No és gens fàcil ni còmode escriure sobre qüestions complexes en què el nucli de la reflexió el conforma un patiment infantil. Aquesta incomoditat reflexiva és la que tinc aquests dies amb el tema dels abusos de caire sexual comesos per adults en una escola. Em passa el mateix sempre que he de parlar de maltractaments i abandonaments, familiars o institucionals. Finalment, et poses a escriure perquè no val el silenci, però segueixes dubtant i pensant.
A les informacions sobre els abusos de caire sexual que els mitjans han transmès aquets dies trobo que hi destaquen tres aspectes. En primer lloc, l’eclosió d’uns fets que tenen a veure amb silencis del passat (silencis de les víctimes, silencis de les institucions) que, al final, també apareixen com a presents. No només passaven, sinó que passen i sempre existeix una raó superior que els amaga. Després, resulta que aquests fets es donen a bones escoles a les quals les famílies porten els fills fugint dels problemes de l’escola pública. Finalment, emmig del caos, sorgeixen un munt de reaccions desproporcionades i desenfocades, que obliden la perspectiva de l’infant i que posen en perill la bona educació, aquella que també es basa en els afectes.
Patir, a més, per no poder explicar
Quan una víctima tarda anys en poder expressar el seu patiment ens recorda que ha patit en silenci sense que cap dels seus adults, cap dels seus companys, prestés la necessària atenció. També que un infant queda desconcertat quan un adult que a qui estima es comporta estranyament, li fa mal. Acumula confusió i danys que no pot compensar, que no sap resoldre. A més, emmig de patiments i turbulències afectives, no sap amb qui cercar aclariment, sentir-se comprès. No vol fer mal, no vol que li facin més mal.
Abans de continuar no seria sobrer recordar que els patiments infantils i adolescents -per causa dels adults i dels companys- són múltiples i que els de caire sexual no són necessàriament els més importants. Tampoc hauríem d’oblidar que uns i altres es donen principalment a l’esfera familiar, a càrrec de persones conegudes i que poques vegades tenen un agressor trastornat que pugui així explicar el seu comportament. Són adults que aprofiten per abusar en entorns on l’infant o adolescent depèn confiadament d’ells.
Ara, una vegada més, descobrim que amb els infants i adolescents hem oblidat la mirada, l’escolta, el diàleg i l’observació per descobrir permanentment què els fa feliços i què els preocupa. Xoca que la reacció en aquests casos sigui acusar l’escola ara per no descobrir a temps suposats pederastes enlloc de reclamar des del dia de la matrícula una connexió permanent entre els pares i els educadors. Si es comparteix l’acompanyament educatiu i el recorregut escolar de manera intensa és altament improbable que als pares se’ls escapi una acció inadequada de mestres o companys. És altament improbable que al mestre se li escapi un maltractament o abús familiar. La pregunta permanent sempre hauria de ser: la meva filla, el meu fill té al seu costat una persona adulta en la qual confia? (Més enllà de comprovar que veritablement confia en la seva mare o el seu pare i que ho demostrem realment en el dia a dia).
Sense penals ni equilibri
Torna a estar en el candeler la qüestió del certificat de penals. Una suposada manera de garantir que els educadors i educadores a qui confiem el fill són idonis. És correcte garantir que qui ha estat condemnat per delictes contra la infància no es dediqui a educar-la. Però això resol poca cosa i poques situacions educatives controvertides.
Entre les qualitats que ha de tenir un bon mestre o bona professora hi ha d’haver un cert equilibri emocional. És a dir, ha de ser una persona amb un gran bagatge emocional -ja que s’ensenya i s’educa amb els sentiments-, que no es desequilibra amb facilitat, que s’implica amb els seus alumnes sense generar confusions. Necessitem que sigui enrotllat amb els adolescents però que no deixi de ser adult. Necessitem que el petit infant se senti estimat sense confondre la mestra amb la mare. El debat no són els penals sinó la selecció adequada dels professionals.
Després, una vegada són a l’escola, com que els educadors són persones que viuen, pateixen, canvien, han d’existir equips educatius, companys que ajuden a descobrir desequilibris, supervisió i acompanyament extern per gestionar el desgast psíquic que comporta educar dia darrere dia. No és fàcil creure que un bon equip de tutors desconegui les tensions de l’aula o els rumors de l’alumnat sobre els seus companys.
Cada vegada que sorgeix a la llum un nou patiment reapareix la brillant idea dels protocols. Quants en tenim? Quan es tracta d’evitar patiments i destruccions els protocols es diuen ‘bona i sistemàtica observació’; ‘bon acompanyament escolar’; ‘bon equip que parla de la pràctica educativa de tothom’, que traspassa les portes de totes les aules per garantir i donar suport a la bondat educativa de tots els adults de l’escola. Equips que planifiquen la lluita contra tot silenci, que evita les penombres escolars.
Les alarmes no han d’impedir les abraçades
Les persones adultes tendim a no tenir massa cura dels infants en el dia a dia però reaccionem amb demandes de control, prevenció i seguretat quan ens posen davant la fotografia d’un abús amb cara i ulls. Ara, reclamant prevenció podem posar sobre els seus caps una mena de núvol carregat de tensions, derivat de les preocupacions adultes.
Atenció. Els nostres infants no poden malfiar de tota proximitat adulta. Atenció amb les alarmes, les alertes. No existeix infància sense ingenuïtat, sense creativitat, sense llibertat per manifestar el seu cos, sense poder donar les abraçades que vulgui. Tant sols han de tenir clar que tot el que fan amb els adults en qui confien ho han de poder explicar. Que si una persona els estima no els pot imposar silenci. Allò que fan amb el papa pot ser explicat a la mama. Allò que fan al cole sempre es pot explicar a casa, perquè els escoltarem i entendrem. No ens toca posar alarmes sinó construir confiances múltiples, entrellaçades. El pitjor d’un maltractament o un abús que no hem evitat és el dany emocional que suposa un llarg temps sense poder explicar-ho, sense rebre ajuda per trobar alguna lògica al que ha passat.
Un avís final. Cal vigilar quin ús fem del sistema penal. Amb policies i jutjats és molt probable que acabem fent encara més gran el patiment dels infants. Del meu pas pel Síndic de Greuges encara recordo els drames d’alguns infants obligats a declarar sis o set vegades sobre fets passats feia anys que, sortosament, havien diluït i compensat. Perseguir culpables no ha de ser a costa dels infants i adolescents.
