 experts en la matèria. Vaig revisar la llista d’assistents, un per un. De les 100 persones presents, només tres havíem creat al menys una empresa que doni feina a més de 10 treballadors. És a dir, només un 3% dels experts convocats sabíem per pròpia experiència què era això de l’emprenedoria, al menys en el seu vessant empresarial. No vull dir que els acadèmics o responsables d’ensenyament no siguin emprenedors o no hi entenguin gens en la matèria. Vull dir que no hi havia gairebé cap emprenedor empresarial. Es com fer un congrés de matemàtics amb un 3% de matemàtics, o un congrés d’història contemporània amb un 3% d’historiadors.
Alguna cosa no va bé.
El futur del país depèn de l’educació. Reduir l’atur del 26% (i l’atur juvenil del 55%) així com la defensa de l’estat del benestar haurien de ser els nostres objectius més importants. Aconseguir-ho depèn de la capacitat dels nostres joves per contribuir a la creació de noves empreses de productes i serveis d’alt valor afegit, que siguin capaces de créixer, internacionalitzar-se i de pagar salaris dignes a moltes persones. Empreses que retornin riquesa a la societat en forma d’impostos per sostenir l’estat del benestar. I cal començar aquesta tasca pel sistema educatiu. Es tan simple i tant urgent com això.
L’educació en emprenedoria a l’escola és una oportunitat per canviar les coses radicalment i per assegurar un millor futur per als nostres joves. Però en la seva aplicació pràctica els darrers anys ens enfrontem a cinc problemes fonamentals, per als quals proposo solucions concretes. Els problemes són: hem exclòs els emprenedors i empresaris del disseny dels programes; no estem formant al professorat que ha d’impartir l’assignatura; estem utilitzant metodologies i materials inadequats; hem infantilitzat i ideologitzat el discurs emprenedor. I, finalment, hem exclòs la tecnologia i l’anglès de l’emprenedoria.
Analitzem-los un a un.
Els emprenedors i empresaris amb experiència són cridats en poques ocasions a l’hora de dissenyar programes d’emprenedoria, tot i que tenim una ferma voluntat de compartir i ajudar. I només ocasionalment els convidem a les aules perquè comparteixin les seves experiències vitals. La realitat però és que hi ha dotzenes d’emprenedors i empresaris a tot el país, alguns d’ells organitzats en Fundacions o Associacions, que volen posar el seu temps i coneixements a disposició dels alumnes i de la comunitat educativa. Per exemple, tenim el programa Escola i Empresa de Femcat ,i els programes de la Fundació Escola Emprenedors. Tenim els recursos disponibles, utilitzem-los!
L’ensenyament de l’emprenedoria (al menys de l’assignatura com a tal), no és gens trivial i requereix una formació específica, que ara mateix ben pocs professors estan rebent. Hi ha molts aspectes de l’emprenedoria que són específics i que ultrapassen l’ensenyament generalista per competències. Què es una proposta de valor per al client?, Quins tipus de model de negoci existeixen?, Com organitzar una empresa?, fonaments d’economia…, però també és important saber com dinamitzar una classe d’emprenedoria i aconseguir que els alumnes connectin amb l’assignatura. Els docents responsables d’emprenedoria estan ben formats? Em temo que no. Això té una solució senzilla, perquè hi ha cursos a disposició dels docents per formar-se adequadament. Per exemple la Fundació Escola Emprenedors organitza cursos per a docents en col·laboració amb el Departament d’Ensenyament.
La formació en emprenedoria només pot ser dinàmica, amb mètodes de Learning-by-doing (aprenent mentre fem), i orientada a crear I desenvolupar projectes empresarials concrets. Els llibres de text disponibles són plens d’obvietats i bones intencions, però no aporten cap valor per l’estudiant o el professor. Els emprenedors no utilitzem llibres d’emprenedoria (però si evidentment llibres tècnics, de finances, de sostenibilitat o d’economia verda). Com podríem solucionar –ho? Llençant els llibres de text i fent servir metodologies dinàmiques basades en problemes i en casos, com per exemple guiar als alumnes durant el curs de l’assignatura en la creació d’un projecte empresarial propi, complert en tots els aspectes (idea de negoci, finances, màrqueting…), però ,sobretot, donem-los l’oportunitat de presentar-lo i comunicar-lo en públic de forma eficaç. Tenim a la nostra disposició per exemple de forma gratuïta els materials que proporciona l’Obra Social de La Caixa.
