“Fa 21 anys que sóc directora i fins fa tres no havia visitat mai cap altre centre, ni de secundària ni de primària; trencar aquesta dualitat entre compartir i competir és molt important”. Ho comentava fa uns dies a un grup de periodistes Mercè Miralles, directora de l’Institut Pau Claris, un centre d’alta complexitat situat a Ciutat Vella, al costat de l’Arc del Triomf. El Pau Claris ha estat un dels 30 centres que han format part de la mostra des què Escola Nova 21 va començar a caminar el maig de 2016. En aquest temps han passat a fer codocència, han reorganitzat els departaments en tres grans àrees per fomentar la interdisciplinarietat, han tirat envans i repensat espais, han barrejat alumnat de cursos diversos per àmbits d’interessos a fi de potenciar la seva motivació i arrelament al centre… i tot això en un institut on el volum de rotació del professorat és alt (dels 37 docents, aquest curs 14 són nous) i al qual fins fa ben poc les famílies autòctones del barri no hi volien posar els peus, segons explicava fa uns mesos la mateixa directora en un article publicat al diari.
Aquest seria un exemple que la transformació intensiva viscuda per un centre que arrossegava unes inèrcies molt marcades no és un producte de màrqueting, sinó de l’acompanyament, assessorament i eines que el programa ha destinat als 30 centres triats d’entre els dos centenars que es van presentar a la crida, una mostra que tenia la voluntat de recollir tipologies molt variades de centres educatius (públics/concertats; àrea metropolitana/territori escoles/instituts/instituts-escola; amb/sense segregació; etc). En conjunt, han participat en el programa 494 centres, articulats en 64 xarxes locals, i 10.000 docents.
El programa el va impulsar Unescocat en el marc de l’agenda 2030 de Nacions Unides per al canvi en el sistema educatiu, amb la doble premissa de la cerca de la qualitat i l’equitat en l’educació, i ho va fer en aliança amb la Fundació Bofill, la Diputació de Barcelona, Educaixa i la UOC. El context ha estat de tot menys plàcid. D’Irene Rigau a Josep Bargalló, passant per Meritxell Ruiz i Clara Ponsatí, Escola Nova 21 ha vist passar quatre consellers d’Educació i un període d’intervenció de l’autonomia.
La pilota, a la teulada del Departament
Segons Eduard Vallory, director d’Escola Nova 21, “la massiva mobilització de docents, famílies i municipis vinculats a mig miler de centres ha fet evident la necessitat de generalitzar el canvi de paradigma, mentre que el testeig d’un protocol de canvi intensiu amb una mostra de 30 centres ha provat que tota escola es pot actualitzar”. Fa un any es va anunciar que el Departament d’Educació assumia el programa EN21, en un acte celebrat al mateix Departament d’Educació presidit pel secretari de Polítiques Educatives, Carles Martínez. Dotze mesos després, Vallory reconeix que, al llarg de 2019, si bé hi ha hagut reunions, no s’ha complert pràcticament res del que es va parlar aleshores, ja que la transferència real de coneixements i procediments del programa al Departament encara està pendent de fer-se.
L’acte d’aquest matí l’ha tancat el conseller d’Educació, Josep Bargalló, el qual ha reafirmat el compromís del Departament d’acollir el projecte. “Avui el Departament entoma el projecte. Aquest procés de transició és difícil. Som més de 5.000 centres i més d’1,5 milió d’alumnes. Refermem compromís d’acollir el projecte com a xarxa i a dur arreu del sistema les evidències i experiències del projecte”, ha dit el conseller, el qual també s’ha referit al fet que la totalitat dels 350 centres que ha visitat des de la seva arribada al càrrec volen innovar, si bé “la innovació educativa no és màrqueting educatiu, és un instrument de millora, el que el sistema ha de fer sempre”. Per això, ha insistit que “hem de fer que totes les escoles del país treballin en xarxa”.
Per Ismael Palacín, director de la Fundació Bofill, “malgrat que alguns centres ja tenien el motor encès, Escola Nova 21 ha estat un prodigi. Ara hi ha una part d’EN21 que ja és imparable, però l’altra part depèn de la prioritat de les polítiques públiques”. En la seva opinió, el Departament “no ha de fer d’EN21, però a la seva manera pot fer alguna de les coses que s’han fet”, a través per exemple dels CRP. Els promotors del programa recorden que el seu objectiu últim sempre ha estat que l’any 2030 la transformació hagi arribat a tots els centres educatius del sistema, i per tant a tot l’alumnat del país.
