Entrevista

Jordi Musons: «En entorns més vulnerables és on necessitem escoles més revolucionàries»

Què està canviant en el sistema educatiu? En què coincideixen les escoles més innovadores de tot el món? Com afectarà l’ús continuat de la tecnologia en l’aprenentatge? De quina manera s’haurien d’abordar la desigualtat educativa i el fracàs escolar? Jordi Musons, director de l’Escola Sadako i membre del consell directiu de l’Agrupació Escolar Catalana (AEC), ha ordenat les seves idees sobre els diferents debats que envolten l’educació i les ha posat negre sobre blanc a ‘Reinventar l’escola’ (Arpa Editors). Ens citem al seu centre, segurament un dels concertats laics de més anomenada a casa nostra, i el primer que em diu és que en educació hi ha molta menys divergència i molta més entesa que en altres àmbits socials i polítics, i que una mostra seria la quantitat d’iniciatives que es publiquen en aquest diari. “Si tot el que heu publicat s’estigués practicant a les escoles tindríem un model educatiu extraordinari”, comenta.

Considera que no hi ha un abisme entre els qui defensen les bondats de les noves tendències pedagògiques i els qui consideren que la finalitat o la conseqüència de tot plegat és empobrir l’ensenyament i el coneixement?

Vols dir? A mi em sembla que els mitjans sovint tenen interès a focalitzar la divergència i donar importància als extrems. Això crea polèmica i crea debat, i està molt bé, però majoritàriament crec que estem molt d’acord. I ens trobem en un moment que no es tracta de buscar la confrontació sinó de veure què ens uneix, i ens uneixen moltes coses. Hi ha una expressió que m’agrada molt, innovació vintage, perquè crec que és el que està passant ara. No estem inventant la sopa d’all, sinó que estem recuperant molta pedagogia de fa un segle d’autors molt coneguts, que durant un temps havien desaparegut, els hem recuperat i els hem acompanyat de tecnologia i coneixement neurobiològic. Amb tot això no renunciem al coneixement, al revés, el que estem fent és potenciar-lo molt més, però amb bases teòriques que acompanyen coneixements pedagògics que teníem. Per tant, buscar aquesta confrontació no ens porta enlloc, el que estem demostrant és que les metodologies actives ben aplicades no només aconsegueixen que hi hagi un aprenentatge competencial de les habilitats no cognitives, sinó que a més potenciem el coneixement. Però clar, una mala praxi en educació activa és igual de dolenta que una mala praxi d’ensenyament transmissiu pur mal plantejat.

Vaig entrevistar Gregorio Luri i em deia això: “Si als nens pobres l’escola no els dona coneixements, qui ho farà?”. Li pot contestar?

Amb el Gregorio Luri podem tenir diferències sobre el com, però no sobre el què. És a dir, que estem perdent coneixement és un fet. Però també ho és el fet que el model pedagògic que tenim ara mateix s’acosta més al model transmissiu tradicional i que tenim pràcticament un 20% de fracàs i abandonament escolar. Aquest model d’aprenentatge està fracassant, i a qui més està perjudicant és a l’alumnat més vulnerable, totalment d’acord. Per tant, haurem de canviar alguna cosa. I jo sempre dic que fer-ho diferent té molt poc risc, perquè fer-ho pitjor… que una de cada cinc peces surti malament és molt difícil.

Ara bé, sobre com aconseguim més coneixement per tot l’alumnat és on podem tenir un debat, i aquí és on jo crec que amb metodologies actives ben dissenyades, amb una implicació més alta de l’alumnat en el procés d’aprenentatge i amb més motivació desenvolupem moltes habilitats i competències que el sistema funcional no avaluarà mai. Però alhora aconseguirem més nivell acadèmic, que és al que s’està referint en Gregorio Luri. És a dir, segur que en Luri coincideix que tenir bona comprensió lectora és una competència indispensable, però la qüestió és com arribar a la motivació per la lectura, i crec que amb mecàniques únicament tradicionals no funciona. Però això no vol dir renunciar al coneixement en si mateix. Aprendre a pensar, tenir interès per voler aprendre, saber fer bones preguntes, tenir capacitat de concentració… això són competències indispensables. Però en una societat on aquests alumnes estan acostumats a la immediatesa a través de la tecnologia –per mi moltes vegades irracional – calen comportaments diferents. Però això no ho dic jo. Ja ho deien Dewey, Montessori, Piaget… fa més de cent anys, quan no hi havia tecnologia.

