Al País Valencià estem, durant aquest curs 2015-2016, vivint un pla experimental en educació consistent en escolaritzar infants de dos anys en trenta quatre escoles públiques. El Govern Valencià ho ha implantat sense cap consens i sense escoltar les veus dels professionals que estem dia a dia a peu d’aula.
L’article número 7 de la Convenció Universal dels Drets de l’Infant recull: “Respectar els interessos, experiències i problemes ben diferenciats que afronten tots els infants petits és el punt de partida per a la realització dels seus drets en la fase inicial de la seua vida…”. Ens preguntem si en aquest nou experiment s’han tingut en compte els interessos dels menuts de dos anys, ja que trencar el primer cicle d’Infantil i viure els primers passos en una escola gegant, en uns espais no adaptats a les seues necessitats i amb personal no preparat ni amb experiència per dur endavant aquesta idea experimental, no és la millor manera per desenvolupar les seues capacitats.
Com viure experiències màgiques, com es viuen en algunes ecoletes infantils –que no guarderies–, en un espai tan impersonal? Com poder botar un punt de partida tan important per dissenyar un programa que no mira ni pensa en els interessos dels infants? Als infants se’ls està utilitzant com a objectes a conciliar i no com a subjectes a conciliar, és a dir, no volem una educació que entenga que els infants són objectes a guardar, sinó persones a educar. Aquesta etapa de la vida és la més important i condicionant per al desenvolupament holístic dels infants. La infància és present i és futur. Com pot ser que les polítiques educatives sembla que desconeixen o deixen de banda la Convenció Universal dels Drets de l’Infant?
Sabem que aquesta terrible crisi, creada pels bancs i protegida pels governs, està fent un mal irreparable. Són molt preocupants i perilloses les últimes dades que ens arriben de la pobresa infantil al nostre Estat. Els últims tres anys la pobresa infantil ha creiscut un 10%, sent un de cada tres xiquets pobres. És alarmant i molt trist!
Aquesta crisi no és excusa per crear aules de dos anys a les escoles per ajudar les famílies que no tenen recursos. No seria més fàcil llevar les licitacions de les escoletes municipals, obrir les que estan tancades i fer projectes de qualitat per als nostres infants? Com cita en l’observació general número 7 de 2005 de l’article 23 de la Convenció Universal dels Drets de l’Infant: “Els Estats parts deuen garantir que les institucions, serveis i escoles infantils responsables de la primera infància s’ajusten a criteris de qualitat…” Com podem tindre o demanar qualitat si la primera pell de l’educació, segons Loris Malaguzzi, com és l’espai, no és l’adequat ni el necessari per a l’infant?
Estem accelerant els temps i els ritmes dels infants, com diu Alfredo Hoyuelos al seu article Los tiempos de la infancia: “Respectar els temps de maduració, de desenvolupament, dels instruments del fer i de l’entendre, de la plena, lenta, extravagant, lúcida i mutable emersió de les capacitats infantils, és una mesura de saviesa, biològica i cultural… En aquests moments estem en una època en la que el temps i els ritmes de les màquines i dels beneficis són models contraposats als temps humans, aleshores es fa necessari saber de quina part està la psicologia, la pedagogia i la cultura“.
A la societat, famílies i professionals de l’educació ens va resultar un endarreriment important quan la llei de la LOGSE va fer que els xiquets de dotze anys passaren als instituts compartint espais i ritmes amb altres joves fins als divuit anys. A dia d’avui encara ben bé no se sap com solucionar aquest fracàs, ja que és evident que les dades de fracàs escolar cada dia van en augment, creix el desinterès dels joves i la manca de reconeixement als seus drets com a infants que encara són, que se’ls ha tret del seu “entorn natural”, fan obviar les necessitats psíquiques, psicològiques i afectivo-socials que són essencials per al desenvolupament integral de les persones. Els estem accelerant els temps per precipitar-los al món adult.
I ara… Estem fent el mateix al País Valencià. Posa’t en la pell i en l’ànima d’un infant de dos anys, arrosegat per la mà d’aquells adults que no els tenen en compte a un macro espai impersonal, ple de gent, d’adults i infants fins als dotze anys on l’única reforma o canvi que es fa per acollir-los és modificar els horaris perquè no coincidisquen a l’hora del pati. Mai imaginaríem que infants de dos anys estigueren sotmesos a horaris, ritmes i cultura d’adults, sense poder garantir les seues necessitats i respectar la importantíssima cultura de la infància. És desconeixement? És mercantilisme? O és que el desconeixement du al mercantilisme?
Per assabentar a tots els lectors, des d’AMESTI EDUCACIÓ, volem donar-vos a conéixer què està passant a dia d’avui al País Valencià.
