Ara parla el mestre i escolten els pares, ara ho fan ells i el que escolta és el mestre, i tracten diferents temes, contrasten idees i si és possible, arriben a acords. D’això va la comunicació família-escola, d’opinar, compartir… escoltar i conèixer el que pensa, valora i sent cada una de les parts. La comunicació és aquest procés en el qual es comparteix informació, idees i sentiments.
L’entrevista però, té un protagonista excepcional: un infant que normalment no és present i està en procés d’evolució, aprenentatge i canvi continu, descobrint el món i que no necessàriament té la mateixa actitud a casa que a l’escola. La família acostuma a tenir unes expectatives que de vegades són més reals que altres. Si els missatges que es produeixen en la conversa són coincidents tot va bé, però si en canvi el que diu el mestre entra en contradicció amb el que espera la família (o a l’inrevés) es pot complicar…
L’objectiu fonamental de l’entrevista ha de ser establir un pla de treball i així acompanyar millor l’infant durant el curs escolar. Està demostrat que el mestre que compta amb el suport de la família treballa més bé i aconsegueix millors resultats en tots els aspectes. Per això és clau que la trobada es desenvolupi en un ambient d’autenticitat, les famílies han d’adonar-se que estan davant d’un educador que actua des de la seva competència i professionalitat, això genera seguretat i benestar.
Tots som conscients del que aconsella la literatura sobre les entrevistes: s’han de preparar amb anticipació, és positiu tractar les persones pel seu nom, cal tenir en compte l’espai i el temps que es dedica, si és possible que el llenguatge no verbal sigui coherent amb el verbal, fer-ho en un clima de cordialitat, amb rigor, etc. Però, no ens enganyem, el que realment condiciona el desenvolupament és el contingut, el missatge, el que es diu… i també, com es diu.
Entenc perfectament, però, que no hi ha una única realitat i que els infants, igual que els adults, no es comporten igual en tots els contextos. Per això, cal concretar tant com es pugui i no abusar de generalitzacions, que sempre comporten dubtes. Hi ha riscos innecessaris: no és el mateix dir “la Maria porta retard, encara no camina”, que “la Maria es desplaça gatejant i va per tot arreu” o bé afirmar que “L’Arnau no parla a classe” que no pas “a l’Arnau, li costa parlar davant dels companys”. Hem de ser conscients que és molt diferent com es diuen les coses, i com s’escolten… i encara més si el missatge es refereix a una persona estimada. És important evitar les etiquetes.
Fa anys que m’interesso en saber i aprendre sobre les entrevistes, ja que han estat un instrument fonamental en la meva feina. Vaig fer moltíssimes quan treballava a l’EAP… i sovint em preocupava especialment una cosa: compaginar sinceritat i respecte i al mateix temps donar suport i orientar. Sinceritat no és necessàriament brusquedat. Com és lògic, la majoria de les entrevistes eren per planificar accions i actuacions a les necessitats educatives especials dels infants i, vulguis o no, no estaven exemptes de patiment, decepció i sobretot incertesa.
La concreció fa més autèntica la informació, perquè constata que no hi ha una única realitat, i sí moltes i diferents. Hi ha infants que a casa, amb les persones de confiança, es mostren desinhibits i en canvi a l’escola es mostren retinguts amb els adults que no coneixen. El mestre ha de parlar del que coneix, ha observat i registrat però sense generalitzar.
És important insistir que l’objectiu de l’entrevista és col·laborar i comprendre el que passa. El mestre és el responsable de gestionar-la i tenir clar que el familiar i l’escolar són dos espais educatius diferents i que és fonamental treballar de la forma més coordinada possible, però entenent que les interseccions no han d’implicar intromissions.
L’escola no ha d’entrar en les qüestions familiars ni la família en les escolars, és important tenir clares les competències de cadascuna de les parts. El mestre ha d’actuar de manera transparent, així les famílies coneixeran què hi passa, com es fan les coses, perquè se’n prioritzen unes i no unes altres i sobretot què es valora des del centre educatiu.
Algunes entrevistes van soles i altres, en canvi, és gairebé impossible que no siguin complicades… Hi ha temes que són dolorosos d’abordar, difícils d’acceptar i decebedors; la clau, però, és combinar sinceritat i respecte, recolzar el missatge en registres, observacions i documents, i sobretot aprofitar per orientar, donar suport i oferir ajut.
