Una setmana després que algunes famílies organitzessin una concentració de protesta davant del Departament d’Educació, per exigir el desplegament del decret 150/2017, d’escola inclusiva, avui la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva ha convocat els mitjans per expressar la seva “decepció, impotència i ràbia” davant dels pocs avenços que es constaten en matèria d’inclusió, quan han passat ja més de quatre anys de l’aprovació del decret. Les portaveus d’aquesta plataforma –creada el 2001 i formada per entitats (majoritàriament del món de la discapacitat, però no totes), professionals i famílies– han demanat l’activació d’un pla de xoc urgent i la convocatòria d’una taula d’entitats.
“Necessitem que avançar en l’escola inclusiva sigui una prioritat en l’agenda política i un tema de país, independentment de qui governi”, ha afirmat Susi Cordón, directora de l’associació Aprenem que en aquesta ocasió parlava en nom de la Plataforma. “Cada cop hi ha més alumnes escolaritzats en centres d’educació especial, i pel que fa als que van a centres ordinaris, les queixes de les famílies es multipliquen, per què han de lluitar perquè els seus fills estiguin a l’ordinària? Per què han de tenir por davant de qualsevol canvi de cicle?”, s’ha preguntat.
Segons asseguren des d’aquest col·lectiu, el que funciona és “l’excepció”, i el que es detecta és “apatia” per part del Govern. La prova, afirmen, és l’escassa o nul·la reacció en relació a l’informe del Síndic de Greuges sobre escola inclusiva, presentat el setembre de l’any passat. Amb tot, una altra portaveu, Mari Luz Rey, ha precisat que una escola inclusiva no es pot fer únicament de dalt a baix, sinó que cal la implicació de tot el professorat (al qual se li ha de donar formació), de tota la comunitat educativa i de la societat en el seu conjunt. Rey, mare d’una jove de 16 anys amb síndrome 22q, ha compartit el seu cas particular: unes etapes “fantàstiques” a infantil i primària i “un infern” a secundària, on en l’últim any d’ESO volien que la seva filla repetís curs per només una assignatura.
La inversió en inclusió, segons el Departament
Precisament, ahir també va parlar sobre aquesta qüestió el conseller Gonzàlez-Cambray, en la seva compareixença en la Comissió d’Educació del Parlament. Segons va dir, en el sistema educatiu hi ha al voltant de 160.000 alumnes amb un dictamen NESE (necessitats específiques de suport educatiu), fruit d’una millora en la detecció, que segons va dir ha de seguir millorant encara. El concepte NESE abasta tant l’alumnat amb vulnerabilitat per causa socioeconòmica (NESE B, molt majoritari) com el que ho és per discapacitat o malaltia mental (NESE A).
Pel que fa al pressupost, Cambray va assegurar que les partides per aquesta finalitat pugen a 450 milions d’euros, “que és més del doble del que preveia la memòria del decret 150/2017”. No obstant això, va admetre que no n’hi havia prou, i que tampoc n’hi hauria amb un augment de recursos si no se’n fa una bona distribució, i va explicar que s’està estudiant la manera que el recurs s’atorgui a l’alumne, seguint criteris objectius, de tal manera que aquest l’acompanyi sempre al llarg de la seva etapa escolar.
Mesures universals
Al respecte, Isabel Macarulla, responsable d’Educació de la Federació Ecom i també portaveu de la Plataforma per una Escola Inclusiva, ha considerat que seria bona notícia que l’alumne tingués garantit els recursos, i que aquests acompanyin sempre l’alumne allà on sigui (sovint passa a l’inrevés, s’envia l’alumne al centre especial perquè allà hi ha el recurs que necessita), però també ha advertit que aquest plantejament obvia un aspecte clau del decret. “Creiem que el conseller segueix relacionant escola inclusiva únicament amb les mesures intensives i/o addicionals. Això és important, però és fonamental incidir especialment en les mesures universals, perquè és a partir d’aquí que es construeix un model inclusiu”, ha apuntat.
Pel que fa a l’eventual pla de xoc, les portaveus de la Plataforma han tornat a exposar diverses demandes concretes, moltes de les quals ja formaven part del decàleg d’accions que van presentar el novembre de 2020. Algunes tindrien un impacte econòmic elevat, com la progressiva implantació de la infermera escolar en tots els centres del país, o la creació de més CEEPSIR (centres d’educació especial que es converteixen en proveïdors de recursos per a la inclusió), si bé això últim –que va lligat a la convocatòria d’un concurs per a la prestació d’aquest servei– el Departament ho ve anunciant des d’abril de 2019.
Altres demandes requereixen, a parer seu, una inversió molt menor o pràcticament nul·la. Per exemple, la creació d’un sistema d’indicadors (quantitatius i qualitatius) que permeti analitzar l’evolució del model inclusiu en el sistema educatiu (“anem a les palpentes”, han assegurat); una campanya de divulgació per informar sobre els beneficis pedagògics que té la convivència entre alumnes amb capacitats diverses (“no es tracta de millorar l’atenció a la diversitat, sinó donar-li valor”); la publicació del mapa de recursos perquè es pugui conèixer bé les eines de que disposa el sistema (“fa quatre anys que l’esperem”); l’avaluació d’eines amb les que ja compta el sistema, com els CEEPSIR o les SIEI; el canvi de normativa perquè els alumnes amb discapacitat puguin titular l’ESO; o l’elaboració d’un pla d’accessibilitat a tots els centres educatius catalans.
