En una recent trobada a Bilbao, convocats al voltant de la pregunta “Quina educació per a quin món?”, Guadalupe Jover ens va proposar una provocadora reflexió: si en comptes de dir “no tinc temps” penso i busco estratègies per utilitzar-ho d’una manera diferent, potser trobarem oportunitats per viure d’una manera menys estressant el projecte educatiu de l’escola. En tornar a casa recupero un antic text d’Elena Cordoni: Les dones canvien els temps, una proposta de llei d’iniciativa popular en la qual se suggereix parlar del temps, en comptes d’horari, com una manera de reconèixer que l’organització de les complexes tasques de la vida no tenen per què sucumbir a la lògica horària d’organització del treball. En la trobada de Bilbao parlàvem de subjecte, subjecte -subjectat-, però subjecte -polític-, amb voluntat i capacitat per prendre a les nostres mans el destí de les nostres vides. I em pregunto ara si som subjectes del nostre temps docent, educatiu, o per contra ens subjecta una organització horària que ens limita i impedeix desenvolupar aquesta capacitat de ser subjecte.
Conec a mestres amb una enorme capacitat de treball i un gran esperit innovador, a les quals els derrota l’expressió: no tinc temps! Potser, seguint el consell de Lupe podríem pensar d’una altra manera l’ús del temps gastat i el seu valor. No us sembla que molt del temps escolar, a més de repetitiu i avorrit, i potser també per això, perd sentit i significat? No us sembla que la fragmentació excessiva, la separació de matèries curriculars, la disciplina dura, burocratitza l’horari i no afavoreix la vida plena del temps escolar? I la quantitat és el mateix que la qualitat? No us sembla que sobra quantitat de currículum en detriment de la qualitat del temps invertit en l’aprenentatge? No us sembla que la regulació horària individualitza molt del que podria resultar una bella experiència de cooperació. I quan no es té temps, qui organitza el poc que tenim?
Em vaig educar políticament en la idea que l’escola pública havia de ser un espai d’acolliment i reconeixement d’aquells i aquelles que més necessiten aquest acolliment i reconeixement. Ara penso que el mateix ha d’ocórrer amb l’ús del temps. L’escola pública ha d’ajudar a viure d’una altra manera els temps, de manera que la pressió per les presses no actuï contra el nen o la nena, o contra el mestre o la mestra. És un principi elemental de la pedagogia renovadora, jo ho vaig aprendre amb Freinet, i l’actual reivindicació de l’educació lenta, tan ben argumentada per Joan Domènech, ve a corroborar aquest projecte pedagògic. L’assemblea era l’inici d’una proposta de recerca, i des d’ella ens posàvem a treballar planificant activitats i tasques a les quals dedicàvem el temps necessari reconeixent els diferents ritmes i possibilitats temporals de cada subjecte.
Hi ha molt currículum, i l’organització que del mateix que proposen els llibres de text encara ho incrementa. Hem d’aprendre a decidir per nosaltres mateixos sobre les estratègies de simplificació. Com a docents, hem d’estar en condicions professionals de decidir, demostrant a l’administració educativa que treballem tot o més d’una altra manera, amb uns altres temps, integrant sabers i disciplines, prenent-nos més temps per a cada tasca que ho necessiti, amplificant i estirant les franges horàries per reconèixer amb tranquil·litat i paciència que l’esforç i la complexitat d’un projecte educatiu estan renyits amb la immediatesa i la pressa.
La nena arriba al matí amb un caragol en la butxaca. Ho mostra a les amiguetes i a la mestra i neix un bell projecte de curiositats i preguntes. La mestra s’inquieta per la perduda de temps, el retard en les tasques programades. Potser acabi sol·licitant que internet resolgui aquestes inquietuds en temps extraescolars. O potser no. Perquè la mestra sap que la pregunta dels nens és un dret pel qual caldrà trobar el temps educatiu de cerca de la resposta.
En el citat el document de Cordoni, s’argumenta sobre un projecte de llei presentat en 1990 al Congrés dels Diputats d’Itàlia, per dones enfrontades a la concepció masculina i neoliberal del temps. És un exemple. No és mala idea una ILP en la qual professorat i alumnat puguin decidir per si mateix sobre la sàvia ocupació del temps educatiu a l’escola. I dels recursos humans i materials que fan que els temps resultin més fàcils o més difícils (és obvi que la parella pedagògica faria més feliç el temps de treball en educació infantil) I tampoc crec que fos mala idea que en comptes de subcomissions per acordar amplis marcs legislatius que, si arriben a acords, poc canviaran la realitat de l’escola, els nostres diputats i diputades podrien discutir sobre com facilitar polítiques concretes d’innovació, com ara l’ús del temps. Clar, si les seves senyories tenen temps per posar-se en aquests menesters.
