L’educació pública va ser dissenyada en un món d’humanitat fragmentada, competitiva i depredadora. Era el món de les potències i les nacions, conceptes encara tèrbols. I ara som en un món de mosaic ple, sense intersticis, complet, que no ha acabat. Els fragments del món estan immòbils, però irradien, malden per moure’s i guanyar una mica d’espai: Rússia, Ucraïna, Turquia, Iran, Xina… El món de les potències està estancat en impàs radiant. I això és més influent que tot el canvi tecnològic que només servirà uns interessos o altres.
Està clar que el món està passant d’una era de potències en conflicte a una altra, esperem, d’administració de les persones i les coses on els estats es difuminaran. Possiblement som al final de la primera, albirant alguns trets de la segona. Cent o dos-cents anys serviran de transició. Crec que l’educació, sense oblidar la tecnologia, hauria d’estar més pendent d’aquesta transició humana i política. Els problemes humanitaris derivats d’aquestes radiacions són en realitat problemes humans que no es resoldran simplement amb una suma creixent de bones voluntats sinó amb una massa crítica de ciutadans amb visió del món i en això, l’escola hi té un paper (i les escoles de mestres).
No es tracta principalment de solucionar problemes de migració o conflicte, puntuals i locals quan es presenten. Es tracta de dissenyar un món just i sostenible. Les instàncies internacionals ja haurien d’estar estudiant com s’equilibren les diferències econòmiques i socials en tots els països per fer possible el compliment integral i verificable dels drets humans en tot el planeta. Jo no votaria mai un polític que no parlés d’això. Un G-20 que no es proposi això només és, diguem-ho clar, un club d’interessos particulars (potser estic entre la ingenuïtat i el cinisme). Bé, només intento posar sobre la taula un punt important que no sento esmentar mai.
Educar joves en una política humana que exigeixi polítiques humanes als seus dirigents és potser la principal responsabilitat d’una escola nova. L’alternativa és l’evolució a batzegades d’una humanitat sense rumb que dóna per naturals i irreparables diferències humanes insuportables i que es resigna a patir totes les apocalipsis que vinguin abans de corregir conscientment el seu rumb.
Entendre que el món s’ha convertit en una finca d’ús comunitari, que la rebentada de canonades grosses afecta tothom i que ningú no sap qui és el president de l’escala ni té el número dels bombers és el mínim per començar. Europa és un minimón que va semblar-ho entendre fa setanta anys. Els néts s’han tornat banals i acomodaticis i l’èxit de partits xenòfobs i líders fatxendes demostra que a tot arreu tenen escoles massa justes per a les necessitats galopants d’un canvi d’era gairebé geològic en la història humana. Esperem que el món no necessiti l’experiència que va tenir Europa el segle passat lidiant per lideratges absurds per entendre on es troba. L’escola potser no arribaria a temps a explicar-ho.
Per això em sembla que la principal responsabilitat de l’educació és situar els joves en la Història, a més de fer-ho en el món professional. Tots hem de ser personatges històrics si volem salvar el món.