Ens trobem en un moment que no es tracta de buscar la confrontació sinó de veure què ens uneix. I ens uneixen moltes coses

Quin paper juga la memòria en l’aprenentatge? Se l’ha d’exercitar?

Des del punt de vista científic no queda clar que la memòria en si mateixa es pugui millorar, però pots tenir eines que t’ajudin a tenir més capacitat de memòria. Tornem al mateix. La memòria no és un instrument a eliminar de l’aprenentatge, però fer memoritzar no és una bona eina per aprendre ni per saber si l’alumne ha après ni perquè millori la seva capacitat de memorització. Recordar la taula periòdica o una fórmula química no és rellevant. Però la capacitat de resoldre un problema amb les eines que jo recordo i aplicant-ho en un context sí. El problema és que el sistema tradicional avalua de la memòria, i aleshores només avaluem la capacitat intrínseca que jo tinc de memoritzar en el format lingüístic. I els que no la tenim, què passa? Estem fent allò del macarró fi: qui no passa per aquí no entra, i en deixem molts a fora. De fet, la selectivitat és l’iceberg d’aquest problema.

Al llibre sosté que hi ha un negacionisme educatiu, equiparable al negacionisme climàtic, segons el qual hi ha gent que es resisteix al canvi disruptiu de l’educació del segle XXI. Qui són els negacionistes educatius?

Doncs moltes vegades els mateixos docents. Estem acostumats a una dinàmica de treball o de gestió de l’aula que donem per vàlida i normal. I, per tant, qualsevol context que no s’apropa al que estic utilitzant el desmunto amb molta facilitat. Però em baso en la meva experiència, amb la meva imatge predeterminada de l’educació, no tant amb el coneixement actual o la formació que jo acabi de fer sobre quines són les tendències actuals més o menys fonamentades. Això passa molt. És a dir, un mestre pot dir que uns alumnes fent treball cooperatiu es distreuen molt i no aprenen. I això és una apreciació molt immediata, que pot ser real, però que no està fonamentada i possiblement el problema de fons és que aquella persona no domina o no coneix quines mecàniques o intencions hi ha darrere del treball en grups cooperatius i quin aprenentatge se’n pot treure.

Vol dir que impera la rutina?

Jo tinc un mal costum: sempre que vaig per escoles i instituts miro els lavabos dels alumnes. Majoritàriament no tenen tapa. I tu agafes a qualsevol mestre d’aquella escola i li preguntes com és que el wàter no té tapa i et dirà que no ho sap i que sempre ha estat així. En realitat hi ha una raó, però molts mestres no se l’han plantejat mai perquè sempre els han vist igual. Doncs això és així en moltes més coses de profund calatge pedagògic. L’avantatge que ara tenim és que ens sentim molt més interepel·lats, havent-nos de justificar del perquè no volem avançar en determinades direccions. I això és positiu perquè està animant molta gent a provar coses. Quin és el risc? Que si es proven sense una bona fonamentació, una bona estructura pedagògica global de centre, una visió molt ben definida en el centre, el risc d’equivocar-nos pot fer que d’aquí a uns anys diguem que estem anant a pitjor. D’aquí la importància d’afinar bé.

Una de les coses bones que va tenir EN21 és que va demostrar que no hi ha un problema de l’alumnat, sinó dels equips docents, dels equips directius i del projecte pedagògic

Disculpi la curiositat. I els wàters per què no tenen tapa?