És simplement cruel dir als nostres joves que “han de perseguir els seus somnis”, o que “imaginin un projecte” com si aquest s’hagués de fer sol i tot sempre sortís bé. El concepte d’emprendre ha d’incloure l’objectiu difícil però realista de comprendre com es creen i funcionen empreses innovadores i que generen riquesa per a la societat. L’emprenedoria no és autoocupació o una guia d’autoajuda/coaching, o una pràctica sobre com redactar un CV. No ens podem permetre vaguetats sobre competències emprenedores, destreses i aptituds. Fracàs escolar, atur galopant i retallades de l’estat del benestar han de ser els desafiaments que no ens deixin dormir per les nits. Hem de parlar de valors, sostenibilitat i ètica, però també d’start-ups, beneficis, creixement i retorn de la inversió. Si no hi ha educació financera suficient no es pot parlar d’emprenedoria.
Com podríem reconduir-ho? Podem exigir als alumnes de l’ESO que facin un bon projecte empresarial (tecnològic, social o cultural), i que cobreixin amb solvència tots els aspectes d’un pla d’empresa, inclosos els financers o els d’internacionalització. Els alumnes ho entenen millor i els interessa molt més, i estan perfectament capacitats per fer-ho, si aconseguim que connectin amb l’assignatura. Al Decret 51/2012 del Departament d’Ensenyament, on es descriu i s’estableix entre d’altres els continguts fonamentals de l’assignatura d’emprenedoria, es parla específicament de pla d’empresa. Parlar de projecte emprenedor social, empresarial o cultural, com fan alguns llibres de text, és desvirtuar els termes. Hauríem de parlar de pla d’empresa social, empresa tecnològica, empresa cultural, empresa de tecnologia verda, entre d’altres.
I finalment, estem excloent la tecnologia i l’anglès de l’emprenedoria. Llegeixo a “Documents per a l’organització i la gestió dels centres, Concreció i desenvolupament del currículum de l’ESO, 1 d’agost de 2013: “La matèria optativa d’emprenedoria s’atribueix prioritàriament als professors que reuneixin els requisits per impartir ciències socials, geografia i història o economia.” Això és un gravíssim error. La majoria d’empreses de valor afegit seran tecnològiques, i estem apartant els professors de tecnologia d’aquesta iniciativa? Per quin motiu ho fem? Ens estem disparant al peu un cop més. Estem deixant que la ideologia i la zona de confort guiï les nostres decisions. Es immoral i no hi tenim dret. En canvi, aquest mateix document recomana encertadament, que “ L’assignatura d’emprenedoria és un espai adient perquè la llengua estrangera sigui una de les llengües vehiculars del projecte empresarial que clou la matèria d’emprenedoria i perquè es puguin utilitzar materials didàctics en llengua estrangera”. Una recomanació sensata que no estem seguint: tots els llibres de text de la matèria són en català. Fer-ho en anglès és una mica més complicat, però no gaire més.
La tecnologia implica innovació, creativitat, i resolució de problemes. Hauria de ser a decisió del Centre Educatiu quin professor impartirà aquesta assignatura, que hauria de ser el més capacitat, vingui de l’àrea que vingui. A més, disposem d’excel·lents programes dirigits a fomentar la tecnologia a l’escola, com per exemple el programa m-Schools, promogut per Barcelona Mobile World. I l’assignatura s’hauria d’impartir completament en anglès, per exemple amb el programa “Be an Entrepreneur” de la Fundació Escola Emprenedors.
Tenim el deure moral amb els nostres alumnes de fer les coses ben fetes. No es tracta només de formar empresaris, sinó persones emprenedores, responsables del seu futur. Fem-ho bé. Tenim les eines i els recursos disponibles, que no són econòmics, sinó principalment humans. Totes les solucions proposades parteixen del sentit comú i són bàsicament gratuïtes i amb anys de trajectòria i experiència pràctica. No tenim excusa. L’ alternativa és seguir fent les coses com fins ara, amb la garantia que obtindrem els mateixos resultats que hem obtingut fins ara.
