Avui toca parlar d’inclusió i equitat. És un dels cinc eixos del Congrés d’Educació Pública, i segurament el gran repte del sistema educatiu català. Cada territori organitza els mateixos debats, i per tant tenim on triar per veure què diuen els docents al voltant d’aquesta qüestió. Però no triem a l’atzar. És dijous 27 de febrer i hem triat anar a Terrassa perquè és la terra de Josep Maria Jarque, el mestre que més i millor va empènyer la idea d’escola inclusiva a casa nostra, i quan arribo a l’Escola La Roda (una antiga escola del CEPEPC en plena celebració dels seus 50 anys) hi trobo el Jordi Badiella, col·laborador d’aquesta casa i gendre de Jarque, i em comenta que és aquí on el mestre va portar tots els seus fills i filles. Tot lliga, doncs. Comencem.
L’aula on ens trobem és plena a vessar. No són les 200 persones que es van trobar a Olot per parlar del mateix, segons llegeixo a la web del Congrés, ni les 150 que diuen els de la Xarxa d’Escoles Públiques de Reus que es van reunir fa unes setmanes. Però som gairebé quaranta i costa moure’s sense ensopegar amb ningú. En aquest cas, l’excés de ràtio és bona notícia. En canvi, no podem amagar una segona derivada que no ho és tant. A Terrassa cada debat del Congrés s’ha fet en un centre públic diferent, i ens trobem que en aquest una bona part dels assistents són docents del mateix centre. Hi ha algun profe d’institut entre els presents? Un, jubilat. Hi ha algú d’un EAP? Ningú. Tampoc hi ha famílies, i per cada mestre home hi deu haver cinc mestres dones. L’ombra de les segregacions és allargada.
El debat és molt entretingut. Això ho saben fer bé els i les mestres. Primer, una dinàmica de grup per trencar el gel, que té a veure amb el reconeixement de la diversitat; tot seguit reunions en petits grups per parlar sobre el que entenem per inclusió i per què ens sembla important [nota al marge: apareix més d’un cop la paraula inclusivitat, cada cop més arrelada malgrat el seu dubtós gust i legalitat]; tot això es posa en comú (és el moment post-it); i després un altre cop per petits grups, que són diferents dels primers, i en els quals es tracta d’analitzar la inclusió i l’equitat al voltant de cinc vectors: l’organització a l’aula, la formació del professorat, la matrícula, els recursos del centre i com hauria de canviar l’avaluació.
Frases inspiradores
Els i les mestres agraeixen aquestes estones per aturar-se i pensar col·lectivament, perquè en tenen ben poques. Ens ho comenta la Bel Maria Covas, que és la mestra de música i directora de l’escola des d’aquest curs. Per tant, el debat és animat, intens, però el consens és tan elevat que potser caldria parlar de trobada inspiracional, o de teràpia de grup, més que de debat. Aquí ningú no discrepa? Potser per algun adjectiu, però no pel substantiu. Reconforta comprovar que tothom està familiaritzat amb el decret 150/2017 i amb alguns dels seus neologismes, com CEEPSIR o SIEI (clar que en aquest darrer cas té trampa, a La Roda n’han estrenat un aquest curs). El principal dels consensos al qual s’ha arribat ràpidament és que la societat no és inclusiva i que no ho serà mai mentre l’escola no ho sigui. “L’escola és el camí, som l’eina per arribar a aquesta societat inclusiva”, comenta una mestra.
En els post-it hi surten frases inspiradores a l’hora de referir-se al perquè de la inclusió. Per exemple, perquè “tothom ha de trobar el seu lloc a la societat i contribuir de la manera més autònoma possible al desenvolupament del seu entorn social”. O “perquè els infants tenen dret a créixer amb tots els altres, perquè la diversitat enriqueix i perquè l’escola ha de reflectir la societat real”. Al panell hi queden adherides paraules que parlen del dret dels infants a no estar separats, de l’enriquiment que genera la diversitat, de com ajuda a fomentar el respecte per l’altre, la tolerància i la convivència, de la igualtat d’oportunitats per desenvolupar-se i ser feliç… No hi ha dubte que la lliçó la tenim ben apresa.
Reducció de ràtios
I quan arriba la posada en comú de l’anàlisi que s’ha fet al voltant de cadascun dels vectors, i de les condicions que s’han de donar, apareix una recepta universal per fer possible una escola inclusiva: reducció de ràtios. Codocència, sí. Cotutoria, també. Aprenentatge cooperatiu, millor. Avaluació personalitzada, i tant. I formació, molta formació, per les mestres i per la resta de professionals del centre, però sobretot reducció de ràtios, això ho han posat sobre la taula pràcticament tots els grups. I una altra cosa aparentment òbvia, que no ho és tant, i que deixa anar el grup que tractava sobre l’organització de l’aula. La diuen en tercer lloc però immediatament aclareixen que s’hauria de posar en el primer: “S’hi ha de creure, en la inclusió, si no te la creus no hi ha inclusió”.
Al llarg de la sessió no s’han sentit pràcticament planys, d’altra banda freqüents quan es toca aquest tema. Cada cop que es parla d’educació inclusiva és fàcil que surti algú del clan dels escèptics dient que està molt bé, però que sense més recursos és inviable. Aquesta sentència l’arriben a subscriure mestres que tota la vida han fet mans i mànigues per atendre tota mena d’infants, també amb discapacitat intel·lectual o sensorial. El decret 150/2017 havia d’anar acompanyat d’una pluja de milions que després de dos anys no s’ha vist per enlloc, i possiblement això expliqui un cert desengany col·lectiu. A La Roda algú comenta que amb els nous pressupostos se suposa que alguna cosa es començarà a notar. Si no una pluja, potser un plugim. Caldrà veure-ho.
“Clar que ens hem queixat, molts cops, però no ens han fet cas, amb el que tenim hem de fer i és el que intentem”, comenta una mestra. Intervé Montse Ros, la portaveu de CCOO a Catalunya, que és mestra i veïna del barri, i no s’ha volgut perdre el debat: “No he entès mai per què el personal de suport no forma part de la plantilla ordinària dels centres, el mètode de contractació de les vetlladores recorda les peonades”. I tothom sembla estar-hi d’acord.
Avui no hi ha laments, ni escepticisme, o si més no en veu alta, penso que potser perquè a aquesta mena de mogudes només hi van els convençuts. I recordo de sobte que a Terrassa hi ha unes quantes escoles d’educació especial. “I després de tot el que s’ha dit –pregunto als concurrents quan ja estem a punt de plegar–, algú, alguna vegada, ha recomanat a una família que el seu fill estarà millor en un altre tipus de centre?”. Aixeca la mà una mestra i diu que sí, que un cop, que es va explicar a la família que s’havia intentat tot el que estava a les seves mans abans de recomanar el canvi de centre. I ràpidament una altra apunta que no és l’habitual, que això passa molt poques vegades.
