Mireia Orgilés és doctora en psicologia i professora titular de la Universitat Miguel Hernández d’Elx en l’àrea de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic i dirigeix el màster en Teràpia Psicològica amb nens i adolescents. A més, és una de les autores de l’estudi que analitza els efectes psicològics immediats de la pandèmia sobri els infants i jovent d’Itàlia i Espanya.
És normal, en el context de confinament domiciliari, un augment de símptomes entre nens i adolescents com a dificultat de concentració, avorriment o irritabilitat? És, almenys, el que s’ha reportat en el vostre estudi, correcte?
En un context estrany les reaccions dels nens poden ser diferents a les habituals. Fins que no desenvolupem l’estudi no sabíem com els nens havien reaccionat al confinament, perquè no s’havia estudiat a nivell internacional.
Hi havia diversitat d’opinions: alguns professionals pensaven que els nens tenen una gran adaptació a situacions noves i que podien superar-ho sense dificultat ni impacte i altres que creien que sí que anava a minvar la seva salut mental.
La nostra hipòtesi era que, encara que tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves, fins i tot superior a la dels adults, un confinament com el viscut, de sis setmanes sense sortir al carrer, no els aporta el que és necessari per al seu desenvolupament. L’estudi confirma que hi ha hagut un impacte emocional i conductual.
A què es deu aquest impacte? Fins a quin punt són importants les rutines?
A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell… Necessiten una guia i les rutines i hàbits ho són. Cal tenir en compte que es van cancel·lar tots els seus hàbits acadèmics, socials… De sobte es van veure a casa, sense acomiadar-se d’amics, professors, amb unes normes noves.
S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant pantalles i xarxes socials
No és que canviessin totes les rutines, és que es van posar potes enlaire i d’una forma molt brusca. Normalment quan hi ha un canvi d’hàbits es pot informar el nen i això l’ajuda a acceptar-ho, però el confinament va ser un canvi radical en totes les àrees de la seva vida i sense poder donar-los informació per una bona adaptació. A més cal afegir-li l’estrès dels pares i resta de membres de la família, perquè ningú estava acostumat a aquest nou tipus de vida.
En el seu estudi troben una diferència important en l’impacte entre els petits italians i els espanyols, amb els segons més afectats. Plantegen com a hipòtesi que a Itàlia se’ls va permetre passejar abans.
Defensem que tots els nens necessiten aire lliure per tenir estímuls nous. Estar en una casa sis setmanes significa veure sempre el mateix, no hi ha nous estímuls, és molt avorrit per ells perquè necessiten estimulació contínua i una casa no ho proporciona. També els fa falta una activació física que és difícil aconseguir a casa. De fet, hem vist que qui té un espai exterior, com un jardí, va passar millor la quarantena.
Espanya va seguir en el primer pic una de les mesures més restrictives de tota Europa. Els nens no van poder sortir més que a acompanyar als adults a les poques activitats permeses, cosa que pot explicar l’alt impacte reportat. A Itàlia els nens van poder sortir abans, una cosa vital per al seu desenvolupament.
Ha estat tan profund l’impacte com per parlar, en termes generals, d’un fet que marcarà una generació?
El nostre estudi ha continuat i en l’última avaluació que vam fer, quan els nens ja podien començar a sortir al carrer, vam veure una lleugera millora. Però fins que no tinguem estudis rigorosos sobre l’estat de la salut mental dels nens, no podem dir si estan bé o malament.
La meva hipòtesi és que la majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives que els impactin a llarg termini per culpa del confinament. Com deia, tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves, els ha vingut molt bé tornar al col·legi, recuperar rutines, tornar a veure a amics…
A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell
Llavors, hipotetizamos, encara que caldria contrastar, que no té per què marcar a aquesta generació. Una altra cosa diferent són els nens amb factors de risc, que són més vulnerables a nivell psicològic i en els quals l’impacte psicològic pot perdurar. També és el cas dels nens que han perdut a algun familiar durant la pandèmia. En ells sí que hi haurà dificultats psicològiques importants que necessitaran d’atenció.
A partir de quina edat els nens són conscients i poden entendre el que està passant? Com explicar-li-ho a cada nen segons les edats del nen?
La informació que cal donar-los és la mateixa: hi ha una pandèmia. Als nens petits se’ls pot dir que hi ha ‘una bestiola’, semblança a una grip o refredat, però amb el problema que és més contagiós i perillós per la salut. A partir dels tres anys i mig o quatre un nen ja pot entendre la importància de rentar-se les mans, de no tocar-se la boca, que no podem tocar algunes coses, que no podem sortir, que cal portar màscares… Ho poden acceptar bé, però amb llenguatge adaptat a l’edat. Els d’entre sis i vuit entenen millor què és un virus i la responsabilitat que ells tenen. En general, ho entenen sense dificultat. Gairebé tots els nens a partir de sis anys porten màscara sense mostrar rebuig o oposició, ho han normalitzat. Si ho expliquem bé, són capaços d’entendre i seguir aquestes normes. Moltes vegades ho poden acceptar més que els adults, com ja s’ha vist amb l’acceptació de les màscares.
En el cas dels adolescents i joves, aquesta pandèmia impacta de ple en una època de socialització destacada. Com d’important són aquests rituals i moments vitals?