Perquè són més fàcils de netejar. Però si vas als lavabos dels mestres veuràs que sí que en tenen. Per mi això és il·lustratiu. Si l’alumne és el centre de l’escola i del procés d’aprenentatge, com és que els mestres tenim una cosa diferent? Pensa que anar al lavabo per molts alumnes és un moment molt estressant i complex, ja des de ben petit. És un espai emocional a cuidar. Doncs això també passa moltes vegades a l’aula. No està encara estrictament pensada per l’alumne, sinó que arrosseguem moltes dinàmiques, fins i tot laborals, que s’haurien de desmuntar perquè realment estiguessin centrades en l’alumne.

Al llibre utilitza expressions com “escoles innovadores” o “escoles avançades”, que si no m’equivoco neixen del programa Escola Nova 21. Ningú els ha dit que aquesta mena d’expressions van crear alguns ‘anticossos’?

La intenció no és ofendre a ningú i en cap cas les escoles que conec, i que jo pugui considerar escoles avançades, tenen aquest ego de defensar que ho són. Al contrari. Per mi és important que tinguem referents pedagògics rellevants i que tinguem escoles que estan desenvolupant projectes que ens ajudin a construir la nostra pròpia visió, i que ens il·lustrin i ajudin a reflexionar si és la línia o l’hem de modificar. I això no és un tema d’organització elitista. Si tots som homogenis és molt difícil tenir patrons dels quals puguem estirar. Però això no és un estatus. Avui són unes i demà seran unes altres. Sempre hi haurà centres que tindran un moment que podran dissenyar coses que se’n vagin de la normalitat. Fins i tot contra la norma. Però és que és l’única manera d’avançar.

També escriu que totes les escoles no són iguals…

És que no és veritat.

Però no ho són pel seu model pedagògic o pel barri on estan ubicades i la població que reben?

Una de les coses bones que va tenir EN21 és que va demostrar que no hi ha un problema de l’alumnat, sinó dels equips docents, dels equips directius i del projecte pedagògic. I justament en entorns més vulnerables és on necessitem escoles més revolucionàries que siguin capaces de reinventar aquest model que no és eficient. O sigui que la gran problemàtica no està sent amb l’alumnat, sinó amb definir a cadascun d’aquests centres quina és la prioritat educativa i com aconseguir cohesionar un equip docent en aquesta mateixa direcció. L’alumnat és l’element més plàstic de tot el sistema, i la pandèmia ho ha demostrat.

Però una escola situada en un barri ric té més opcions de tenir alumnes brillants i que això a la vegada atregui famílies amb un major capital cultural.

Aquest argument molt sovint ens encalla i ens impedeix definir quins passos volem fer. Et poso l’exemple de l’escola Padre Piquer de Madrid. Fa més de 20 anys comença una revolució, amb uns plantejaments pedagògics radicalment diferents als que tenia i ofereix un projecte pedagògic espectacular a molts alumnes vulnerables, perquè és una escola que té quaranta nacionalitats diferents. Aquesta decisió la pren el centre d’acord amb la seva realitat. I la decisió de com treballa Sadako o com treballa una escola del lloc que sigui és una decisió interna del mateix centre i del model pedagògic que vulguis tenir.

És a dir, que serà més fàcil en un entorn que en un altre? Segur. Però això no canvia la línia amb la qual volem reinventar l’educació actual. Jo també he vist escoles amb molts recursos econòmics, amb un sector de l’alumnat molt protegit, i amb un projecte pedagògic que està als antípodes del que jo defensaria. Jo hauria volgut ser director d’una escola pública en el barri més marginal, però també et dic que podria discutir bastant sobre com són els nostres alumnes, ja que són molt més heterogenis del que pot semblar.

Li vull preguntar sobre l’escola concertada, però abans: li sembla injust que les posem totes al mateix sac, ja que d’escoles concertades n’hi ha de molts tipus?

