La classe política no té en compte els infants perquè no tenen dret a votar. Aquesta és una afirmació àmpliament compartida -potser amb l’excepció dels propis polítics-, i tot i així els països segueixen sense donar la clau del vot als seus nens i nenes. Haurien de poder votar els infants? No tenen capacitat de discerniment, diran uns. Són massa influenciables, diran altres. Però i els adults? Que no som també susceptibles de ser manipulats o d’estar mal informats?
Un estudi del think-tank anglès Demos, Other People’s Children, aposta per donar un vot a cada infant. Un vot que podrien exercir directament a partir dels 14 anys però que fins llavors estaria administrat pels seus pares i mares. És a dir, que la família, a la pràctica, tindria un vot extra per cada infant, amb l’objectiu “d’animar els pares i tutors a plantejar-se què ofereixen els polítics als seus fills, i als fills dels altres. Això forçaria la classe política a prioritzar la qualitat de vida dels nens”, apunta la coautora Gillian Thomas a l’informe.
La proposta, anomenada urnes bebè, no es limita a plantejar el vot des del naixement. L’estudi aporta mesures complementàries per reforçar el paper dels infants com a receptors de polítiques, com per exemple que es comptabilitzin les ajudes socials per grups d’edat -per comprovar que arribin a tots, inclosos els nens- o que s’intensifiqui el rol de les escoles com a proveidores de serveis socials.
La idea d’atorgar el dret a vot als infants s’ha debatut en les últimes dècades, tot i que sense èxit, en països com Alemanya o el Japó, en aquest últim cas com a mesura natalista, per combatre l’envelliment de la població. En aquests casos el que es plantejava era el vot Demeny -concepte encunyat pel demògraf Paul Demeny-, molt similar a les urnes bebè, però amb un matís: el vot del fill, delegat en els seus progenitors fins la majoria d’edat, quedaria repartit en un 50% -mig vot- entre el pare i la mare.
Les propostes són, com a mínim, polèmiques. Sense anar més lluny, en el cas de les urnes bebè, ¿qui garanteix que els pares no faran un ús egoïsta dels vots extra que els corresponen pel fet de tenir fills? O ¿per què els ciutadans que no volen -o no poden- tenir fills han de tenir menys veu? A més, cal dir que, a Espanya, els qui han fet campanya pel vot infantil han estat sovint partits conservadors. L’exemple més recent ha estat el de Vox.
“La fórmula que llança l’estudi pot no ser la més adequada, però revela una necessitat: cal encetar el debat sobre la participació dels infants en democràcia”, apunta Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la UAB.
“Els poders públics prioritzen als qui voten”
“Els poders públics tendeixen a prioritzar sempre els col·lectius que voten per sobre dels que no ho fan”, constata Subirats, que argumenta: “En els darrers anys la gent gran ha augmentat en nombre, i les retallades de despesa pública han castigat més els col·lectius que menys veu tenen, no només els infants, sinó també els immigrants”. Així ens hem trobat que a Espanya, i a Catalunya, la pobresa té rostre de nen. Ho han radiografiat diverses entitats, que han assenyalat que quasi un de cada tres infants es troba en risc de pobresa. L’última ha estat Unicef, que ha alertat del retrocés d’una dècada en el benestar de les famílies amb fills.
Aquesta cruesa, propiciada també per la retallada d’un 15% dels recursos de protecció a la infància, no s’ha patit amb tanta intensitat en franges d’edat com la dels jubilats. Un estudi recollit per Politikon evidencia que, a mesura que ha avançat la crisi, el pes dels infants en la població pobra a Espanya ha anat en augment; mentre que el pes dels majors de 65 anys ha disminuït.
Aquestes són les conseqüències econòmiques del desamparament infantil, però n’hi ha més. Subirats assenyala també els efectes sobre el medi ambient. “En qüestions medioambientals el sistema democràtic fa que els qui hi prenem part decidim sobre situacions que no patirem; en canvi les generacions futures no hi poden dir res”, sosté. La hipotètica sostenibilitat del món en què viuran els infants queda, votació rere votació, a mercè de la responsabilitat dels adults.
