Consum responsable? Encara no com voldríem
Arcadi Oliveres
L’escola és responsable de tots els mals de la joventut. Per molts, no els ensenyem prou de res. El cert és que a l’escola cada vegada li recauen més responsabilitats i menys recursos per assumir-les. Sense oblidar, és clar, que les escoles formen part de la societat i, inevitablement, queden impregnades pels valors, costums i hàbits de la població. Per tant, afirmar que l’escola no fomenta el consum seria una aberració. Ara bé, és responsable el consum que es promou als centres?
Vivim en una societat construïda a mida dels interessos de les grans empreses i en la qual els beneficis van per davant del benestar de les persones. De fet, és fàcil corroborar això. Només cal que ens apropem a les facultats d’economia de qualsevol universitat. Jo no em moc en l’educació infantil ni secundària, però estic fart de fer crítiques a l’educació universitària, que assumeix la societat de consum. L’any 1992 em vaig negar a continuar ensenyant a la Facultat d’Econòmiques, perquè només reproduíem el model econòmic neoliberal. M’hi vaig negar perquè no volia ensenyar als nanos un sistema en el qual jo no creia.
Neoliberalisme perpetu
Sí, reproduïm el model econòmic a tot arreu. Sabeu què s’ensenya als futurs economistes? Hi ensenyen allò que anomenen microeconomia i macroeconomia. Anem a pams. Primer punt, microeconomia: objectiu número 1, benefici. Creu-t’ho! El primer objectiu ha de ser cobrir bens i necessitats de la gent. Segon punt, macroeconomia: primer objectiu, el creixement econòmic. Creu-t’ho! Ja partim d’unes maneres d’educar completament equivocades. En conseqüència, la reproducció del model es perpetua.
La situació és especialment greu en el món universitari i en les escoles de negocis, ja que, excepte alguna experiència puntual, els estudiants universitaris i futurs directius d’empresa no reben cap mena de formació en cooperativisme i, per tant, ni tan sols es plantegen la cooperativa com una fórmula possible a l’hora de constituir en un futur la seva empresa. La situació actual de la formació cooperativa dins d’aquests àmbits és de marginalitat. Cal començar a treballar dins l’àmbit universitari per canviar aquesta situació i fer possible assolir un tractament adient del món cooperatiu.
El pitjor de tot, tanmateix, és que veient com el model econòmic ha fracassat estrepitosament, no tenen cap tipus d’escrúpols a seguir ensenyant el mateix. Hi ha pocs economistes crítics amb aquest model i potser hauríem d’apostar més per la cultura econòmica iberoamericana. En comptes de parlar del PIB, ells parlen del buen vivir.
Consum responsable i de proximitat
La perpetuïtat del model neoliberal fa que arreli, encara més, el consum. Abans de seguir endavant, però, aturem-nos un segon i preguntem-nos què és el consum responsable. No és només comprar a comerç just, sinó conscienciar -una de les tasques que ha de fer l’escola- dels problemes que comporta el consum pel consum. Prendre consciència del que implica el consum suposa entendre i acceptar que els recursos del planeta són finits i que un dia s’acabaran. Es tracta de mirar al darrere: Mercadona paga una misèria als seus treballadors i finança el PP; Ikea no paga ni un impost perquè té la residència fiscal a Liechtenstein; les vambes Nike són sinònim d’explotació infantil a l’Àfrica. I la fruita i verdura que comprem al costat de casa? El consum responsable és també consum de proximitat.
Al costat de casa fan un mercat de fruita i verdura. A l’estiu tot va bé, perquè hi ha de tot: albercocs, síndries, taronges. A l’hivern és més avorrit perquè només hi ha pomes i peres. Per posar-hi un toc de color em vaig proposar comprar-me un kiwi. Hi ha dues parades on en venen: uns vénen de Galícia i els altres de Nova Zelanda. En aquest darrer cas, no estem comprant un kiwi, sinó 17.000 quilòmetres de petroli. No és només consumir menys, sinó mirar d’on provenen.
Família, mitjans i escola
La societat té tres eines cabdals per enfrontar-se a aquest consum salvatge: la família, els mitjans de comunicació i l’escola. No totes tres actuen de la mateixa manera ni tenen la mateixa incidència en les persones, però totes elles en formen part i determinen el nostre comportament vers el consum
La família té una incidència directa en els nens i nenes i, per tant, els inculca una visió i comportament relatius al consum. Estic convençut que, en alguns casos, famílies amb un poder adquisitiu mitjà es llancen al consum per tenir de tot i per tots. I si anem més enllà: quantes famílies no empenyen els seus fills a estudiar una carrera “que et proporcioni estabilitat econòmica”, fent que abandonin el que potser és la seva vocació? Les famílies han de promoure, indiscutiblement, l’interès intel·lectual per sobre dels beneficis econòmics que es puguin treure d’una carrera professional.
Dels mitjans de comunicació gairebé no cal ni que en parlem, ja que no me’n fio gens. Els grans mitjans són poc crítics amb el consum, l’han integrat i formen part de l’engranatge. Ells mateixos, sobretot la televisió, en són còmplices perquè són la plataforma de difusió de la publicitat i, en conseqüència, promouen el consum irresponsable.
L’escola no és l’única responsable
Som una societat consumista, un fet que, òbviament, repercuteix en l’escola. Això és indiscutible. La pregunta que ens hem de fer és una altra: com es digereix aquesta repercussió a l’escola?
Podem aprofitar la gran dimensió educativa que té el consum responsable. L’escola té l’obligació d’educar en el consum responsable i, malgrat que participa d’aquest consum perquè la societat així ho marca, sovint és crítica amb els grans excessos. Probablement per això treballa amb el seu propi criteri educatiu, que busca racionalitzar aquest consum muntant setmanes de consum responsable o de medi ambient.
L’escola no és la que ho fa pitjor. Tampoc la que ho fa millor. Aquest petit toc d’atenció vers el consum excessiu el fa molt més l’escola que no pas la família. Si ho pensem bé, el consum és l’última etapa del procés productiu i és el gest amb el qual es dona el vistiplau al sistema. La feina d’aturar el consum irresponsable i traçar un camí més responsable l’han fet molt més les ONG que les escoles. Greenpeace amb les seves publicacions, l’escriptora i periodista Naomi Klein amb el llibre No logo: el poder de las marcas, la revista catalana Opcions. Són publicacions que t’expliquen què s’hi amaga darrere de cada procés productiu. En aquest sentit, doncs, considero que ho han treballat més que les escoles.
Però tornem-hi. No oblidem que a l’escola li ho carreguem tot: l’educació sexual, filial, social, del trànsit i del consum responsable. Per tant, el que hem de fer és facilitar-los la tasca perquè puguin obtenir eines que les ajudin a fer tot això. A ensenyar què és el consum responsable i perquè és tan bàsic.
Al cap i a la fi, ells són la generació del futur que haurà d’enfrontar-se a les destrosses del passat i del present. La generació que, com a ciutadans i ciutadanes, tindran l’obligació de convertir-se en consumidors responsables com a fórmula per combatre una globalització que no només estandaritza la societat, sinó que deixa el control de l’economia a les grans empreses.