Jo estic molt cansat de la polaritat i les discussions entre titularitats. Estaré encantat quan arribi el dia que aquest país es posi d’acord sobre quin model d’escola pública vol. Però crec que tot el gran debat i la polarització i la separació que acaba provocant aquest tema només ens porta inconvenients. Estem en un moment que hem de  decidir quin sistema públic volem, que té de bo l’escola pública que no podem perdre i que té de bo l’escola concertada. Al llibre parlo molt d’altres models europeus, i crec que –tornem al mateix– ens aferrem a una idea d’escola pública associada a un model funcionarial i de gratuïtat que no és estrictament homogeni a tota Europa. A molts països europeus les escoles públiques s’assemblen més a una escola concertada nostra que a una escola pública. La gran diferència és el finançament, que aquí encara està per resoldre. Però és molt habitual a molts països que la selecció de personal es faci en l’àmbit local o directament la facin els equips directius de les escoles, i que la gestió econòmica dels centres, amb molta transparència, es faci directament des dels centres educatius. I això s’assembla molt més a una escola concertada que a una pública.

Hi ha escoles públiques que tenen el mateix perfil d’alumnat que Sadako, i és molt injust que pel fet que nosaltres siguem concertada m’hagi de disculpar constantment

Hi ha altres diferències, com les quotes.

A Europa no hi ha cap diferència. Una escola concertada, posem a Dinamarca, el que té és gratuïtat absoluta, perquè té un finançament del 100% de l’alumnat. I aquí els números que ha fet el Síndic de Greuges són molt clars. És a dir, si aquí una escola concertada tingués exactament el mateix finançament que una pública no cobraria cap quota. I per tant passaria a ser gratuïta, i ens trobaríem amb un model públic gratuït, l’únic que hi hauria un model de gestió diferent. Cobrar quotes en una escola no té cap sentit, però el perquè les cobrem és bastant obvi. I, sigui dit de passada, la gran majoria d’escoles concertades són fundacions i cooperatives que no tenen cap ànim de lucre, ningú s’enriqueix i si sobren diners es reinverteixen en el projecte.

Per això dic que per una banda s’ha de resoldre el problema del finançament i per l’altra decidir quin model de gestió creiem que és l’òptim. Però no donem per fet que el que hem tingut sempre en el sistema públic és el més eficient. Crec que és un moment important per reflexionar-hi, però també crec que aquest tema no ha d’emmascarar l’evolució pedagògica que volem fer com a país. Són dos temes diferents i estaria bé resoldre’ls i que els posicionaments radicals i emocionals que hi ha en aquest tema no ens porten enlloc. I moltes vegades són passionals des del desconeixement. Perquè sovint els equips d’escoles concertades no en tenen ni idea de la realitat de les escoles  públiques, i a l’inrevés. I una de les grans bondats d’Escola Nova 21 és que per primera vegada vam treballar colze a colze  escoles públiques i concertades intentant construir un model que sigui vàlid pel sistema públic que volem.

També es diu que una altra diferència és que a la concertada tot és ‘ordeno y mando’, és a dir, que hi ha menys democràcia als claustres i que amb el decret de plantilles es vol importar aquest model a la pública. Com ho veu?

Em sembla un debat molt interessant, parlem-ne. Evidentment, no comparteixo aquesta opinió. L’escola concertada no és una empresa, estem molt lluny d’un model empresarial piramidal, que d’altra banda és molt antic i no funciona per cap tipus d’organització. Jo soc un gran defensor del lideratge distribuït, però alhora és veritat que la contractació de personal és determinant per un centre educatiu i crec que el sistema d’oposicions actual no valida a un mestre perquè tingui les competències indispensables per ser docent avui. I és evident que els centres amb projectes pedagògics molt estructurats (per no dir-ne avançats) majoritàriament tenen lideratges molt marcats i projectes molt definits, en els quals les persones s’adapten als projectes i no els projectes a les persones. Però és que no pot ser d’una altra manera. Ara, que això sigui vertical? No ho comparteixo. Per tant, com construir lideratges? Delegant, empoderant, responsabilitzant i animant. Perquè els projectes han de tenir la seva pròpia fortalesa per mantenir una línia pedagògica. Encara passa ara que una persona arriba i diu que així no pensa treballar sinó que pensa fer les coses a la seva manera, i apel·lant a la seva llibertat de càtedra posa en crisi tot un projecte pedagògic.

