En els diaris no es debat, però tampoc és clar on es debat en una societat amb tantes urgències com la nostra. Ens hem de limitar sempre a passar dia i empènyer any? Tot plegat us semblarà potser molt abstracte però crec que toca de prop pinzellades molt concretes del quadre educatiu. Us proposo que ho considereu i us animo a discutir-ho.
Alumne. El nen aprèn de zero o poc més independentment de com vingui de casa. Si més no, l’escola li forneix un món del qual no en sap res. El nen només té un compromís, estar en el món. I aquest compromís inclou vestir-se, ser sociable i llegir i escoltar per aprendre.
Mestre. Com a comissionat de la societat adulta que (se suposa) coneix el món, el mestre té la missió de convèncer els nens que el món dels seus pares val la pena i animar-los a que s’apuntin a l’empresa d’allò que és més gran que tots: la humanitat. L’alternativa és el rebuig, la rebel·lió o el suïcidi. No calen herois, però sí humans molt conscients.
Treball. L’ésser humà té un món, és a dir, un ambient en el planeta, perquè se’l fabrica ell i, en principi, té la pretensió que sigui integrador, agradable i inspirador. Que el món s’hagi convertit en projecte incontrolat d’uns pocs només vol dir que necessita molta correcció i molta pressió d’a baix a dalt. L’escola pot ser el motor d’aquesta pressió mostrant una versió honesta i humana del que pot ser el treball humà.
Estudiar. És una activitat que porta a terme qui pretén aconseguir un coneixement i no es pot deslligar de la voluntarietat que acompanya un projecte propi. Qui estudia és perquè vol estudiar, cap voluntat externa no el pot substituir.
Familiaritzar-se. És la feina del nen. Consisteix a estar en moviment permanent per entendre la realitat a què l’han fet néixer. Es practica jugant, llegint, escoltant, dialogant i aprenent a concertar amb altres. El món és el tema però, per la seva incommensurabilitat i la seva immensitat, la familiarització és personal i social. Entre tots ho aprenem tot. Ningú no té la totalitat. Cadascú té una versió pròpia, una “teoria del món” particular.
Cultura. És el patrimoni humà que no ve en l’ADN, que pertany a tots i que ningú no té en exclusiva. No és una propietat personal que es pot exhibir, és una entranya col·lectiva que ens permetrà comunicar-nos. Tindrem tot allò que ens presentem els uns als altres i vulguem considerar. La cultura és com una societat mental on ens presenten i presentem, una riquesa social.
Educació inicial (o obligatòria). Els nens no saben encara com és el món, no saben encara què volen aprendre. Només tenen una predisposició a l’exploració del medi. La seva situació no és, aleshores, la de l’estudiós, sinó la de l’explorador que es familiaritza amb el món. El nen no estudia, es familiaritza. Per a això necessita molt diàleg i molts llibres que encara no es fan o que les escoles no incorporen.
Món. És la realitat, un amo exigent amb el qual s’ha d’aprendre a tractar. I aquesta és la primera veritat de la familiarització que es produeix a l’escola. És important que el món no aparegui com a amenaçador ni com una banalitat en la qual es pot fer qualsevol cosa. Alguns ho simplifiquen amb la màxima “Res no és de franc”, però és més complex. El món (amb l’aspecte que li acabem donant) és el que anomeno “projecte humà”.
Educació professional. Comença quan l’educació inicial ha fet la seva feina i ha convençut els joves que el projecte humà val la pena (una humanitat inclusiva, per exemple?), els ha mostrat les possibilitats que presenta i ha concretat en cada nen una voluntat d’estar en el món: la vocació. A partir d’aquí, el jove ja és un estudiant i està optant a inserir-se en un gran projecte humà.
Etapes educatives. La divisió de l’educació en etapes o èpoques ha depès de la història sòcio-política de les societats. Està en funció de quin coneixement tenim de la maduració humana i de les necessitats socials que considerem. Són tradicionals les etapes infantil, primària i secundària. La obligatorietat va començar implicant sobretot la primària, però cada cop s’hi incorporen més la infantil i la secundària. En funció d’aquesta evolució podem distribuir la familiarització i l’estudi, tal com els he presentat, i fer-ne transicions on la familiarització es compagini amb algunes activitats d’estudi en el moment oportú, que probablement serà algun moment de l’ESO que alumnes i mestres puguin acordar en funció de l’evolució de les vocacions.
Escola. És la institució creada per presentar el món als nens. Té dues missions: socialitzar-los i mostrar-los el món d’una manera seductora. De moment només compleix en una: socialitzar-los. L’escola els atrau per les relacions socials que crea, no pas per l’apassionant món que presenta. Ni tan sols està clar que en l’anomenada “educació per projectes” els nens se sentin treballant en “projectes seus”. És un tema complex.
Llibres. Els llibres de l’educació haurien de seguir la lògica de cada etapa educativa. En l’educació inicial, el llibre de text és contradictori perquè pressuposa un estudiant que no existeix. Encara que sigui un instrument útil… per al mestre. Però no ens enganyem, no eleva l’alumne, l’adotzena. I amb aquest pressupost es podrien enriquir les escoles com a centres de cultura infantil. Quan el jove ja està en situació de convertir-se en estudiant, el llibre de text cobra tot el seu sentit.
Llegir. Fem començar la història humana amb la invenció de l’escriptura. I l’escriptura és un dels grans símbols de la civilització, com el vestit. Si considerem que el vestit és inseparable de la civilització humana, no s’entén per què pot ser-ho la lectura. Minoritzem la lectura si la limitem al plaer privat. La maximitzem si la considerem com a consubstancial amb el procés d’humanització. Per això no té sentit que separem la lectura per plaer de la lectura per aprendre. La ficció i la no-ficció són dues cares del mateix procés. Si mostrem als nens des de petits (parvulari) que no s’aprèn sense llegir (i diferenciem-ho bé d’estudiar llibres de text) ho trobaran tan normal com haver-se de vestir. I no ens haurem d’estar preguntant per què cau la lectura en l’escolaritat secundària. Viure és també llegir.
Biblioteca. Biblioteca escolar és una contradicció en els termes perquè… quina mena d’escola és la que no és biblioteca tota ella? Quina mena d’escola és la que queda buida de llibres els mesos d’estiu excepte en una sola estança? Una biblioteca sempre és un lloc interessant on qualsevol s’hi pot perdre en la cultura. Una escola simplement moblada no és cap lloc interessant.
Metàfores del món. Són tots els elements que ajuden als mestres i als llibres a acabar d’explicar el món. Poden ser làmines, diagrames, diorames, vídeos, fitxers, software, espais simbòlics, jocs, etc. Junt amb els llibres formen el patrimoni que expressa la vida intel·lectual d’una comunitat escolar i que converteixen l’edifici escolar en un tresor cobejable (no pels lladres) mentre és tancat.
Currículum. Bagatge cultural que cada societat proposa als seus fills perquè l’assumeixin, l’enriqueixin i el personalitzin. Els estats, com més autoritaris són, més tendència tenen a assumir la funció de dictar el currículum. També ho fan més o menys en funció del nivell cultural de la seva població i de l’interès que aquesta hi posa. En principi, els claustres de professors haurien d’estar capacitats per projectar currículums complexos i gestionar la navegació i assumpció que d’ells en fan els alumnes. La col·laboració i competència entre centres pot formar una xarxa d’estudi curricular que bé pot coordinar un bon Consell Escolar. L’administració sempre tindrà dret a la inspecció i a promoure el debat públic.
