El despropòsit ha estat la nota que ha marcat els últims deu anys de la vida de Rubén Calleja i dels seus pares, Lucía Loma i Alejandro Calleja. Fa una dècada que batallen amb les administracions, tant l’educativa com la judicial, perquè facilitin l’escolarització de Rubén en un centre ordinari. El cas ha hagut d’arribar fins a les Nacions Unides, la qual ha acabat dictaminant que Espanya ha incomplert les obligacions que va assumir quan va signar i ratificar la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat. En concret, en el cas de Rubén Calleja ha incomplert els articles 7, 15, 17, 23 i 24 del tractat, que parlen del dret a l’educació inclusiva, a l’accés a la justícia o a la protecció de la integritat personal, entre altres.
Els problemes van començar quan Rubén va començar 4t de primària, coincidint amb un canvi de tutor en el seu grup. Aleshores tenia 11 anys i ara en té 21. A 5è l’administració va voler enviar Rubén a un centre d’educació especial. La família s’hi va negar, i va optar per l’escolarització a casa, a la vegada que emprenia una llarga i dolorosa batalla judicial. Fins el punt que la resposta de la maquinària burocràtica va ser denunciar els pares de Rubén per abandonament del menor, quelcom que el Comitè de Nacions Unides critica durament.
Segons explica Alejandro Calleja a El Diario de la Educación, va ser l’any 2017, durant la visita del Comitè de l’ONU que fa seguiment de l’aplicació en els estats membres de la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat (i que ja en el seu dia va dictaminar que Espanya incompleix sistemàticament el dret a l’educació inclusiva), que se’ls va obrir la porta a la possibilitat de denunciar la situació de discriminació a la qual s’havia vist sotmès el seu fill.
Ara l’ONU dona un termini de sis mesos a Espanya per respondre a les conclusions i recomanacions del seu dictamen. La primera, indemnitzar la família, a més d’assumir totes les costes de tots els judicis pels quals han passat des de 2010 (que no són pocs). La segona: l’Estat ha de garantir que Rubén pugui matricular-se en un centre ordinari per cursar els seus estudis d’FP. També està obligat a investigar els maltractaments i discriminacions que la família ha denunciat en diverses ocasions davant la Fiscalia de Menors de Castella i Lleó i «assegurar que es depurin responsabilitats a tots els nivells».
La inclusió no és opcional
No és la part econòmica la que més preocupa a Alejandro Calleja. Els pares de Rubén esperen convertir el cas en un crit d’atenció a les administracions educatives perquè prenguin bona nota que la inclusió no és opcional, i que no fer-la té conseqüències. És bàsic que es prenguin les mesures necessàries perquè sigui efectiva, diu Calleja, començant perquè el text de la llei presentada pel Ministeri d’Educació al Congrés es desfaci de l’article 74, el qual dona carta de naturalesa a l’existència de centres d’educació especial. Això ja ho va denunciar el Comitè en el seu informe de l’any 2018.
El Comitè també «castiga» l’Estat obligant a reconèixer públicament «la violació dels drets del nen Rubén a una educació inclusiva i a una vida lliure de violència i discriminació, així com la violació dels drets dels seus pares en haver estat acusats penalment de manera indeguda pel delicte d’abandonament del menor, la qual cosa va comportar conseqüències morals i econòmiques». Finalment, condemna Espanya a «publicar el present dictamen i distribuir-lo àmpliament, en formats accessibles, a fi que arribi a tots els sectors de la població».
A més d’això, també es llancen una sèrie de recomanacions, com són la modificació de la legislació actualment vigent perquè «s’elimini tota segregació educativa d’estudiants amb discapacitat, tant a les escoles d’educació especial com en les unitats especialitzades dins de les escoles ordinàries».
També que formuli una política integral d’educació inclusiva acompanyada d’estratègies per promoure una cultura d’inclusió en l’ensenyament general; «adopti mesures per considerar l’educació inclusiva com un dret i que tots els estudiants amb discapacitat tinguin el dret d’accés a les oportunitats d’aprenentatge inclusiu en el sistema d’ensenyament general»; que s’elimini «totalment el model mèdic de la discapacitat i definir clarament la inclusió plena de tots els estudiants amb discapacitat i els seus objectius específics en cada nivell d’ensenyament».
Des del Ministeri d’Educació asseguren que l’Estat, tant Govern com comunitats autònomes, «ha d’actuar perquè no hi hagi ni un sol cas de persona que vulgui escolaritzar-se en el sistema ordinari i no pugui fer-lo perquè no existeixin els recursos necessaris». I insisteixen, malgrat les recomanacions del Comitè de l’ONU, que «això és el que proposa la Lomloe». Malgrat aquesta declaració, aquest text legal continua donant cabuda, d’una banda, a l’existència i escolarització en centres d’educació especial, així com al fet que continuïn existint aules especials dins dels centres ordinaris. Totes dues possibilitats són considerades pel Comitè com una doble via que segrega l’alumnat, és a dir, contràries a l’educació inclusiva.
Història d’un despropòsit
El tutor de Rubén va començar a plantejar problemes perquè el noi fos a la seva aula i va començar a insistir a la família sobre la necessitat que el matriculessin en un centre d’educació especial. En aquell moment el nen estava matriculat al col·legi públic Antonio González de Lama, a León. Fins aleshores Rubén havia comptat amb el suport a l’aula d’una assistent tècnic educativa.
