S’acosta el final del curs i enguany, més que anys anteriors, comencen a intensificar-se les converses sobre els suspesos (qui pot suspendre, què es pot suspendre, i quines en seran les implicacions). El debat sobre la reforma curricular que estem vivint al país ha arribat a la plaça pública i, com que l’educació és una qüestió sensible i compartida, no només tothom en parla i n’opina (faltaria més), sinó que habitualment pontifiquem. El suspens, malauradament, és tan nostre com la pròpia institució escolar (basat en una idea perversa d’estàndard i de mínim irrenunciable); i comunament ens sembla que, sense ell, perdem una de les estratègies reguladores importants de la vida acadèmica en tots els nivells, també a l’educació obligatòria.
En el meu cas, però, amb el pas del temps el suspens s’ha anat desdibuixant de valors positius i, en sentit contrari, s’ha omplert d’un ressò a fracàs col·lectiu que em fa difícil que en puguem acceptar la vigència. Sense dubtes, les coses no són blanques ni negres (en especial des de la perspectiva del dia a dia de les escoles, sempre complex i exigent, lluny dels dogmes de l’Acadèmia). Però, com dic, a les estudiantes i els estudiants dels graus de Mestre, potser hauríem de fer-nos algunes preguntes abans d’assumir que podem suspendre a les etapes obligatòries (Primària i ESO) i que, amb això, estem fent quelcom diferent de carregar en la persona que suspenem de la fallida d’una responsabilitat que, com a mínim, és compartida (entre l’alumne/a, potser mínimament; i, sobretot, les persones adultes de la comunitat educativa, mestres i famílies). Quan discuteixo amb elles i ells sobre això, doncs, els faig les preguntes que em faig; perquè una de les coses que no ens podem permetre és donar les coses per descomptades i assumir-les com a tals.
En aquestes converses que avancen el final de curs, un amic professor a l’ESO em desitjava durant les passades vacances força per al tercer trimestre, i confiava que per a mi, que sí que puc suspendre, no fos tan difícil com per a ell. I és evident que la batalla de l’educació obligatòria, per concepte i per la realitat, és més exigent que la meva. Però no em vaig poder estar de compartir amb ell el dubte que el suspens tingui realment sentit per a una persona, entre els 6 i els 16 anys, que està obligada a anar a l’escola, i que ha desenvolupar un compromís aliè a la pròpia voluntat i no nat d’una decisió conscient, madura i responsable. Les meves preguntes, aleshores, eren: realment podem suspendre algú per quelcom que no decideix? Els obliguem a anar a l’escola o a l’institut, els fem seguir una llarga jornada laboral massa vegades impermeable als seus interessos, decidim nosaltres què han d’aprendre i com, desatenem el nostre compromís de fer-los enamorar de la descoberta del món i de l’aprenentatge de la vida (objectiu cabdal de la primària); i, finalment, quan tot va malament i no hem aconseguit l’objectiu (ni ells ni nosaltres), els suspenem. Els suspenem o ens suspenem?
Els fem seguir una llarga jornada laboral impermeable als seus interessos, decidim nosaltres què han d’aprendre i com, desatenem el nostre compromís de fer-los enamorar de la descoberta del món, i, finalment, quan tot va malament, els suspenem. O ens suspenem?
Pensant en aquestes coses, recordava les reflexions de l’escola de Barbiana. Lorenzo Milani, desterrat a un recòndit poblet de la Toscana, a finals dels 50 obre una mena d’escola parroquial per als infants de la contrada que no podien assistir a l’escola que els pertocava, tots ells de famílies analfabetes i pobres. Una escola ben diferent a les escoles italianes del moment (molt em temo que també més moderna que moltes escoles italianes actuals), que s’articula sobre eixos com la inclusió, la personalització o la democràcia. Una dècada després, les reflexions dels seus estudiants cristal·litzen en un text meravellós, Lettera a una professoressa (1967), en què, amb veu única, ells mateixos reflexionen sobre l’escola que no han pogut viure (l’escola pública italiana), la que han conegut (amb Don Milani), i la que consideren que hauria de servir a tots els infants.
I un dels assumptes que aborden d’aquesta “escola de les obligacions” és, justament, el suspens. Al seu entendre (també el meu), “l’escola només té un problema. Els infants que perd”. De tot plegat, amb una lucidesa aclaparadora, en fan una lectura socioeconòmica: “Ens dieu que heu suspès els idiotes i els ganduls” (la duresa de les paraules és increïble: els cretini i els svogliati); i, irònics, qüestionen que ens quedem tan amples en veure que “Déu fa néixer els idiotes i els ganduls [només] a les cases dels pobres”. Justament per això, només proposen tres grans reformes, molt inspiradores: no suspendre, oferir encara més escola als suposadament idiotes (als que no semblen aprendre prou, diríem), i donar un objectiu als ganduls. Com es diria en italià, niente di che, és a dir, no està malament.
I saltant d’unes coses a les altres, aquests dies que hem perdut la mestra de mestres Maria Antònia Canals, la imaginava concretant tot això en els diferents escenaris de la seva vida professional: a l’escola Ton i Guida del Verdum, on possiblement tots els infants, de les famílies més pobres de la Barcelona del moment, eren en aparença idiotes i desmotivats. Els oferia camins d’aprenentatge personalitzats perquè fos evident que la idiotesa no era tal, i perquè tothom tingués una gran voglia per aprendre. Una escola en què, de retruc, la pregunta sobre la idoneïtat del suspens desapareix tècnicament, perquè no se’n dona l’ocasió. Si has après, enamorat de l’escola que has viscut, i has après tant com has pogut, de què t’hem de suspendre?
Quan parlem del fracàs escolar, sovint el despersonalitzem tant que ens oblidem que hi ha persones que fracassen en responsabilitats que nosaltres els descarreguem a sobre sense donar-los l’aire per poder-les respirar. Que molts puguem fer-los front amb èxit i àdhuc alegria quan som infants no implica, però, que siguin el camí per a tothom. I, quan no és el cas, i trobem persones que han de fer el que no volen i d’una manera que no els és natural, suspendre’ls possiblement no és la millor manera per ajudar-los a lluitar per una vida plena.
