Dies passats exposàvem en aquest bloc l’opinió de quatre experts sobre la realitat actual del dret a l’educació. La fotografia resultant no és veritablement optimista. Però, no ens volem quedar només en l’anàlisi crític, hem de donar un pas més, un pas que ens porti de la crítica a la construcció. Que ens doni les eines de canvi i de futur que necessitem per fer del dret a l’educació una eina per a la transformació social. Per això, després de les exposicions dels quatre ponents els hi varem preguntar, “Davant d’aquest panorama, quines solucions hi ha?”.
Carmen Panchón proposa cercar noves fórmules per garantir la protecció dels nostres drets. Per a ella l’existència de persones compromeses, humils i coherents és imprescindible per garantir l’èxit d’aquestes alternatives. La primera convidada anhela un futur on l’educació sigui una prioritat política, on els educadors tinguin una formació i una vocació ben definida i on els recursos s’adaptin a les necessitats de les persones. Des d’un punt de vista menys optimista, José Vicente Mestre defensa, en primer lloc, la necessitat de substituir els nostres governants actuals mitjançant unes noves eleccions. Així mateix, el professor aposta per la desobediència civil com a via per deslegitimar i rebutjar de manera pacífica aquelles polítiques que van en detriment dels nostres drets. Paral·lelament, Xavier Masllorens ens recorda de nou la importància del compromís de tots i totes per a transformar aquest present. La naturalesa gradual de tots els processos històrics ens obliga a ser persones compromeses tant a curt termini com a llarg termini. Així mateix, Masllorens també opta per la desobediència civil com una forma d’aprofundir en la democràcia. Per últim, Rosa Deyà considera que en les paraules de Ferrer i Guàrdia es troben les claus de l’èxit d’una societat. Com deia el pedagog català, “instruir-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”. Per aquest motiu, la ponent defensa la “lluita” per garantir l’educació (o llibertat), així com el treball comunitari i en xarxa tot mantenint sempre l’alegria i l’optimisme. D’altra banda, sensibilitzar a la població, substituir al govern, augmentar la desobediència civil davant injustícies són algunes de les altres accions de les quals la ponent també és partidària.
Definitivament, els nostres quatre convidats a la taula sobre rodona sobre el dret a l’educació com eina de futur per al canvi i la transformació social van recalcar una vegada més la importància de l’educació, la qual ha d’estar a l’abast de totes les persones pel simple fet de ser una necessitat bàsica (i un dret) de tota persona. Així mateix, ens van exemplificar com educar no és simplement transmetre coneixements, sinó també valors com l’empatia, el respecte i la tolerància. Però, sobre tot, ens van demostrar que l’educació és l’eina que garanteix la transformació i el progrés de les societats, per tant, millorar el sistema educatiu i destinar-hi més recursos és construir un futur millor.
Després de llegir aquesta sèrie de posts, segurament ens preguntarem el per què de moltes coses, la contradicció entre la teoria i la pràctica, l’absurditat d’algunes polítiques… No obstant, en comptes d’optar per la passivitat i la resignació, també hauríem d’adonar-nos de la gran responsabilitat i capacitat que tenim com a persones de fer canviar les coses. Perquè com diu l’escriptor Eduardo Galeano, “al cap i a la fi, actuar sobre la realitat i canviar-la, encara que sigui una mica, és l’única manera de provar que la realitat és transformable”.
