El terme classe magistral potser ens fa oscil·lar la ment entre dues imatges: el mestre xerraire compulsiu o el mestre savi conscient, al nivell educatiu que sigui. Com que la primera associació (xerraire compulsiu), tot i que es dona, no crec que susciti moltes adhesions, intentaré situar el que podria entendre’s com a «savi conscient», que probablement acontentarà a tots els defensors de la classe magistral i podrà convèncer la majoria dels seus detractors.
El mestre savi conscient sap que les paraules valen pel que comuniquen. A ell i també a la seva alternativa els suposem molt coneixement de la matèria a ensenyar, però hi ha una diferència fonamental: l’autonomia i la flexibilitat del coneixement explicat. El seu coneixement està fet de peces infinitament divisibles que conserven un sentit i, amb la seva capacitat de connexió, poden ser muntades de mil maneres diferents sense desvirtuar la realitat que expliquen. El mestre savi conscient pot construir infinitat de discursos i adaptar-los a l’objectiu suprem de la comunicació. Només cal definir-la.
El mestre savi conscient pot ser sempre el mateix, però el seu auditori canviarà constantment. Afortunadament, no cada dia. Tindrà temps d’anar-lo coneixent durant un any o més i reteixir el seu discurs perquè la comunicació sigui òptima.
I què fa educatiu, aquest discurs? La capacitat d’obrir ulls i encendre ments, la capacitat de parlar a cada auditori (sigui de cinc o de vint anys) de manera que els oients se sentin tocats mentalment i empesos a fer connexions. El mestre xerraire pensa que les connexions que ell va fer en el seu moment ja serviran per a tothom, però s’equivoca. Possiblement a ell mateix el descol·locaria el descobriment d’un fet que no quadrés en el seu esquema. I per tant no serà capaç d’excitar les connexions d’un auditori al qual potser no s’ha molestat a conèixer amb una certa profunditat.
Hi ha una frase del psicòleg canadenc Kieran Egan que em va resultar reveladora i perdoneu si ja me l’heu sentit:
«Els nens poden entendre totes les paraules d’un concepte i les seves relacions, però no tenen sensació d’entendre fins que no saben què han de sentir al respecte»
És com moltes pel·lícules que hem vist fa anys, que sabem que hem vist però no en recordem res. És de suposar que vam entendre els diàlegs i les situacions, però no vam saber què sentir al respecte i per això no les recordem. La pel·lícula, en aquell moment, no ens va parlar a nosaltres. El mestre, però, té l’avantatge de tenir el públic al davant i de poder-hi parlar, d’anar adequant el seu discurs a l’imaginari dels alumnes i al seu sistema de connexions. El mestre posa els continguts, però les connexions no poden ser les seves. Només els adults hem tingut temps de construir un joc de connexions universalment homologables i per això podem anar a conferències estàndard (encara que tampoc sempre, és cert).
«Ella» sap que serveix per despertar ments, no per hipnotitzar-les ni subjugar-les. Però sí per posar en peu un tema
I aquesta concepció de la classe magistral fa, crec, que ella mateixa es descarti com a mètode únic. «Ella» sap que serveix per despertar ments, no per hipnotitzar-les ni subjugar-les. I és el requisit necessari imprescindible per «posar en peu» interessos i importàncies que portin els alumnes a l’acció. És a dir, posar en peu un tema. És com la maneta que posa en marxa el cotxe. Només se la necessita de tant en tant, quan el cotxe s’atura o ronseja. I cada viatge aconsellarà la durada d’aquesta eina.
