Tots els i les docents que estimem la nostra professió, pel que representa i pel que significa, vivim aquells dies en què les coses a l’aula no ens surten. O almenys, no com nosaltres voldríem. Ens planifiquem determinades activitats que se’ns ocorren de camí a la feina, de tornada a casa, comentant amb companys i companyes durant les poques estones que tenim als migdies o fins i tot estirats al llit abans que, irremeiablement, se’ns tanquin els ulls a causa de l’esgotament acumulat. “Ja ho tinc, aquesta és bona”, trobem la clau que proporcionarà l’aprenentatge significatiu que tant busquem, amb una pinzellada d’atenció a la diversitat per aquí, amb una altra pinzellada de feines complementàries pels que van més avançats per allà, ja està, fet. Demà serà un gran dia.
Doncs no, gent. No és un bon dia. Perquè aquells petits i breus moments en què veus que algunes i alguns infants somriuen, gaudeixen i aprenen, no compensen la terrible frustració que genera treballar en una educació pública marcada per unes condicions educatives i laborals precàries i cronificades que aboca part de l’alumnat a un futur indesitjable.
Després de tres anys treballant en un SIEI, amb un tipus d’alumnat que necessita una atenció personalitzada intensiva i que l’acompanyis regularment en el seu procés d’aprenentatge per facilitar-li la seva adaptació, acolliment i inclusió, passo a ser tutor d’una aula ordinària molt diversa. I em trobo vivint amb molta preocupació la imatge d’infants en edats molt primerenques arrossegant tantes problemàtiques socials, emocionals i educatives, amb unes realitats vitals que no desitjaria a ningú. I una escola pública que vol però que no pot compensar les enormes desigualtats existents a la nostra societat.
Exemples? Molts
Unes necessitats educatives especials cada cop més presents, amb una tipologia d’alumnat que necessita ser atès individualment perquè el seu procés educatiu a l’escola ordinària sigui rellevant i tingui sentit; una matrícula viva i alumnat nouvingut sense cap coneixement de la llengua que no ve acompanyat d’uns recursos necessaris i un Departament d’Ensenyament amb una normativa restrictiva que nega Aules d’Acollida i personal de suport qualificat per poder donar-li l’acollida que ells i elles es mereixen. Un tipus d’alumnat que deixa enrere família, amistats i veïnes per múltiples factors i que necessita ser acompanyat i acollit perquè el canvi sigui còmode i agradable i no pas un shock traumàtic. Això, en una realitat cada cop més diversa i complexa que desborda les aules i treballadors/es amb ràtios irracionals perpetuadores del fracàs escolar.
Veig companys i companyes angoixades i desbordades pel que viuen a l’aula, amb aquelles presses pels passadissos en què et creues i només et dóna temps per comunicar-te a través d’esbufecs o mirades de complicitat. I tot i això, cuidem dels nostres infants. Perquè són nostres, de tots i totes, el futur, la ciutadania que demà serà allà fora davant un món extremadament competitiu, discriminador i individualista. I el drama està en el fet que davant d’un món al qual li hem de donar la volta, amb la determinació que l’educació pública és una eina magnífica per transformar-lo, treballem sense hores per coordinar-nos, per debatre i construir juntes, per parlar d’un infant que necessita ajuda, la nostra ajuda, i que no li podem donar com nosaltres voldríem. Entre altres coses, perquè el Govern de la Generalitat ens retalla (roba) drets laborals, com la segona hora lectiva, i ens proporciona jornades laborals ridícules i precàries com els terços de jornada.
Amb una falta de pressupost alarmant que no ens permet iniciar determinats projectes educatius; un centre educatiu de la dècada del setanta que cau a trossos amb escoles veïnes que porten anys i anys en barracons; un mobiliari vell i atrotinat (tot i les lentes i petites millores); menjadors escolars desbordats, i ara, amb el camí planer facilitat per Departament perquè recaiguin en mans privades i que els que més tenen segueixin enriquint-se a costa nostra.
I t’adones que només ens tenim a nosaltres, com a recurs i suport, que amb tota la il·lusió del món entrem a l’aula cada dia per acompanyar els i les més petites en el seu aprenentatge, que no ens donem mai per vençuts i vençudes tot i les enormes dificultats. I és d’aquesta il·lusió que el Govern i el Departament n’abusa i ens explota. Negant-nos drets i recursos materials i humans “perquè això és el que hi ha”, “perquè no hi ha diners”.
Els importa un rave que amb ràtios de 27 o 35 alumnes condemnen un 30% al fracàs escolar; els importa un rave que l’alumnat amb dictàmens o necessitats educatives especials i d’aprenentatge no tinguin més mestres i més personal laboral de suport. “És que som inclusius”, diuen. Fals, no volen invertir en educació pública. “És que heu d’innovar”, diuen. Fals, focalitzen les problemàtiques en les metodologies, és a dir, en els treballadors i treballadores, quan el que necessitem és abaixar ràtios i més recursos. I dic que els importa un rave perquè, com diu el poeta, “Hacer es la mayor manera de decir” i els de dalt només elaboren discursos i retòrica buida de contingut mentre no fan absolutament res per anar al fons del problema per revertir aquesta situació. Necessitem i volem fets, no paraules.
Horitzons
Mentre marxo a casa, ho faig amb la convicció que si l’Escola Pública no ha col·lapsat és pel sobreesforç del professorat i les famílies, per les hores i hores que regalem com a treballadores al Departament pensant en el benestar del nostre alumnat. Davant les retallades, mentides i fal·làcies de partits polítics i els seus grans mitjans de comunicació, hem de dir PROU, ja n’hi ha PROU, ens hem de plantar. Ens hem d’organitzar i dir a aquests governs neoliberals que, o ens tornen el que ens han robat, o elles i ells hauran d’entrar a les aules a fer la nostra feina.
Amb la certesa que l’educació pública és el millor model educatiu per garantir la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i la transmissió de valors humans comuns, hem de traduir aquesta frustració, preocupació, esgotament i ràbia en protesta i reivindicació. Parlar amb companys i companyes, compartir una realitat comuna, veure quines possibilitats d’acció tenim i seguir endavant. Nodrir assemblees grogues, assemblees d’interines, sindicats, altres espais de lluita i, sense escletxes ni fissures, avançar tots i totes juntes. La primera aturada? El 17 de novembre a les 17h a Plaça Universitat per caminar cap a un finançament just, tal com marca la llei, sota el lema: “Ara toca educació pública. Volem el 6%”. Que sigui el tret de sortida a la vaga educativa del 29 de novembre, més vital i urgent que mai.
Ens menteixen amb l’adoctrinament a les aules. Ens menteixen amb inicis de curs “amb normalitat”. L’única veritat és que estem infrafinançats, han anihilat la democràcia als centres i fan de Catalunya un territori cada cop més desigual per la segregació escolar produïda pels concerts educatius.