Deixi’m rebobinar. Abans ha dit que voldria ser director d’un centre situat en un barri marginal. Però el cas és que vostè ho és d’una escola que acull alumnes de classe social mitjana i mitjana-alta. Algú dirà que predicar des d’aquesta posició és molt fàcil…

Qui pensi això que vingui a dirigir aquesta escola i ho provi. Dirigir una escola és una feina molt dura i aquí també ens trobem amb situacions molt dures. En tindrem més o menys que altres, però la complexitat de les families i de l’alumnat és enorme. La quantitat d’alumnes que tenim  amb necessitats educatives i problemàtiques diverses és enorme, no difereix gens de qualsevol escola de Vallcarca. És evident que hi ha escoles guetitzades amb un nivell molt alt de complexitat, però moltes escoles són molt menys homogènies del que pot semblar. A banda que tampoc s’ha de confondre estatus social amb benestar personal. Per exemple, la gestió de la violència masclista, la dependència tecnològica, els problemes de salut mental… Amb nosaltres l’EAP té molta feina!

Les nostres aules són complexes, però la gran dificultat del nostre projecte ha estat que en 15 o 20 anys hem aconseguit evolucionar fins a on som ara. I ens ha costat molt. Que nosaltres treballem ara de forma cooperativa, globalitzada, amb molta autonomia de l’alumnat, que haguem renunciat a treballar per matèries, que l’alumne pugui treballar en espais exteriors a l’escola… tot això ens ha costat horrors. I és evident que un alumne amb TEA té més dificultats que un alumne modèlic, però és que d’alumnes modèlics, aquells que aprenen sols, n’hi ha un de cada cent. Tots els infants són infants. I com treballem aquestes habilitats no té res a veure amb la idiosincràsia de l’alumnat, depèn del projecte pedagògic. El que escric al llibre pot estar bé o malament, però el que dic crec que ho podria defensar un mestre de qualsevol escola.

Aquí no tenen alumnes que venen d’altres barris atrets per la bona fama del centre?

En aquests moments, gairebé no. Per l’alta demanda, majoritàriament són de Vallcarca. A més, amb el decret d’admissió aquest discurs s’acaba, perquè farà que tinguem una distribució equitativa de tot l’alumnat. I jo soc el primer que estic encantat. Passaran coses diferents. I aquí el que hem de fer és treballar amb una xarxa molt potent d’escoles per garantir que el màxim d’escoles possibles aportin el màxim d’oportunitats a tot l’alumnat.

Que jo hagi vist hi ha hagut dues reaccions de l’escola concertada al decret d’admissió. Una, de satisfacció, per l’increment del finançament, i una altra, de crítica, perquè s’atempta a l’anomenat dret d’elecció de centre.

Si no ho tinc malentès, totes les patronals hem estat d’acord amb aquest decret, hi ha hagut un compromís total. Aquestes decisions són molt complexes. Hi ha països que han pres decisions diferents, i de fet aquest any s’ha pres una decisió diferent, ja que s’ha donat llibertat als alumnes de pla de xoc en la tria d’escoles, quan l’any passat es van assignar a dit. Jo crec que la decisió que s’ha pres és bona i m’agrada el que s’ha fet aquest any, ja que tinc les places reservades però igualment deixo triar escola, i alhora estic garantint un equilibri territorial i fent un repartiment equitatiu. Absolutament favorable, crec que és una idea molt potent. El tema del finançament és molt més complex, però això s’hauria d’haver fet fa molts anys.

