“Penso en aquell temps tan feliç. El temps de pau. Aquell temps en què no havíem de preocupar-nos per poder obtenir queviures, en què no havíem de faltar a l’escola per motiu de les cues. En què no havíem de deixar les nostres tasques diàries i anar al refugi, perquè vinguessin uns avions a destruir-nos a nosaltres i la nostra ciutat. Tornarà aquell temps? Sí, ha de tornar! Perquè torni és necessari que s’acabi la guerra. Aquesta terrible guerra. Si tothom l’odiés, però amb un odi tan gran… amb un odi que sols es fes extensiu a ella, perquè no hi ha res ni ningú que es mereixi un odi tan gran com el que es mereix la guerra, de guerres no n’hi hauria. És tan dolenta, la Guerra… I tan bonica la Pau!”
Aquest text, escrit per l’alumna Encarnació Martorell i Gil, del Grup Escolar Ramon Llull –un dels centres afectats per la violència policial de l’1-O–, el 24 de novembre de 1937, forma part del darrer llibre de Salvador Domènech que acaba de publicar-se, La guerra amb ulls d’infants (Gregal, 2017). Es tracta d’un recull de redaccions, diaris i altres escrits inèdits d’una gran frescor a càrrec d’alumnes durant la República i sobretot durant la Guerra Civil. Un llibre que, a banda de la lloable i persistent tasca de recuperació de la memòria històrica per part de l’autor, convida a pensar sobre tot allò que comporta un conflicte bèl·lic d’aquesta magnitud: del que sura a la superfície i del que es remou per dins. Una documentació molt valuosa per conèixer el dia de l’escola en temps de pau i de guerra, dels grans progressos de la renovació pedagògica i de la barbàrie destructora i mortífera.
Salomó Marquès, en el pròleg, subratlla un aspecte que no pot passar desapercebut: “Darrera d’aquests textos s’hi veu la mà del mestre; d’aquells mestres, homes i dones, que volien una societat millor, més justa, més democràtica, més solidària… I per això posaven totes les seves energies a fer una escola que trencava motlles, que ajudava a crèixer humanament i intel·lectualment. Una escola respectuosa amb totes les creences religioses, neutra respecte als dogmes de cada confessió, compromesa amb els valors del diàleg, la justícia social i la pau, amb ensenyament científic, estimulador de l’interès dels infants”.
Mestres compromesos amb el deure ètic d’ensenyar als infants les crueltats i les conseqüències de la guerra per avorrir-la i acabar amb ella. Amb una guerra que es va fer llarga, massa llarga. Perquè aquests conflictes se sap quan comencen però mai quan acaben. Els alumnes, a més, tenien tot el dret de conèixer la realitat. ¿Que potser se’ls podia amagar i quedar-ne al marge? Una de les nombroses veus infantils que recull la premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx a Últims testimonis (Raig Vert, 2016) ho explicita de forma diàfana: “De tot… Me’n recordo de tot… Recordo que els adults deien: ‘És massa petit, no ho entén’. I jo em sorprenia, pensava: ‘Que en són, d’estranys, els adults! Què els fa pensar que no entenc res, quan en realitat ho entenc tot?’. Fins i tot em feia la impressió que entenia més coses que no pas ells, perquè jo no plorava i ells sí. La guerra és el meu manual d’història. La meva solitud. No vaig tenir infantesa… Me la van arrabassar, no forma part de la meva vida. Soc un home sense infantesa, el seu lloc el va prendre la guerra. Després només l’amor em va marcar fins a aquest punt. El dia en què em vaig enamorar… en que vaig descobrir l’amor…”
“Què no han d’entendre! I com l’amor i la pau no han de convertir-se en els principals deitjos, en els seus somnis”. En el cas d’Aleksiévitx, entrevista persones de la Unió Soviètica que, durant la Segona Guerra Mundial, tenien entre dos i dotze any. Històries d’orfandat, dolor i desplaçament en una de les majors crisis humanitàries de la història que es va saldar amb un total de 60 milions de morts, molts d’ells infants.
Però, malgrat tot, l’horror de la guerra, amb totes les seves conseqüencies, persisteix, encara que sota noves formes i en altres geografies, amb conflictes interns que compten amb estretes complicitats dels països més poderosos del planeta. Els beneficis econòmics de la indústria d’armament i el control geoestratègic del món són massa llaminers per no treure’n profit. Fa un parell de dècades, l’horror es va instal·lar als Balcans i, avui, por no esmentar altres conflictes menys visibles, és a Siria: una guerra que ha entrat en el setè any i que sembla enquistada i normalitzada. Sí, perquè malgrat la retòrica de les paraules, sembla que la mort massiva no es veu com una excepció sinó com una normalitat, rodejada de silencis i oblits.
Les dades són esfereïdores. A part de la sangria de morts i ferits, 11 milions de persones –2,3 nens i nenes– s’han vist obligats a desplaçar-se dins de la mateixa Síria o cercant refugi en altres països. I són prou coneguts els obstacles que es troben en alguns llocs per ser acceptats com a refugiats, per no parlar de les pèssimes condicions en que viuen o sobreviuen en els camps de refugiats. També és sabut fins a quin punt s’està incomplint el compromís europeu signat fa un parell d’anys: es va decidir acollir 160.000 refugits (en forma de reubicació i reassentament) i fins a finals de setembre només n’havíen arribat 27.695, el 17%. La cuota espanyola encara és més baixa: l’11,4%. Vergonyós.
Mentrestant, els infants de Síria, a través de textos i cançons, es pregunten: “Món, ¿Què està passant? ¿Què t’hem fet perquè ens assassinin? Denuncien les massacres, matances, desnonaments, bomardejos de cases i escoles, així com la por que els domina i no els deixa viure. I llancen un SOS per protegir la seva seguretat, llibertat i dignitat: per protegir la seva infància. Per viure com a éssers humans i poder dibuixar els seus somnis. “Món, on ets? Per què no ens feu cas? Us complau veure com l’exèrcit assassina als nens petits? Món, ja prou de tan silenci”. Quantes víctimes innocents i quantes inàncies trencades i robades!
El compromís ètic del profesorat, davant de qualsevol conflicte, sigui de la intensitat i de la naturalesa que sigui, és acompanyar els alumnes per tal d’acostar-los a la realitat per comprendre el seu present i el món que els envolta. A més, els infants i adolescents són subjectes de drets i, entre aquests, es contemplen els d’expressió, de pensament i d’accés a la veritat. I no es pot oblidar que la Convenció Internacional dels Drets de l’Infant és, sobretot, un text d’indignació i de rebel·lió davant de les injustícies. D’aquí la importància de l’educació per a la ciutadania a l’escola -i, per què no, desprendre’s de prejudicis i complexos i dir-ne formació política- on, a partir de la conversa i del màxim respecte, es puguin contrastar opinions i punts de vista, sense dogmatismes ni adoctrinaments. Educant els alumnes per la democràcia: no per adaptar-los al món actual sinó per formar-los per crear un món millor, on la pau, l’amor i la justícia aflorin amb tota la seva riquesa i potencia.
