Aquest és un article publicat a eldiario.es
Quan José Ignacio Wert crida a reflexionar sobre alguna cosa, en la comunitat educativa s’encenen totes les alarmes. I encara que aquest dimarts al Senat el ministre ha assegurat amb veu ferma que el Govern no s’està planejant implantar nous copagaments, la crida que havia fet la setmana anterior a repensar l’aportació de les famílies en les etapes no obligatòries ha posat en peu de guerra a sindicats, partits polítics, associacions de pares i d’estudiants.
I és que les perspectives econòmiques del sistema educatiu no són precisament alentidores. El pla de sostenibilitat que el Govern ha enviat a Brussel·les preveu que Espanya redueixi la seva inversió en Educació al 3,9% del PIB el 2017. Això suposa un 13,6% menys que el 2012, quan va arribar al 4,5% del producte interior brut. El retrocés és molt més notable si prenem com a referència, per exemple, 2009, quan els diners dedicat a l’educació va suposar un 5,09% del producte interior brut. En termes absoluts la caiguda de la despesa en educació és encara més gran, ja que en l’últim trienni el PIB ha retrocedit més d’un 5%. Només entre 2012 i 2013 la retallada ha estat de 4.630 milions d’euros.
L’argument del ministeri és que els diners no milloren els resultats. I per a això citen a l’informe PISA -en què Espanya no aconsegueix grans notes- assegurant que “a partir de cert nivell d’inversió”, posar més diners a disposició de l’educació “no millora els resultats”. Això ha repetit una vegada més Wert aquest dimarts al Senat als que reclamaven que, una vegada que el Govern assegura que la situació econòmica millora, es relaxessin les restriccions pressupostàries en educació.
Un dret constitucional
Amb els pressupostos en mínims i diverses mesures extraoridinarias d’austeritat (augment de les ràtios, congelació de la taxa de reposició de docents, eliminació d’ajudes a l’estudi), les possibilitats de retallar les partides es redueixen, el que porta a molts a pensar que tard o d’hora es demanarà “una mica més d’esforç a les famílies”. Sobretot en l’ensenyament no obligatori (infantil, batxillerat, FP, universitat), perquè l’obligatòria està consagrada com gratuïta a la Constitució.
Sí que pot contribuir a la qualitat de l’educació, segons el ministre, el “compromís i l’esforç dels estudiants”, l’argument que va utilitzar el Govern per modificar els requisits d’accés a una beca universitària, entre els quals ara hi ha una nota mínima i una quantitat de crèdits que han de ser aprovats obligatòriament.
La Coordinadora de Representants d’Estudiants d’Universitats Públiques (CREUP) considera que Wert “enganya” la societat parlant del copagament en l’ensenyament no obligatori perquè, segons la seva opinió, el que vol és “la privatització de la Universitat”. Una amenaça més propera tenint en compte que el proper objectiu de Wert és dur a terme la reforma universitària, en la qual, entre altres coses, vol “revisar” els models de finançament d’aquests centres d’estudis, que segons el parer del ministre depenen massa dels fons públics.
CREUP recorda que l’alumnat i les seves famílies ja fan front al copagament universitari i denuncia que la política del Govern “no és millorar la qualitat de la formació sinó carregar-se el sistema universal d’ensenyament universitari reduint dràsticament el nombre d’estudiants”. Aquesta aportació dels estudiants s’ha multiplicat en els últims anys amb la pujada de les taxes, que han crescut fins a un 20% segons el grau i la universitat des de 2011. A Madrid es registren les taxes més elevades, fins a un 68% més altes que el 2011.
Wert ha negat que aquest augment influís negativament en la igualtat d’oportunitats. Al maig de 2012 va assegurar “que la família no té recursos per afrontar el pagament d’aquestes taxes, evidentment es poden donar casos, però no tenir recursos […] què vol dir, que no es volen dedicar recursos a això en detriment de altres […] coses”, va assegurar.
La proposta dels ‘savis’
La proposta de “reflexió” de Wert sorgeix de les propostes incloses en l’informe de reforma fiscal encarregat pel Govern, que aconsellen incloure el copagament en la fases educatives no obligatòries per millorar l'”equitat i justícia” del sistema. Cal pensar “com se serveix millor a aquesta equitat i justícia distribuint entre el pagament pels que poden pagar i el pagament públic, el que són beneficis privats i beneficis públics d’aquestes fases”, ha dit el ministre.
Per a la Federació d’Estudiants Progressistes (FAEST), establir un copagament seria “una aberració tal com està la situació econòmica de les famílies” a Espanya. “Si amb això restringeixen fins i tot l’accés a Batxillerat, ens posaria a la cua en igualtat d’oportunitats a la UE”, assegura un portaveu.
Entre els pares, el president de la Confederació Espanyola de Mares i Pares d’Alumnes (CEAPA), Jesús María Sánchez, considera que aquesta declaració del ministre és un indici més de l’afany privatitzador” del Govern sobre l’educació a Espanya. “Veiem un cop més que el principal objectiu és acabar amb l’educació pública convertint-la en un dret per a uns pocs”.
Mentre es discuteix si les famílies han de carregar amb una part més important del cost de l’educació no obligatòria, el Consell Escolar de l’Estat adverteix que els costos derivats de l’educació obligatòria estan posant en un compromís molts espanyols.
De fet, en el document que l’ens va aprovar fa uns dies fa referència específica a aquest tema: “Hi ha grans dificultats de les famílies per assumir els costos imposats per l’adquisició dels llibres de text i materials, agreujades per la reducció, i fins i tot eliminació, d’ajudes específiques per a això.
Idees que vénen de FAES
El de l’aportació que han de fer les famílies en l’educació no obligatòria és un tema que apareix sovint en els papers que prepara FAES, el think tank del PP. Un extens estudi dirigit pel professor del CEU Pedro Schwartz -nomenat el 2012 president del Consell Econòmic i Social de Madrid per la seva pupil·la política, Esperanza Aguirre- defensava ja el 2008 la necessitat d’apropar progressivament el preu de la matrícula universitària al cost real per alumne.
En una altra publicació de Faes el 2010, parlant dels universitaris, assegurava que, “en abaratir en excés les matrícules i concentrar les ajudes a les universitats públiques sense exigències de contrapartides en resultats formatius o de l’I+D+I, les administracions públiques entorpeixen el progrés dels alumnes amb menys oportunitats de progressar”.
