Era febrer de 2016, gairebé arribant a la culminació de quatre anys de negociacions de pau, quan les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia–Exèrcit del Poble (FARC- EP) van anunciar que deixarien d’incorporar a menors d’edat a les seves files.
Des de llavors, segons dades de l’Agència de Reincorporació-Normalització del Govern colombià, 133 nens, nenes i adolescents es van desvincular de la guerrilla per iniciar un procés de reparació i reincorporació a la societat a través de l’Institut de Benestar Familiar (ICBF).
L’Estat colombià es va comprometre a descartar tota responsabilitat penal dels menors de 14 anys i, a través dels acords de pau, el Govern va acceptar indultar els que tinguin entre 14 i 18 anys. En el cas d’aquells que estan processats o condemnats per delictes de lesa humanitat –considerats no amnistiables o indultables– es va acordar deixar-los a la disposició de la Jurisdicció Especial per a la Pau.
Entrar a la guerrilla
Són múltiples i diferents en cada cas els motius pels quals un jove pogués haver pres la decisió d’ingressar a la guerrilla. Tenir familiars dins del grup, fugir del maltractament familiar, buscar el reconeixement a través de les armes o venjar familiars que van ser víctimes del paramilitarisme són algunes de les raons que mouen els joves. Però no les majoritàries.
Juan Pablo Mejía Giraldo, psicòleg i acadèmic de la Universitat de Caldas (Colòmbia) que des de fa set anys acompanya els nois i noies guerrillers que abandonen les muntanyes per ser part del que ells mateixos anomenen “la civilitat”, explica que la majoria ho fa per sortir de la precarietat que colpeja les zones rurals del país. “El motiu principal és l’absència estatal, que és suplantada pels grups armats”, assevera.
El psicòleg assenyala que en els últims anys, a la seva feina, s’ha trobat amb molts casos en els quals el reclutament no responia necessàriament a un motiu ideològic, sinó al fet que “eren les ordres de facto que estaven establertes en l’entorn”.
L’ICBF ofereix diversos tipus de programes als menors que han sortit de les FARC, des del passat mes de setembre convertides en partit polític. Existeixen des de centres especialitzats que tenen al seu càrrec els joves, fins a programes d’atenció en els quals una família es compromet a cuidar i atendre al menor, en substitució de la seva família d’origen.
“Primer es fa una diagnosi inicial del noi o noia i després se l’ubica amb la seva família. Una vegada reestablert el seu carnet d’identitat i amb tots els tràmits del Registre Civil al dia, es desenvolupa un projecte a partir d’allò que al jove li interessaria fer des d’aquest moment”, relata el psicòleg.
Paral·lelament, s’homologa la formació i se li ofereix atenció psicològica per comprendre com viu els seus trànsits. Per a l’expert, és un canvi “brusc”, que consisteix en “desmuntar una vida que ja tenia ordenada”. Mejía precisa que alguns autors parlen de passar d'”un estat d’ànim de guerra a un altre compartit enmig de la civilitat”.
Dificultats per a la reintegració social
Malgrat que l’objectiu principal que té avui l’Estat és restablir els drets dels menors, els temps accelerats i els obstacles quotidians que es troben els nois dificulten que la reinserció es doni en els termes plantejats des de les institucions.
A més de comptar amb xarxes de suport molt fràgils, un altre dels principals problemes té a veure amb els estereotips socials que s’han carregat sobre les FARC. “La guerrilla és vista com un monstre i la història i la identitat d’aquests nois són temes vetats, no els poden compartir amb els altres”, diu Juan Pablo Mejía. I afegeix: “Viuen en una espècie d’empresonament de la seva pròpia història”.
També és un problema el seu procés de formació. Arriben a les ciutats als 14 o 15 anys i molts han d’aprendre a llegir o escriure. El psicòleg explica com el seu aprenentatge parteix amb gran desavantatge perquè han d’homologar matèries i graus a contratemps, sempre pretenent que la seva formació sigui competent amb la dels estudiants de la ciutat.
De fet, el pas de la ruralitat a la urbanitat és un altre obstacle per als joves que, procedents del camp, s’enfronten a capacitacions pensades des de l’ordre urbà.
No obstant això, el corresponsal xilè a Colòmbia, Maurici Leandro Osorio, assegura que s’estan posant molts esforços a impulsar els instituts tècnics per a que els adolescents treballin a les zones ‘veredals’, on els exguerrillers van començar la seva desvinculació. Precisament aquestes àrees seran convertides en espais on es treballarà des de l’economia comunitària i es potenciaran tallers d’enginyeria o plantacions de cafè, entre d’altres.
Abandonament de l’Estat
La restitució dels menors d’edat va ser una de les grans demandes des de la signatura dels acords de pau entre les FARC i el Govern de Juan Manuel Santos, el setembre de 2016. No obstant això, els joves no van ser lliurats fins a pràcticament la data límit establerta per a això, a l’agost d’aquest any. Segons Maurici Osorio, les FARC “no ho feien perquè buscaven la seva seguretat jurídica i volien evitar que fossin portats a qualsevol centre de menors, que és el que se li havia demanat al govern”.
Precisament, a principis d’agost, un dels líders de l’organització, Félix Antonio Muñoz, àlies Pastor Alape, va criticar que al programa de reintegració no s’estava atenent els menors de la forma com va prometre el Govern. Alape va asseverar que va rebre queixes dels qui ja van ser lliurats perquè es van sentir “traïts” i “en una situació d’abandonament total”.
En la mateixa línia, un dels responsables d’Educació de les FARC exposa que “per a alguns menors el procés implementat per l’ICBF va resultar traumàtic i va provocar que alguns tornessin amb els seus familiars perquè l’Estat fa propaganda negra i no compleix amb la seva responsabilitat educativa”.
El psicòleg Juan Pablo Mejía també considera que és així. “Els joves senten que hi ha un judici sobre el seu passat, sense la reflexió que des de les ciutats no els podem comprendre pel desconeixement dels llocs on són reclutats”, argumenta.
De fet, en el referèndum celebrat just fa un any per aprovar o rebutjar els acords de pau, la societat colombiana va votar en contra d’implementar el resultat de les negociacions. El vot a favor del “No” va procedir en la seva major part de les ciutats, mentre que a les zones rurals, durament aguaitades pel conflicte, el “Sí” es va imposar amb rotunditat.
Per al terapeuta, titllar-ho de “traumàtic” podria ser “imprecís” i qüestiona que el trauma se situï en el marc de la desvinculació dels joves i no abans, durant la seva participació al grup. “Com de traumàtic pot ser per a un noi de 15 anys tenir a la seva mà un gallet en lloc d’estar llegint?”, pregunta.
Sigui com sigui, en el que tots coincideixen és en la falta de responsabilitat estatal en l’atenció a aquests joves que, sense educació, recursos ni oportunitats van optar per ser part d’un grup que, des del seu punt de vista, els oferia un camí a seguir.
Ells també són víctimes de més de 50 anys de conflicte. No només perquè així ho estableix la llei, sinó perquè avui, en un context de vulnerabilitat i desprotecció, han d’aprendre a pensar la seva vida des d’un altre lloc, deconstruir-se per construir-se de nou. Potser ara tindran l’oportunitat de triar.