Això passava al setembre de 2009. Al desembre es va realitzar un informe psicopedagògic que assegurava que el noi tenia un “trastorn per dèficit d’atenció i comportament pertorbador” i a partir de gener, el centre educatiu va sol·licitar la intervenció de l’Equip Específic de Conducta, de manera que una treballadora social va començar a fer seguiment del cas i a donar pautes a la família i al centre educatiu.
Al setembre de 2010 va començar 5è de primària, amb un nou tutor. Fins l’octubre no va comptar amb el suport de la tècnica educativa ja que, segons diu el dictamen de l’ONU, «el tutor Z. no ho va considerar necessari». Després de la insistència de la família, la tècnica va poder accedir a l’aula, encara que, insisteix l’organisme internacional, «el tutor va mantenir una actitud negativa cap a l’assistent i no va col·laborar amb ella». A més d’aquest fet, i que la família va assegurar que diversos docents es van mostrar poc inclinats al fet que Rubén seguís al centre, la direcció no va prendre cap mesura al respecte.
Al desembre de 2010 la treballadora social va realitzar una avaluació positiva de Rubén en totes les àrees (sensorial, de motricitat, d’autonomia personal, de comunicació i d’habilitats específiques), i va recomanar el canvi de centre a un de similars característiques per les dinàmiques que s’havien imposat al voltant de la seva permanència al col·legi. Aquest mateix mes es va realitzar un dictamen d’escolarització, sense consentiment de la família, en el qual es parlava de «brots psicòtics», «comportament pertorbador» i retard evolutiu «associat a la síndrome de Down». «Aquesta terminologia -diu el dictamen de l’ONU- és més pròpia de la psicologia clínica que d’un informe psicopedagògic i, per la seva especialitat, les autores del mateix no estaven capacitades per efectuar aquestes apreciacions».
Al març de 2011 es realitza un nou dictamen. Els pares de Rubén van mostrar la seva disconformitat amb el primer, entre altres coses perquè no recollia les situacions de maltractament sofertes pel menor al centre. Situacions que tampoc apareixien en aquest segon i que van empènyer, de nou, la família a plasmar la seva disconformitat. El document demanava l’escolarització en un centre d’educació especial.
El mes de maig, la família va acudir a la Fiscalia de Menors de León per denunciar un cas de maltractament i discriminació contra Rubén durant els cursos 2009-2010 i 2010-2011. La Fiscalia va arxivar la denúncia i al juny la direcció provincial d’Educació va autoritzar l’escolarització en un centre d’educació especial.
Al setembre, els pares van interposar un recurs pel procediment especial de drets fonamentals davant el jutjat de León. Volien impugnar la decisió de matrícula en el centre especial perquè s’estaven vulnerant dret a la igualtat en relació al dret a l’educació (articles 14 i 27 de la Constitució) i el dret a la integritat moral de Rubén (article 15). Al juny de 2012 el jutjat va desestimar el recurs.
El setembre d’aquell any, els pares van recórrer davant del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó. Van sol·licitar l’anul·lació de la sentència anterior i van exigir el dret de Rubén a estar en un centre ordinari. Van al·legar que el tribunal no havia tingut en compte, entre altres coses, les situacions de maltractament, la incongruència entre el dictamen psicopedagògic d’escolarització i el de la treballadora social i que havia fet cas omís a l’informe d’un psicòleg clínic que assegurava que els problemes de conducta del noi tenien relació amb «la falta de suport educatiu i al context discriminatori i d’hostilitat soferts per Rubén». Al març de 2013, de nou, el tribunal va desestimar el recurs de la família.
Malgrat les complicacions, els pares de Rubén van insistir. A l’abril van acudir al Tribunal Constitucional per recórrer la sentència del TSJCyL. Un nou rebuig al març de 2014. I al maig de 2013, a més, van acudir de nou a la Fiscalia per denunciar la discriminació i els abusos, aportant noves proves recollides a la sentència del Tribunal Superior de Justícia: dues mares de companys de Rubén van parlar durant el judici d’amenaces sofertes pel nen de boca del seu tutor. A l’octubre, la Fiscalia va insistir a mantenir arxivada la causa.
Per embolicar encara més la troca d’una batalla judicial que semblava no tenir fi, la Fiscalia Provincial de Lleó va actuar contra la decisió de la família de Rubén de no escolaritzar-lo en el centre d’educació especial al qual l’enviava la direcció provincial d’Educació. La Fiscalia acusava els pares per «abandonament familiar». Mentre es decidia la qüestió, el jutjat va exigir una fiança de 2.400 euros a la mare i la mateixa quantitat al pare. Van ser absolts l’abril de 2015.
Mentrestant, la família va acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans perquè es pronunciés sobre la possibilitat d’una violació de l’article 14 del Convenció Europeu dels Drets Humans i es condemnés l’Estat a abonar la suma de 100.000 euros en concepte de danys morals. El Tribunal va declarar inadmissible la demanda.
Fins fa uns dies. Quan la família va conèixer el dictamen del Comitè de l’ONU. Aquest Comitè havia conegut de primera mà el seu cas quan realitzava la recerca que acabaria en la condemna a Espanya de 2018 per violar sistemàticament el dret a l’educació inclusiva.
Segons explica Alejandro Calleja, «ens van obrir la porta» a aquesta nova via de denúncia. No van dubtar a agafar-la. Amb el dictamen a la mà, i encara que l’Estat tingui ara sis mesos per contestar per escrit, aquest matrimoni, reconeguts per la Unesco per la seva defensa del dret a l’educació inclusiva, espera «que serveixi d’exemple» a altres administracions, tant de justícia com educatives. Si no se segueix la senda inclusiva, «hi ha conseqüències».
