La primera aula pediàtrica que es va inaugurar a Catalunya va ser el 1953, a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa (avui Fundació Althaia). Molt a poc a poc en van anar apareixent algunes altres, de forma aïllada i inconnexa. El 1986, el Parlament Europeu va aprovar la Carta Europea dels Drets dels Infants Hospitalitzats, que des d’aleshores s’ha convertit en document de referència per aquests espais. I no va ser fins a l’any 1992 que dues mestres que havien assistit a un congrés de docents hospitalaris a Viena, Maria Urmeneta (Hospital de Sant Pau) i Antònia Maria Gorgas (Sant Joan de Déu de Manresa) van tornar-ne convençudes que a Catalunya feia falta una associació. L’any 1997 va néixer l’ACPEAH, que ara acaba de celebrar els seus 25 anys en un acte en el qual diversos membres han compartit anècdotes, reflexions i neguits.
Malgrat el temps transcorregut, encara són uns grans desconeguts. I en són conscients. Encara han de sentir preguntes d’aquesta índole de part del personal clínic: “Però tu ets mestra de debò?”; “el Departament sap que estàs aquí?”. O dels alumnes ingressats: “Aquí també hi ha profes?!” O de les escoles amb les que es coordinen: “També hi ha mestra allà? Ai, què bé!”. Ho recordava divendres passat Marta Colomer, docent d’una aula pediàtrica de salut mental, en una taula rodona que es va fer a la sala d’actes del Departament d’Educació amb motiu dels 25 anys de l’ACPEAH. Una taula amb molts convidats (exalumnes, docents, famílies, experts), i moderada per Jaume Cela, el primer a reconèixer que malgrat els seus anys d’ofici no va descobrir aquestes aules fins ben tard, i que de la primera visita en va sortir amb un nus a la gola i llàgrimes als ulls. “Sou el millor del sistema”, va dir, dirigint-se a la taula i al públic.
L’ACPEAH té avui 75 persones associades, el nombre més alt de la seva història, segons va explicar en la primera part de l’acte el seu president, Albert Fisas. D’aquests, 18 són mestres d’aules pediàtriques, 38 ho són d’aules relacionades amb la salut mental, i 19 són mestres domiciliaris. Cadascú amb la seva particularitat, la seva acció comparteix molts punts en comú: la dificultat d’afrontar els continguts curriculars en contextos molt difícils, la dificultat de coordinar-se amb els centres educatius dels seus respectius alumnes i la dificultat de guanyar-se la confiança dels alumnes i dels familiars. “Fins que no et fas teva la família no pots arribar a l’infant”, reflexionava Roser Jové, docent d’aula hospitalària pediàtrica, que també recordava com alguns centres “quan preguntes què ha de fer i com s’avaluarà l’alumne et comencen a donar els deures de la resta, i llavors has de dir que això no va així”. “Acabes fent formació per telèfon”, deia.
A Catalunya hi ha una cinquantena d’aules hospitalàries, de les quals una desena són pediàtriques i al voltant de quaranta tenen a veure amb qüestions relacionades amb la salut mental (a banda hospitals de dia de salut mental, també hi ha aules especialitzades en trastorns de conducta alimentària, per persones amb TEA amb problemes de salut, i les anomenades UCA: Unitat de Crisi d’Adolescents). A banda, hi ha centenars de mestres domiciliaris, si bé només una petita part ho son com a membres d’un equip estable. Tots aquests professionals depenen del Departament d’Educació, al marge de la naturalesa de l’indret on desenvolupin la seva feina: un domicili particular o un recinte hospitalari de titularitat pública o privada. En el cas de les aules hospitalàries de pediatria la intervenció educativa es realitza en llocs tan diversos com les habitacions, les cambres d’aïllament, les unitats de diàlisi, els hospitals de dia o les UCI.
Objectius assolits i deures pendents
En l’inici de l’acte,, presidenta de l’ACPEAH fins al 2019, recordava els inicis de l’associació i com els objectius que s’havien fixat s’han anat assolint a poc a poc: espais adequats, coresponsabilitat de les administracions educativa i sanitària, criteris clars sobre dependència jeràrquica, regulació i reconeixement (el decret 150/2017 avala aquests tipus d’atenció educativa en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, com una mesura extraordinària per atendre les necessitats dels nens i joves que passen per un procés de malaltia), dotació econòmica, ràtios, complement econòmic pels docents, disposar d’un mateix inspector per tots… Al seu costat, prenia nota la directora general d’Educació Inclusiva, Laia Asso.
Però queden encara deures pendents. Albert Fisas es preguntava si seria útil tenir un sol codi de centre per a tothom, donada la importància de “no sentir-se sols, sinó part d’un col·lectiu”. Un centre amb aules separades per molts quilòmetres. O com organitzar millor una formació inicial per a tots els mestres que es dediquin a aquesta especialitat, atesa l’alta complexitat i nivell d’especialització d’una tasca “que t’obliga a estar al 100% davant d’un alumne que té moltes possibilitats de morir”, o en la que, com explicaria més tard el mestre domiciliari Sergi Gómez, “acabes fent classe en un pis on hi ha pobresa energètica o sobre el qual penja una ordre de desnonament”. En l’apartat del reconeixement, va dir Fisas, és amb els mestres d’atenció educativa domiciliària (AED) on hi ha més feina a fer, en sintonia amb la reivindicació sindical publicada per aquest diari fa només uns dies.
Alumne-família-escola-hospital
A la taula, Jesús Sáez, un veterà de la causa (ara ja jubilat, ha estat docent d’aula hospitalària pediàtrica i de salut mental), puntualitzava quines eren les prioritats de la feina: en primer lloc, establir un vincle emocional amb l’alumne; segon, la part social, procurar que mantingui els llaços amb els seus amics, que a la seva aula segueixi estant d’alguna manera present; i en tercer i darrer lloc, els aspectes curriculars. Mireia Torguet, mestra i mare d’un infant a qui la leucèmia ha mantingut allunyat del centre educatiu ordinari durant gairebé tota l’etapa d’escolarització obligatòria (amb la mala sort que quan ja començava a reintegrar-se va arribar la pandèmia), coincidia que en el cas del seu fill, el Dídac, els continguts havien estat el menys important, i que, salut a banda, mantenir-se connectat al món havia estat la prioritat. “El meu fill ha estat un invisible i en part encara ho és”, es lamentava.
I les dues alumnes, una ingressada fa anys durant mesos a causa de l’anorèxia, i l’altre durant anys per un procés oncològic, si alguna cosa destacaven de la seva mala experiència és que al patiment per la malaltia s’hi afegia la culpabilització, la sensació de solitud, i la complicada per no dir inexistent relació amb els seus respectius centres i tutors. Segurament l’apartat en el qual el sistema necessita millorar amb més urgència, ja que, d’acord amb l’opinió unànime de tots els presents, tampoc no es pot culpar als mestres i docents ordinaris de no saber com han d’actuar davant del cas d’un alumne que per raó d’una malaltia s’ha de quedar a casa o ingressar en un centre hospitalari per la senzilla raó que ningú no els ha dit què cal fer.