“El més important és que s’ha demostrat que tot centre educatiu, amb el suport adequat i una direcció clara, pot canviar el paradigma educatiu”, considera Vallory, segons el qual “des d’una política pública a una dècada vista, en un treball sistemàtic alineant estructures de suport i empoderament docents i centres, es pot actualitzar tot el sistema educatiu per assolir l’objectiu de garantir una educació de qualitat per a tothom”.
La participació del món local, en especial amb l’articulació de les xarxes, ha estat un altre dels factors claus del programa. A la demarcació de Barcelona, els equips d’educació de 37 ajuntaments han estat els coordinadors i dinamitzadors de les seves xarxes locals. Segons Alfredo Vega, diputat d’Educació de la Diputació de Barcelona i exalcalde de Terrassa, “aquesta transformació educativa no la pot fer cap agent en solitari, qualsevol canvi ha de tenir un impulsor, però és imprescindible que s’hi sumi l’entorn”. “L’administració local és educativa i té el valor de la proximitat”, afirma Vega.
Avaluació provisional positiva
Coincidint amb l’acte de comiat, Escola Nova 21 ha fet públic una avaluació externa, feta en col·laboració amb el Departament, que conclou, entre altres coses, que les eines i accions proposades pel programa (en especial l’anomenada Rúbrica de canvi educatiu, però també el mateix protocol de canvi, la formació d’un equip impulsor, les reunions de facilitació, les trobades de xarxes, els visionats del documental Most Likely to succeed, les residències d’intercanvi, l’espiral d’indagació, els simposis i jornades…) han estat utilitzades plenament en un 80% pels centres d’aquesta mostra, i que aquests consideren que, en major o menor mesura, s’han produït canvis en totes les dimensions analitzades (propòsit, pràctiques educatives, avaluació, organització de centre, relacions amb l’entorn). Més dades: el 97% considera que ha après gràcies a l’intercanvi de les xarxes, i el 72% dels centres confirma el seu interès a mantenir les trobades de xarxa. Els avaluadors expliquen també que, ni per tipologia ni per localització de centre, els resultats de l’estudi mostren variacions significatives.
Segons Tana Tarapiella, directora de l’escola Edumar de Castelldefels (un altre centre de la mostra), “la sensació que hem tingut és que estàvem en un cotxe en marxa i anàvem canviant les rodes sobre la marxa, i amb les famílies a dins, per això és molt important que les famílies se sentin que són part d’aquest canvi”. Aquesta directora considera vital l’empoderament dels equips directius per al lideratge del canvi, i destaca, entre tot el procés experimentat pel seu centre, la idea innovació i inclusió van agafades de la mà: “Tot aquest paradigma són mesures universals, la diversitat està inclosa en els grups ordinaris i les dinàmiques ja són inclusives”, sosté Tarapiella.
Hi ha pendent una avaluació més completa que s’efectuarà en relació als 494 centres que han participat en el programa, els resultats de la qual es faran públics durant el primer trimestre de 2020. Amb tot, sobre una enquesta a la qual han respost la meitat d’aquests centres, el 75% afirma que participar a les xarxes d’EN21 ha contribuït molt o bastant a l’orientació en la gestió del canvi, mentre que el 25% restant respon que poc o gens. Tant l’avaluació presentada avui com la que es presentarà a començaments de 2020 s’han fet sobre enquestes adreçades al professorat que ha participat en el programa. S’ha descartat introduir el rendiment acadèmic dels alumnes com a criteri avaluador ja que es considera que tres anys no són suficients per observar grans canvis. En especial perquè durant els primers anys s’ha convidat els centres a fer una mirada introspectiva sobre les seves dinàmiques i a imaginar-ne de noves, mentre que els canvis més profunds no s’han implementat fins al tercer any de programa.
Entre les limitacions observades pel programa hi ha “l’absència fins ara d’un estàndard de qualitat clar i concret –la qual cosa fa que els centres rebin demandes contradictòries–; una formació insuficient per acompanyar els canvis –en especial en el currículum i avaluació competencials–; la insuficiència pressupostària; i la poca autonomia en l’establiment de claustres estables i vinculats amb el projecte educatiu en els centres públics”.
