Des dels cinc als deu anys vaig dur cada dia laborable una falda prisada de quadres, l’uniforme obligatori de l’escola on vaig assistir. Mai més en la meva vida adulta m’he posat una roba de quadres, ja que els tinc aparellats amb la foscor, la passivitat i l’obediència que se’m varen imposar durant aquells anys escolars. Comprenc que per a d’altres els colors de l’uniforme poden representar bells records de la infantesa i els pot agradar vestir-los de grans. No és el meu cas ni el de moltes de les meves companyes.
Sembla que l’origen dels uniformes escolars es remunta a l’Anglaterra de 1222, quan tingué lloc el concili d’Oxford allà es va establir que els estudiants, tots homes, havien de vestir una cappa clausa. Això era una toga sòbria, semblant a la dels clergues, que es considerava confortable per estar llargues hores asseguts en edificis freds i humits. Al mateix temps va servir com a símbol social per diferenciar els estudiants de la resta de vilatans que vestien robes d’acord amb els oficis que practicaven i en molts casos amb els seus gremis. Els estudiants i els clergues amb les seves togues no haurien pogut treballar al camp ni en feines on el moviment del cos fos bàsic.
Cap al segle XVI l’ús de l’uniforme s’estengué als orfenats per vestir els infants més pobres i desemparats. Es tractava de robes senzilles amb el simple objectiu de vestir però que també distingien els seus usuaris de la resta. Un amic meu que va estar a un orfenat cap a la meitat del segle XX em conta que recorda com la gent s’apartava en veure passar la corrua de nins amb les seves jaquetes llargues. La seva roba feia témer xinxes, puces i altres plagues derivades de l’amuntegament i de la higiene deficitària. Curiosament, cap el segle XIX l’ús dels uniformes va anar canviant de sentit ja que se’l va potenciar als col·legis d’elit, es va fer més sofisticat i així es va transformar en un signe distintiu de classe social elevada. Als Estats Units el seu ús va començar cap al 1900 i a partir de 1980 s’estengué també a les escoles públiques. A molts països, com per exemple el Japó, els uniformes estan directament inspirats en els uniformes militars. Els seus defensors argumenten que facilita el control i la disciplina, evita problemes a les famílies per la pèrdua de temps que implica triar la roba que ens hem de posar i sobretot que fa sentir tots els alumnes iguals i així s’esvaeixen les distincions entre classes socials i es potencia la solidaritat entre els qui pertanyen a la mateixa escola i vesteixen el mateix uniforme.
Ara mateix, pel que jo veig a Mallorca, i crec que és així per tots els Països Catalans, l’ús obligatori de l’uniforme només es dona en escoles privades i concertades. En la majoria dels casos hi ha una diferenciació de gèneres: calçons per als nins i faldes per a les nines, amb polos, bruses, jerseis i jaquetes menys diferenciats. La qüestió de les faldes obligatòries per a les nines ha estat àmpliament criticada com a discriminatòria i sexista, ja que l’ús de la falda, si bé pot ser més agradable quan fa calor, condiciona la manera de seure, de córrer i de jugar i fa que les nines des de ben petites adquireixin unes pautes de comportament suposadament femenines, diferenciades de les dels seus companys. Tantes han estat les crítiques que una escola religiosa de Palma ha decidit que a partir d’aquest curs s’anirà suprimint paulatinament l’obligació de la falda i l’uniforme passarà a ser de calçons tant per a ells com per a elles. El més sorprenent ha estat que quan va aparèixer la notícia als diaris locals la raó que es donava per a justificar aquest canvi era que “les nines portaven les faldes massa curtes”. L’escola es va apressar a desmentir aquesta raó i varen argumentar que anar tots amb calçons contribuiria a la igualtat entre els dos gèneres.
L’ús de la falda condiciona la manera de seure, de córrer i de jugar i fa que les nines des de ben petites adquireixin unes pautes de comportament suposadament femenines
El tema de la igualtat és molt controvertit. Així ho va demostrar un jove basc el curs passat quan un dia va decidir anar a l’escola amb falda per reivindicar que la roba no té gènere, que s’han d’abandonar els estereotips i que cadascú ha de poder vestir-se com li plagui. Es va aixecar una polseguera que sembla que sigui impossible per un tros de roba i ens va ajudar tots a pensar en la relativitat de costums que a força de repetir-los ens semblen obvis.
Quan ja portem dos segles bons d’uniformes escolars, el seu ús continua tenint defensors i detractors. Els defensors argumenten que es pràctic per a les famílies, sense entrar en el fet de si dur falda o dur corbata és pràctic per als infants, i que ajuda a mitigar les diferències entre classes socials. Aquest darrer argument és molt curiós, ja que dins l’escola pot semblar tothom més igual però d’això en diríem “igualtat superficial”. De debò podem creure que amb el vestit igual som més iguals? S’esborren amb els vestits les diferències familiars i personals, de recursos materials i humans? Això és com si a un carrer féssim pintar totes les façanes iguals i penséssim que així els seus habitants són més iguals sense haver-nos preocupat de les condicions de l’interior de les cases, si tenen o no aigua i llum, banys adequats, temperatura confortable, etc.
Si bé dins un mateix centre amb l’uniforme hi ha més homogeneïtat, les diferències s’accentuen quan sortim de l’escola. L’uniforme avui dia permet reconèixer de lluny els alumnes d’un determinat centre i els fa diferents de la resta, convertint-se en una mostra d’elitisme i distinció.
Els arguments en contra dels uniformes se centren sobretot en la contradicció que suposa pretendre que la tasca pedagògica es focalitzi en el desenvolupament dels infants partint dels seus interessos i aptituds, i en canvi es pretengui suprimir les seves diferències individuals fent caber els cossos en les normes. El fet d’uniformar la roba ens remet a la visió dels exèrcits, on és molt important l’ordre i la disciplina i actuar amb obediència com un sol cos. Segurament una escola és una altra cosa. Contra els uniformes també es fa servir l’argument de la lliure expressió individual que en part es canalitza a través de la roba que ens posem. Els infants i especialment els joves experimenten amb la seva imatge, els seus cabells, les seves relacions amb els altres i l’uniforme fa que aquesta experimentació es pugui dur a terme preferentment a fora de l’escola mentre aquesta es tapa els ulls a tot el que succeeix enllà de les seves parets. Volem adults capaços d’exercir la seva llibertat i hem de saber que només se n’aprèn exercint-la.
Crec que l’origen dels uniformes és un tema d’estudi per a historiadors i que els que no en som faríem bé d’informar-nos de les connotacions que arrosseguen i així podríem decidir si els continuem imposant, en funció del significat que tenen avui, hereu dels significats del passat, i sobretot en funció d’uns criteris de comoditat, sostenibilitat, adequació a les activitats que es fan, a la necessària llibertat de moviments i al respecte a les diferències i als moments evolutius i personals dels infants.