Des d’octubre de 2015 s’obrin trenta-quatre aules de dos anys en centres públics per tot el País Valencià. Sense haver finalitzat el curs i sense haver fet encara una avaluació pública de l’experiment, el Govern valencià ja ha pres la decisió que per al curs 16-17 obrirà unes vint aules més, fent un total de cinquanta-quatre aules experimentals per als infants de dos anys en escoles dissenyades i pensades, en el seu dia, per a infants de sis a dotze anys. Quins criteris s’han tingut en compte per fer una valoració tan positiva i decidir l’augment d’aules? Des de l’Associació de Mestres Grup de Treball per la Infància pensem que l’única valoració que s’ha tingut en compte és donar resposta a les famílies més desfavorides per escolaritzar als seus infants gratuïtament, sense pensar que aquesta mesura es pot fer, principalment, respectant al tresor que és l’infant i dotant d’aquestes ajudes econòmiques a les famílies sense haver de traure als infants del seu entorn i espai natural com és l’escola infantil i la familia.
Amb aquestes mesures estem desmantellant l’educació infantil, els procesos naturals de la vida, la pertanyença a un col·lectiu i els equips de professionals que realitzem una tasca gens valorada. Com cita a l’observació general número set de 2005 en l’article 23 de la Convenció Universal dels Drets de l’Infant: “Treballar amb la primera infància hauria de ser valorat socialment i remunerat degudament, amb la finalitat d’atraure una força laboral d’homes i dones altament qualificada (…) que adopten pràctiques d’atenció, plans d’estudi i pedagogies adequades i centrades en l’infant, i que tinguen accés a recursos i recolçament professionals especialitzats…” Així que, una vegada més, diguem que l’Educació Infantil està en perill.
L’experiment, com deiem abans, a poc a poc va creixent. Curiosament no ha acabat encara el curs, quan les avaluacions són extraordinàries… Però, en quins criteris? Qui avalua aquest experiment? Avaluen agents externs i independents política i professionalment? Per què no són públics els criteris d’avaluació i els resultats? Per què tants moviments, associacions i professionals de l’Educació Infantil estem completament en contra d’aquest nou pla i no se’ns escolta? Per què repetim models educatius que sols porten a la divisió dels professionals de l’educació, a l’endarreriment i a la no cultura de la infància?
Podríem valorar encara millor aquest pla experimental si tinguérem l’oportunitat, com a ciutadans i professionals, de llegir el per què, com i sota quins criteris pedagògics no sols es manté, sinó que s’amplia aquest experiment.
És informació pública i està a l’abast de tothom quins són els models europeus educatius referits a la primera infància, com els de Suècia, Alemanya, Itàlia, entre d’altres, on en cap d’ells existeix la divisió ni la fragmentació dels cicles ni de l’etapa d’educació infantil.
Des d’AMESTI EDUCACIÓ ens preguntem si s’han tingut en compte en aquest pla els pilars bàsics per aconseguir una educació infantil de qualitat:
- Qualitat de les relacions docents dins del claustre com a projecte de responsabilitat compartida.
- El dret a la identitat de l’infant. Com és l’infant que estem educant, com aprén, com viu, quins són els seus drets respecte a l’atenció, la cura, els vincles afectius i el reconeixement, en aquest cas, d’un infant de dos anys.
- L’organització d’espais, temps i materials han d’estar pensats i disposats per a respectar la seua identitat.
- Oferir contextos òptims que permeten experimentar i evolucionar en els procesos cognitius, motòrics, comunicatius, afectius, socials i psíquics, de coneixement i aprenentatge.
Com se cita en l’observació general número déneu de 2016 de l’article quaranta-nou de la Convenció Universal dels Drets de l’Infant: “Per aconseguir que la despesa pública contribuisca a la igualtat d’oportunitats, els Estats poden ser obligats a examinar i revisar les seues lleis, polítiques i programes per revertir situacions de desigualtat i per augmentar o canviar la prioritat de determinades dotacions públiques, o buscar la suficiència, eficacia, eficiència i equitat de la despesa. (…) Això significa que els Estats no tenen cap marge discrecional sobre si els agradaria complir amb aquesta obligació”. Aquesta observació, curiosament, és d’aquest mateix any i, al País Valencià, no s’està complint aquest important document que és la base perquè els nostres infants tinguen una educació de qualitat i un present d’oportunitats pensades en ells, en el que mereixen, en un món d’infants i no d’adults.
El lema d’AMESTI EDUCACIÓ, “Educar no és afegir, és ajudar a descobrir amb estima. És tindre el compromís de garantir el desenvolupament integral i harmònic dels infants, d’ensenyar nous camins per construir un present i un futur d’èxit, benestar i millora social”, és la nostra manera d’expressar l’estima per allò en el que més creguem i lluitem, els infants.
Amb aquest nou experiment, on els infants tornen a ser, una vegada més, els més perjudicats i objectes de les mancances polítiques i socials del món dels adults, cridem al vent, juntem les veus amb moltes altres persones justes, sensibles i incondicionals davant l’educació infantil, per dir “no”, per dir “pareu” aquest error, escolteu i mireu amb ulls d’infant per saber que el present s’ha de cuidar, valorar i estimar per poder tindre un futur digne i esperançador.