No s’atempta al suposat dret d’escollir, doncs.

No. El dret d’escollir és molt complicat… El que sí que hem aconseguit és que famílies vulnerables i no vulnerables tenen actualment els mateixos drets, l’únic que uns van acompanyats d’una gratuïtat i els altres no. Que el sistema de tria és complex i que les famílies pateixen molt i que no saben si podran entrar… tot això és un drama. I és molt millorable.

Cobrar quotes en una escola no té cap sentit, però el perquè les cobrem és bastant obvi. I la gran majoria d’escoles concertades són fundacions i cooperatives que no tenen cap ànim de lucre

La reserva de places de Sadako ha augmentat de cara al curs vinent?

Clar, això ho fa la Comissió d’Escolarització de Barcelona (de la qual formo part): decideix quantes famílies vulnerables hi ha a cada barri, quines escoles estan més guetitzades i bloqueja perquè no hi pugui entrar cap més alumne que els mateixos germans, que ja seran de pla de xoc, i a altres escoles que puguin tenir alumnes menys vulnerables els incrementa molt les places reservades. Amb la qual cosa què estem fent? A poc a poc aconseguir una distribució molt més homogènia. Em sembla excel·lent.

Això ja s’aplica en la matrícula de cara al curs vinent, doncs?

Aquest any estem patint perquè aquest decret ha anat molt ràpid, i el coneixement i el rerefons no ha arribat prou bé a les escoles. És a dir, el que moltes no saben és per què a una li han posat set reserves i una altra en té tres. Això crec que no s’ha pogut explicar prou bé. A Barcelona el percentatge d’alumnes vulnerables és de l’11%. Quan totes les escoles tinguem l’11% i el puguem mantenir, aquesta segregació o aquesta doble xarxa desapareixerà. I consti que aquesta dualitat també es dona al sistema públic, hi ha públiques que tenen el mateix perfil d’alumnat que aquesta escola, i és molt injust que pel fet que nosaltres siguem concertada m’hagi de disculpar constantment, quan moltes escoles estan en aquesta situació i són públiques. El problema és la gran guetització de determinats centres i per tant cal la corresponsabilitat de tots. Crec que estem en el camí per fer-ho i així trencarem aquest discurs d’una vegada, amb el qual ens encallem i això no ens permet evolucionar.

Cap a la qüestió pedagògica, vol dir?

Clar. Però també, en aquest cas, buscar una solució al problema. Perquè moltes vegades l’argumentació del problema ens hi enquista.

No hem parlat del currículum. Aquest no és un altre factor que impedeix evolucionar?

Aquest discurs és més polític que real. Passa per l’escola i pregunta-li al primer mestre d’on ha tret el currículum que està treballant a l’aula. De fet, estem al cas del que se suposa que ha d’aprendre l’alumnat exactament? Moltes vegades això s’acaba convertint en la traducció del llibre de text, amb els continguts que allà hi trobes. Però és que estem en un moment que també estem reflexionant entre totes i tots quin currículum volem. I és molt interessant que aquesta decisió vagi associada amb renúncies. El que no podem fer és el mateix currículum del 2000 més totes les competències del 2020. Això no hi cap i aquí algú ha de renunciar a alguna cosa.

Però això passa?

Sí que passa. Moltes escoles han prioritzat uns models d’aprenentatge més competencials en què altres coses han passat a ser secundàries. Hi ha una anècdota que he explicat en altres entrevistes. Un dia vaig pel carrer i em trobo uns alumnes de batxillerat que s’estan preguntant entre ells la classificació dels hàbits saludables. I els van recitant. I mentre els escolto veig que estan menjant bosses de patates, cheetos i prenent coca-coles i fantes ¿De què em serveix memoritzar si no soc capaç de transferir allò que memoritzo als meus contextos reals i aplicar-los? Un currículum basat només a anar emmagatzemant informació (que això avui ho sap fer l’ordinador un milió de vegades més ràpid que jo) no tindrà fruits. I en aquests moments el que estem posant en valor són aquestes competències no cognitives perquè les acabin desenvolupant les persones per fer una societat millor. Això és un gir, i moltes escoles estan renunciant a fer memoritzar tantes coses i anem a fer que allò que fem sigui rellevant i perdurable en el temps, i sigui coneixement. I si a més aporta coneixement no cognitiu, premi. Hi ha moltes escoles que estem bregant per anar en aquesta direcció. Ens queda molt camí per fer i moltes coses per aprendre.

