Per motius diversos s’han multiplicat, en els darrers mesos, les referències a la crisi de la democràcia atenenca i a la nord-americana. Mirant la Història es fàcil constatar com als clàssics grecs els agradava afirmar que tenien “un sistema polític que al no tenir per objectiu de la seva administració els interessos d’uns pocs sinó els de la majoria, es denominava democràcia”. Però no dubtaren al moment de reconèixer que la majoria dels seus dirigents o personalitats més destacades del poder, “emportats per les seves ambicions personals, adoptaven tal tipus d’actituds per les que precisament acostuma a arruïnar-se una oligarquia sorgida de la democràcia, ja que tots pretenien ser no iguals, sinó el primer de manera absoluta”.
El cert és, com diria Tucídides, que rivalitzaven entre ells per erigir-se en “el principal dirigent popular”. W. Jaeger diria de l’Atenes de Pericles i Alcibíades que era “una democràcia de nom”: en realitat era “el domini de l’home preeminent”. I afegia que “la raó d’Estat i el sentiment moral dels individus s’havien divorciat”, que “la política atenenca s’havia embrutit” i que “la polis havia deixat de ser la suma de la comunitat dels ciutadans”. La governança democràtica clàssica es mostrà un sistema fràgil, arruïnat pels seus propis dirigents. Seria Alexis de Tocqueville qui afirmaria que “per un món enterament nou, es precisa una política nova”.
Nosaltres vindiquem per les entitats de l’anomenat Sector Social una “nova governança democràtica” real, no retòrica, ni populista; amb un esperit que obeeixi als valors proposats, el seu dia, per la Comissió Europea: obertura, participació, responsabilitat, eficàcia i coherència. En l’actual context de la societat en estat de pandèmia, la nova governança democràtica requereix d’un clima social, alhora respectuós amb el bé comú i la protecció dels drets de tots els ciutadans; i informat pels principis del bon govern, com ara la coresponsabilitat, la cooperació voluntària, l’absència d’imposicions poc raonables des dels centres del poder i la subsidiarietat.
El sector està fent grans esforços per incorporar nous sistemes perquè totes les persones que conformen l’organització tinguin la possibilitat d’actuar, millorar-la i transformar-la
La democràcia és un sistema de vida social i política que ha de continuar desenvolupant-se experimentalment. Per això mateix, cal promoure una governança democràtica de nou signe, que:
- Accepti i es regeixi per les regles democràtiques del joc net, la transparència, el respecte i l’escolta sincera de totes les veus i les opinions lliures dels socis; i, d’acord amb les exigències estatutàries derivades de la diversa índole jurídica de les entitats socials, una governança que doni veu i estimuli la participació a totes i cada una de les parts interessades.
- Parteixi de la legitimitat de la discrepància, dels dissidents o adversaris, encara que siguin minoritaris, sense desqualificacions ni ostracismes.
- Exerceixi el diàleg i la recerca honesta de l’acord i el pacte, essent capaç d’ integrar i sumar, sense dividir ni excloure.
- Una manera d’exercir el poder que faci de la promoció i defensa del bé general, dels interessos de la majoria social, la seva mateixa raó de ser i que no es deixi portar per les ambicions personals, ni pels interessos minoritaris o de grup, fent prevaldre la Comunitat i els seus interessos per sobre dels individus.
- Una governança, en definitiva, que potenciï la participació de tots els agents implicats, el rendiment de comptes i l’avaluació externa, amb estàndards de qualitat preestablerts objectivament.
Al parlar de les estructures organitzatives d’aquest Tercer Sector Social sense afany de lucre, recordem que, històricament, es donava poc marge a la participació activa dels seus integrants en la presa de decisions. Les associacions de base comunitària, com per exemple els esplais, mitjançant les assemblees van dotar a les entitats d’un cert caràcter democràtic, introduint l’element de la participació consultiva entre els seus membres.
En l’actualitat el sector està fent grans esforços per incorporar nous sistemes organitzatius. Un exemple el trobem en el model d’organització adhocràtica (amb estructures temporals ad hoc) basat en la xarxarquia (un nou ordre no necessàriament basat en el poder i l’autoritat de la jerarquia formal, sinó en les relacions de participació i els fluxos d’activitat), com a model organitzatiu participatiu projectiu, on totes les persones que la conformen tenen la possibilitat d’actuar, millorar i transformar l’organització.