La participació dels infants en societat
El pedagog Francesco Tonucci va visualitzar fa més de vint anys La ciutat dels infants, una forma de fer urbanisme que tingués els mes menuts com a punt de referència. En aquesta ciutat, “la primera decisió, la més important que cal prendre -deia-, és donar als infants el paper de protagonistes, concedir-los la paraula, permetre’ls que s’expressin, que hi diguin la seva”. “Hem de prendre seriosament en consideració tot allò que diuen els nens i les nenes”, sentenciava.
Aquesta afirmació, segons Paco Estellés, portaveu de la Plataforma d’Infancia de Catalunya (Pincat), treuria els colors a molts dels responsables dels òrgans de representació dels nens i nenes que s’han dut a terme en diferents administracions. Consells de la infància, audències públiques… “Hem tendit a reproduir les estructures de participació dels adults, però sense donar-los cap poder decisori”, valora Estellés, “quan el que hauríem d’aconseguir és que la participació dels infants arreli en el seu dia a dia, en la gestió de la casa, de l’escola, de l’esplai, del seu ambulatori de referència”. “No cal que muntem grans estructures de participació si després no tenim el costum de deixar-los dir la seva en els seus àmbits de vida”, raona el portaveu de Pincat. Per Subirats, aquestes plataformes de participació “sovint són molt limitades i simbòliques”. “Comparem-les amb la quantitat de berenars i sopars i repartiment d’informació que els polítics fan amb la gent gran”, exemplifica.
La ciutat dels infants de Tonucci no existeix a casa nostra, però seria injust negar que tenim experiències de participació infantil directa que ens hi apropen. A la localitat vallesana de Figaró fa anys que els nens decideixen part dels pressupostos municipals. “El primer any an decidir fer una Fira de Nadal, amb diferents atraccions, i es van gastar tots els diners de cop. Però poc a poc ha anat calant la responsabilitat i han vist que gastar-se’ls tots de cop no era una bona idea”, exposava en un reportatge el regidor Lluís Feliu. També han fomentat que des de l’escola facilitin processos participatius d’incidència municipal.
De fet, la participació dels infants en política se sol circumscriure a l’àmbit local i, en la majoria de casos, depèn de la voluntat de cada Ajuntament. En aquest sentit són remarcables també les iniciatives de consistoris infantils impulsades per municipis com Ripoll o Vic.
Els 18 anys, frontera difusa
A principis del segle XX, les majoria de democràcies van fixar l’edat de votació en els 21 anys, però amb el temps aquest llistó s’ha anat rebaixant als 18, fins al punt que en els darrers mesos hem sentit a parlar, sobretot a partir de les consultes per la independència de Catalunya i Escòcia, de fixar l’edat mínima per participar en uns comicis en els 16 anys. Ja ho han fet països com Àustria -el primer de la Unió Europea en rebaixar el llistó fins aquesta edat-, Brasil o Malta en les eleccions municipals. De fet, l’estudi que aposta per les urnes bebè considera que l’edat en què els infants haurien de fer ús del vot -fins llavors en mans dels seus progenitors- serien els 14 anys.
En qualsevol cas, fer coincidir l’edat de votació amb la majoria d’edat planteja dubtes. “Als 16 anys un jove no pot votar, però sí que se li poden exigir responsabilitats penals -des dels 14 anys- i és responsable de la seva activitat sexual -l’edat de consentiment mínima està fixada en els 16-“, apunta Subirats. A més, a aquesta edat un jove pot casar-se o posar-se a treballar -havent abandonat, o no, els estudis-, però segueix sense poder decidir qui el governa.
La Convenció dels Drets dels Infants, en el seu article 12, recull el dret de tots els infants a ser escoltats. A que puguin expressar lliurement la seva opinió i que aquesta sigui tinguda en compte, en funció de la seva edat i maduresa. Més encara: constata el seu dret a ser escoltats en qualsevol procediment judicial o administratiu que els afecti. I doncs, els afecten unes eleccions?