Abans s’ha referit a l’escull de la selectivitat. Però la seva escola no el té tan a prop perquè acaba a 4t d’ESO.

Com saps, en aquests moments hi ha moltes escoles molt involucrades per transformar el batxillerat i la selectivitat. Això és una bona cosa. Però tornem al mateix…

Com es transforma la selectivitat?

Doncs una mesura molt fàcil seria deixar que els alumnes poguessin portar una cosa tan petita com aquesta [assenyala al seu mòbil]. Quin problema hi ha que puguin accedir a la xarxa si en el nostre dia a dia laboral ho fem? Demanem molt de coneixement i molta complexitat, però usem la informació que tinguem al nostre abast.

Al llibre jo parlo que tots els estudiants, fins i tot els mals estudiants, es treuen el carnet de conduir. Per tant, quan hi ha un propòsit, s’assoleix. I els resultats que treuen a les teòriques són altíssims. Hi ha una mecànica, d’examen tipus test, autoavaluació, jo sé que no estic preparat… per tant, és una tècnica. Preparar els alumnes perquè facin la prova de selectivitat és una altra tècnica. Perfecte, si els ajudem a millorar la seva tècnica, fem-ho. Però el que no pot ser és que focalitzem tot l’aprenentatge en això. I aquests alumnes que no es treuen l’ESO i en canvi es treuen el carnet de conduir és perquè allà hi ha una motivació molt clara. I aquí potser sí que hem de canviar alguna cosa perquè els alumnes descobreixin que aprendre té un sentit i ho puguin vincular a la seva vida real.

Tots els estudiants, fins i tot els mals estudiants, es treuen el carnet de conduir, i obtenen uns resultats altíssims a la prova teòrica. Per tant, quan hi ha un propòsit, s’assoleix

Tenim una nova llei d’educació en l’àmbit de l’Estat…

Les lleis educatives posen l’èmfasi en religió, llengua i titularitat. I amb això tenim unes grans batusses, però no avancem. Ni es prenen decisions sostenibles en el temps ni podem avançar en qüestions de fons sobre el que vol dir un model educatiu de qualitat. I no ens podem encallar. Crec que està bé que hi hagi espais de discussió profunda sobre el model públic que volem, i per altra banda decidim què és un model educatiu de qualitat i ens posem a treballar-hi. Coses bones? Crec que estem en un moment de país brutal en el qual estan passant moltes coses i que estem definint un model educatiu propi. I ens ho hem de creure i hem de treballar en xarxa, amb voluntat cooperativa per construir aquest model entre totes i tots, sense escoles de primera o de segona.

Senten que l’administració els fa costat?

L’administració pública està en un moment molt positiu, perquè la cotilla que teníem de control i seguiment s’ha obert i fins i tot s’incentiva a avançar amb una determinada direcció amb la qual coincidim moltes escoles. Tot i així, crec que de vegades estem molt encallats, perquè de vegades innovar i transformar implica anar contra norma, però no hi ha color amb la feina que estem fent ara amb el vistiplau de l’administració al que moltes d’aquestes escoles hem fet durant molt temps anant molt contra corrent. Quan innovar no estava de moda, quan l’administració era molt rígida, ho hem passat molt malament. I som escoles que hem treballat molt dur pel bé col·lectiu, sacrificant actituds o controls que han estat un pèl sagnants. Ara és molt més senzill.