Són molt importants per als adolescents, però la tecnologia va ajudar molt. Durant el confinament es van poder connectar a través de videotrucades i xarxes socials amb la resta de companys i amics. Encara que és un moment importantíssim pel seu desenvolupament social i creació de l’autoconcepte, van poder estar en contacte amb els seus iguals més que els nens petits.
Tots els nens necessiten aire lliure per tenir estímuls nous
No obstant això, això ens porta a una preocupació, que és el problema d’addicció que poden tenir els adolescents a les pantalles. Van ser importants durant el confinament, però hauria d’anar esvaint-se. S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles que sí que van ser d’utilitat en el seu moment.
Creu que és just l’enfocament dels adolescents com a culpables dels rebrots, quan són el grup d’edat, juntament amb els joves, que més afectació mental reporten? Quins efectes pot tenir sobre una persona que se sent atacada o culpabilitzada?
S’està focalitzant en els adolescents per les seves característiques d’independència i oposició a normes… La pandèmia ha comportat normes: no et puc donar la mà, no et puc abraçar, no et puc fer un petó, cal portar màscara… coses a les quals s’han hagut d’habituar, però que van en contra de l’adolescent, caracteritzat per la independència i el desacatament de normes.
Qualsevol campanya ha d’anar enfocada al fet que tots som responsables, perquè en tots els rangs d’edat fa falta responsabilitat. Existeix un biaix optimista que ens fa pensar que no ens passarà a nosaltres, però tothom pot contreure la malaltia. És una altra il·lusió, com creure que amb amics o coneguts la probabilitat de contagiar-se és menor.
L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat
A vegades ens sentim insegurs si passa un desconegut al nostre costat sense màscara i en canvi ens asseiem a sopar o a prendre alguna cosa amb un amic i ens relaxem en les normes perquè creiem que en ser conegut o família hi ha més seguretat.
Per què totes les enquestes indiquen que l’impacte de la pandèmia ha afectat més adolescents i joves si sol ser una franja d’edat que percep menys el risc?
L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat, existeix un rebuig a les normes i als canvis viscuts… En resum, és el moment de crear l’autoconcepte, i aquí les relacions socials tenen molta importància. Amb la pandèmia i els confinaments les relacions socials han canviat molt, no han estat tal com estem acostumats i hi ha hagut restriccions. Aquests canvis han fet encara més vulnerable l’etapa vital de l’adolescència.
En un context per a la joventut a nivell laboral, climàtic, residencial… Ens encaminem a generacions amb molts trastorns de salut mental? Té la percepció d’augment de casos o només de més sensibilitat i atenció a la salut mental?
D’una banda sí que hi ha més consciència. Abans anar al psicòleg era únicament per a tractar problemes exterioritzats, sobretot en nens petits i adolescents. Només s’atenien les conductes que es manifestaven, les observables. Ara és comú que es vagi a consulta per ansietat, per un estat d’ànim baix, per falta d’autoestima… Hi ha més consciència de necessitat d’ajuda per a afrontar situacions de la vida.
Si ho expliquem bé, els infants són capaços d’entendre i seguir les normes. Moltes vegades, més que els adults
Quant a valorar els casos derivats de l’impacte directe de la pandèmia, encara és aviat. No tenim dades que ens diguin que tots els casos que arriben siguin derivats del context actual. Fan falta estudis profunds que busquin si existeix una vinculació.
Quin consell li donaria a professorat, familiars o amistats quan veuen a algun nen o jove que mostra símptomes depressius? Així mateix, com acudir a teràpia trencant el tabú i sense que sembli una imposició a rebutjar?
És important estar atents a manifestacions que siguin atípiques. Que un nen o un adolescent estigui irritable, trist o preocupat un dia és normal. Però si és continuat i afecta la seva vida, o té reaccions molt intenses que creïn un malestar, és molt probable que necessiti ajuda. Pel que fa a la forma que acceptin la teràpia, és que sigui vist com alguna cosa que reportarà un benestar i que no és una imposició. Cal oferir-los la possibilitat de treballar en alguna cosa perquè tots els membres de la família, incloent al jove o nen, estiguin millor.
Podem esperar que el problema passi, la qual cosa no ocorrerà, o posar de la nostra part amb la idea que es redueixi el malestar. Quan hi ha un problema exterioritzat, com les discussions amb familiars, l’adolescent és el primer que ho passa malament. Per això, cal focalitzar-se en l’objectiu de reduir el malestar i que l’adolescent es trobi millor.
En el seu estudi diuen que “les dades obtingudes podrien ajudar els governs a decidir les regles de confinament que s’aplicaran als nens per a preservar la seva salut mental” en cas de nous confinaments. En concret, què demanaria als governs?
Que es tingui en compte que els nens estan en desenvolupament i necessiten sortir. És totalment absurd que es pogués treure als gossos a passejar i no obstant això ningú vetllés per la salut mental dels nens. Els confinaments allargats produeixen problemes psicològics, sobretot si parlem de nens i adolescents.
Per això, si hi hagués un altre confinament les restriccions haurien de tenir en compte la necessitat a nivell psicològic dels nens. Sempre amb totes les mesures de seguretat, però els nens necessiten ser al carrer. S’haurien de permetre els passejos, encara que siguin a prop de casa, perquè estiguin en contacte amb l’aire lliure.
