Les connexions i les relacions entre les societats s’han diversificat. Els productes i les persones van i vénen d’un lloc a un altre del món i podem parlar amb persones de les nostres antípodes a través d’una aplicació mòbil. Les notícies creuen el món en segons i les imatges ens permeten viure gairebé en directe qualsevol esdeveniment en algun lloc del món, per remot que sigui. Els avenços en intel·ligència artificial són engrescadors… tot plegat estem configurant un món nou, incert i canviant però esperançador.
Però no són pocs els predicadors de tots els mals que ens esperen; llibres gruixuts expliquen els perills als quals ens sotmetrem. Experts en alguna part de l’inabastable coneixement científic acumulat prediuen, fixant-te en les dades i en la metodologia de la seva única ciència, desastres que acabaran amb la humanitat. A ells s’hi sumen gurus i bruixots que reclamen tornar a les essències dels éssers humans, com si aquestes haguessin restat immutables en un determinat lloc o moment de la història. Tots els temps passats foren millors, afirmen, amb una mancança de raonament lògic i racional realment sorprenent en el segle XXI. Altres profetitzen, fonamentats en mites i històries den primer, la fi de la civilització.
Realment tenim plantejats problemes molt seriosos: el canvi climàtic és evident; la contaminació atmosfèrica cobreix bona part de les grans ciutats; centenars d’espècies vives estan amenaçades de perill d’extinció; els plàstics envaeixen els nostres mars i oceans; determinades malalties assoten regions del món i no hem aconseguit erradicar la fam i la pobresa extrema. El patiment envaeix totes les societats (riques o pobres, desenvolupades o en vies de desenvolupament) Realment, els indicadors no són precisament engrescadors.
Però si revisem la història de temps propers o de temps passats comprovarem com la situació no era precisament millor: la guerra dels cent anys (tres o quatre generacions de persones vivint en guerra contínuament); la primera o la segona guerra mundial (amb més de 60 milions de persones mortes i centenars de milers de ferits de per vida; molts d’ells perduts sota el fang de camins, boscos i muntanyes d’arreu del món –desapareguts– en diríem ara). Les gran plagues de malalties incurables (com la pesta) que provocà la mort de gairebé dos terços de la població europea). Les pors a tot el desconegut, les supersticions que encara perviuen, les agressions violentes de tot tipus; la llei del més fort; el poder immens de les terribles dictadures feixistes i comunistes amb milions de morts, deportats i desplaçats; l’esclavatge sanguinari, el tràfic amb persones arreu del món (que encara es produeix), els grans centres d’internament, les brutals presons, els càstigs físics humiliants que rebien i reben encara fills i filles dels seus pares; els càstigs brutals, la pena de mort (que encara subsisteix)… Aquests foren els temps millors? Realment ho heu analitzat bé? Qui pot afirmar que els temps passats foren millors tenint en compte les barbaritats comeses? Creieu-me, us ho heu de fer mirar. Si això foren els temps millors, me costa molt imaginar-se com serien per vostès, visionaris, els temps pitjors.
Negar els problemes és una forma d’evadir-se de la responsabilitat que ens pertoca a tots per refer la situació. Al contrari, augmentar-los fins a límits apocalíptics esdevé un sense sentit que pretén desmobilitzar la ciutadania; en el fons, pretén dir-nos, sense fer-ho explícit (és a dir enganyant-nos): la vostra feina no té sentit, les vostres vides no tenen sentit, està tot perdut i no és responsabilitat vostre. Trist missatge en un món ple d’oportunitats, de reptes engrescadors i de greus problemes per resoldre. Un món ple de problemes, però amb infinites possibilitats i capacitats per desenvolupar.
Retornaren als vells principis, als valors que alguns diuen de “sempre”, a la religiositat en qualsevol de les seves manifestacions (la influència de les religions en els governs i gestió dels estats i de les regions d’arreu del món). I tornarem a treure, d’armaris i baguls polsegosos, els principis autoritaris (mà dura), el populisme (que promet solucions immediates a problemes enormement complexos, com els fenòmens immigratoris que han tingut lloc al llarg de tota la història de la humanitat). Si hi ha massa immigrants, curs i ras, els traurem fora. Si continuen entrant alçarem un mur impenetrable. Ressorgeix el pensament reaccionari i el feixisme sociològic o antropològic. I al darrera sorgeixen oportunistes i predicadors de tota mena que aprofitant la situació de malestar social ens brinden les solucions simples a problemes extraordinàriament complexos i difícils de resoldre. I un munt de llibres d’autoajuda, capaços, diuen, de portar-nos a la felicitat. Més feixisme antropològic.
