El primer, de l’any 1972, Aprendre a ser: el món de l’educació avui i demà, va introduir en el debat i les polítiques públiques dues idees de llarg abast: l’educació permanent i la ciutat educativa. El segon, de 1996, Educació: hi ha un tresor amagat a dins, va edificar amb força els quatre pilars de l’educació: aprendre a conèixer, aprendre a fer (i la noció de competència), aprendre a viure junts i aprendre a ser. El tercer, de 2021, Reimaginem junts els nostres futurs: un nou contracte social per a l’educació, ha estat ja traduït i publicat en català per editorial Graó.
Com sempre, en aquests informes es parteix d’un diagnòstic que, en aquest cas, es centra en quatre tensions que ens portarien, si no s’encaren amb decisió, a un futur insostenible: l’augment exponencial de les desigualtats socials i econòmiques, malgrat la disminució de la pobresa a nivell mundial; el canvi climàtic, la degradació del medi ambient i l’ús de recursos per damunt de les possibilitats del planeta; el retrocés de la democràcia, tot i que cada cop hi ha més gent interessada i implicada en participar en la vida pública; i l’automatització tecnològica que, alhora que ens connecta més que mai i ens possibilita un accés gairebé infinit a la informació, també fragmenta, polaritza i contribueix a la desinformació, i el futur incert del treball.
El nucli de l’informe, però, el constitueix la seva part propositiva, que es presenta en cinc apartats: les pedagogies, els currículums, la professió docent, els centres educatius i els temps i els espais de l’educació.
És interessant comprovar que l’informe supedita el com de l’educació (metodologies, estratègies, tècniques, recursos, innovacions…) a les finalitats (la funció social i cultural de l’educació) i als continguts (els sabers que han de constituir la cultura mínima comuna per a poder seguir aprenent i per a poder especialitzar-se, si és el cas). Igualment emfasitza que l’aprenentatge ha de ser possible a totes les edats (i advoca explícitament per fomentar una educació infantil universal i de qualitat) i a tot arreu (no només als centres escolars).
Sobre el currículum –tan d’actualitat avui que s’acaben de fer públics els currículums oficials de l’educació bàsica, del batxillerat i ben aviat també d’educació infantil– es diu que el coneixement acumulat al llarg de les generacions ha de constituir-ne l’eix vertebrador i que l’educació ha de fer possible de qüestionar-ne els biaixos i corregir-ne les exclusions (és a dir, tant el supremacisme occidental com el sexisme o el cientifisme). El currículum hauria de servir també per reubicar el lloc dels humans al món, per combatre la desinformació i la manipulació amb una bona formació científica, humanística i digital, i per promoure una moralitat basada en els drets humans i que faci front a qualsevol mena de discriminació.
El capítol dedicat als docents, després del curs convuls que hem viscut a Catalunya, ens sembla especialment significatiu. Posa l’accent en el seu paper clau com a generadors de coneixement, en la seva funció pública com a factors de transformació social i construcció de ciutadania, i en la necessitat de respectar i fomentar la seva autonomia i llibertat. Un missatge que xoca de ple amb els cants de sirena que conviden a prioritzar el món de les emocions i de la pràctica per la pràctica, i que posen en qüestió l’autonomia professional en nom d’unes teories encara en discussió o d’unes innovacions de resultats incerts. L’informe afirma també amb claredat que la docència és un treball d’equip, que demana temps i confiança; que la reflexió, la recerca i la formació permanent són part indestriable i exigible de la docència; i que els docents, i les seves organitzacions, han de tenir un paper actiu i reconegut en el debat sobre les polítiques educatives.
L’informe de la Unesco posa l’accent en el paper clau dels docents com a generadors de coneixement i construcció de ciutadania, un missatge que xoca amb els cants de sirena que conviden a prioritzar el món de les emocions
Pel que fa als centres educatius, la Unesco considera que avui dia són institucions insubstituïbles per més que faci ja anys que els hagin cantat les absoltes i que alguns vegin en la digitalització una alternativa que els superi; espais a protegir. Els descriu com a llocs que apleguen grups de persones diverses, on se’ls exposa a reptes i possibilitats que no trobaran enlloc més i on poden aprendre les unes de les altres i amb els altres. És un vertader cant a la presencialitat, a la importància de les relacions, del testimoni, i a l’oportunitat de descobrir realitats, experiències i móns diferents dels familiars i/o comunitaris.
Finalment, l’informe proclama la necessitat d’ampliar el dret a l’educació perquè duri tota la vida, inclogui el dret a la informació, a la cultura, a la ciència i a la connectivitat, i sigui possible en tots els àmbits. Reafirma la importància de l’educació de persones adultes, més enllà de les necessitats de reciclar-se i de promocionar laboralment, i aquest és un missatge que hauria de fer seu el Govern de Catalunya i especialment el Departament d’Educació que, des de fa anys i panys, relega l’educació d’adults fins a la insignificança.
Aquest nou informe de la Unesco mira al futur, apunta al 2050. Com tots els documents d’aquest abast, que tenen la pretensió de ser vàlids per a tots els països del món, sigui quina sigui la seva situació, siguin quines siguin les polítiques dels seus governs, poden ser titllats de generalitzadors i fins a cert punt d’abstractes. També se’ls pot acusar de no aprofundir en les causes dels problemes estructurals de l’educació que, com és obvi, tenen arrels més enllà de la pedagogia i la didàctica. Però creiem que cal fer-ne una lectura en positiu, possibilista, tant pel vessant crític que conté, com per les línies de futur que apunta… En tot cas, el que és segur és que val la pena llegir-lo analitzar-lo i utilitzar-lo en el debat públic.