Pensem-hi un moment. ¿Segellant el nostre territori (o nació diran alguns) amb murs i concertines resoldrem el problema de la pobresa, la fam i la violència que provoca l’èxode de milers de milions de persones fora de les seves terres, fora de les seves cases i dels seus camps, abandonant el poc que tenen per cercar un millor benestar? Pensem-hi seriosament: resolem el problema així o el deixem agreujat a les portes de casa nostra? La ment humana es pot permetre aquest tipus de raonament? És absurd, ridícul, humiliant i omet tots els drets humans consagrats a la Declaració Universal.
I quin paper hi té l’educació en tot aquest malestar humanitari global? L’educació ha de ser transformadora o no serà. I l’educació serà inclusiva o no serà. Transformadora i inclusiva. I aquestes dues variables com es concreten en el dia a dia dels centres educatius? Fàcil no ho és. Impossible tampoc.
L’escola transmet coneixement científic. Coneixement científic no acabat, coneixement científic en contínua reconstrucció, coneixement científic en transformació generat per comunitats obertes, enllaçades, multiculturals, diverses, creatives… Els genis no són les persones, són les col·lectivitats. Els individus que viuen en cultures obertes són individus que agreguen, s’apropien d’idees iniciades per altres, creen a partir del que hi ha. No hi ha genis; hi ha comunitats creatives, cultures vibrants en les quals persones i coneixements flueixen en totes direccions. I disposem de coneixements científics diversos, oposats fins i tot, o aparentment incompatibles. Però la institució escolar està instal·lada en una perillosa linealitat: cada pregunta té la seva resposta i aquesta està bé o està malament. Aparentment lògic, aparentment evident. Però racionalment i científicament fals. Cada dia equips d’estudiosos de tots els camps elaboren noves teories, refinen les anteriors o rebutgen les que no passen el filtre de la interrogació racional. És molt difícil formular una bona pregunta i encara ho és més trobar una resposta suficientment complexa i rigorosa que intenti explicar el seu significat.
Si els sistemes educatius continuen exercitant el pensament lineal fomenten, a mitjà i llarg termini, el feixisme antropològic: una pregunta, una resposta simple. Un problema enormement complex, com el canvi climàtic, una resposta ràpida; neguen les evidències i busquen raons (excuses) per justificar allò que sabem que no hem de fer. I poden convèncer a través de potents mitjans de comunicació i difondre fake news o simplement falsedats descarades. Tot i tenint respostes complexes als greus problemes que tenim plantejats.
Però això s’ha d’acabar. L’escola lineal (la del pensament teòricament neutre i asèptic) desapareixerà. Ja no hauria d’existir. I aquesta és la nostra responsabilitat com educadors en totes les etapes educatives: posar a l’abast el coneixement però ensenyar a qüestionar-lo, ensenyar a interrogar la realitat amb bones preguntes, capaces de fer trontollar la lògica que la sustenta, ensenyar a pensar des de múltiples perspectives per apropar-nos millor al coneixement, un coneixement transformador que transforma els centres, les persones i les societats. És el nou o el vell humanisme (cadascú que l’anomeni com vulgui): el progrés sempre triomfa. No ho dubteu: la salut és millor que la malaltia, el benestar és millor que la penúria, la llibertat és millor que l’autoritarisme, la felicitat és millor que el patiment i el coneixement és millor que la ignorància. Algú en té dubtes? Algú busca en la seva vida la malaltia, l’autoritarisme, el patiment o la ignorància?
Ensenyem la complexitat, qüestionem la realitat, explicitem els nostres implícits; traiem les nostres teories no racionals i les nostres hipòtesis no provades. Ajudem a pensar, més enllà del pensament propi sense caure en el derrotisme que ens farà encara més febles. Els problemes que tenim plantejats com humanitat són greus, però tenen solució (a nivell tecnològic, a nivell científic i a nivell humà tenim solucions; sols manca aplicar-les); qualificar i diagnosticar qualsevol problema com a símptoma d’una societat emmalaltida, perduda i sense rumb és un intent, molt ben pensat, de desmobilitzar-nos i de demostrar-nos que només uns tenen La solució. No busqueu La solució; busqueu les alternatives possibles i esforçar-vos al màxim per implementar-les, sense defallir, amb constància, bona voluntat i amb la ferma convicció que és possible, entre tots, millorar el benestar de les persones i de la resta d’essers vius que ens envolten.
Seguir la seqüència lineal pregunta-resposta correcte (bé o malament) és contribuir, sense ser-ne conscients, a adobar el terreny del feixisme antropològic.
Hi ha milions de bones persones, hi ha milions de bons mestres; els bons mestres han de ser grans persones. Confiem en ells i recuperem el nostre paper anònim i humil com a protagonistes de la història. Ho som i és la nostra responsabilitat. Així ens ha modelat la biologia i la cultura.
