Opinió

Educació inclusiva: cinc anys després de l’aprovació del decret

El fet que totes les persones, independentment de les seves característiques personals, puguin participar de la vida comunitària, és condició necessària per a l’existència d’un sistema democràtic de qualitat. Tal com ja proposava l’any 1996 l’informe de la UNESCO “Educació: hi ha un tresor amagat a dins”, per assolir aquesta fita a l’escola hem d’aprendre a viure junts”. Així doncs, ja fa anys que existeix un consens a nivell internacional sobre la inclusió de tot l’alumnat com a element essencial per un sistema educatiu de qualitat i, en general, per una societat democràtica.

A Catalunya, el decret 150/2017, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu va suposar un pas endavant de gegant, apostant per escolaritzar el màxim d’infants a l’escola ordinària amb el suport de diferents tipus de mesures segons quines siguin les necessitats d’aprenentatge de cada alumne. Però la realitat és que, cinc anys després de l’aprovació d’aquest decret, el sistema encara és lluny de ser inclusiu. El decret va ser una bona declaració d’intencions però impossible de desplegar a la pràctica, ja que ha anat acompanyat d’una claríssima manca de recursos.

Evidentment, el primer impacte negatiu recau sobre l’alumnat, i les conseqüències d’aquest desplegament de la normativa mancat de recursos tenen noms i cognoms:

• La Sònia té 14 anys, s’autolesiona freqüentment i en els darrers mesos ha tingut diversos intents de suïcidi, però no té el suport d’un vetllador/a a l’institut. Tampoc rep l’atenció psicològica que necessitaria, ja que el CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) està col·lapsat i els hospitals de dia tenen llista d’espera.
• El Jonathan té 10 anys, un retard greu d’aprenentatge i tampoc no arriba a la puntuació mínima per tenir una persona de suport a l’aula. En algunes classes, quan hi ha dues professores a l’aula, el Jonathan pot tenir el suport que necessita i se’n surt molt bé: aprèn i està content. Però això només passa quatre hores a la setmana. La resta de les hores s’aïlla dibuixant a la seva llibreta perquè el temps passi més ràpid.
• La Chaima té 8 anys i acaba d’arribar d’Algèria. No parla català ni castellà. A la seva escola no hi ha aula d’acollida. Que la Chaima tingui una bona acollida (no només lingüística sinó en el sentit més ampli) requeriria una atenció personalitzada que l’escola no li està oferint.

Aquests són casos reals (amb noms inventats) que els docents ens trobem cada dia a les escoles. A cada classe hi ha unes quantes Sònies, Chaimas o Jonathans als quals hem garantit (sobre el paper) un acompanyament de qualitat però que, a la pràctica, estem deixant de banda.

Si bé som conscients que per avançar en educació inclusiva no n’hi ha prou amb invertir més recursos, sí que creiem que aquest és un factor totalment imprescindible

Si bé som conscients que per avançar en educació inclusiva no n’hi ha prou amb invertir més recursos, sí que creiem que aquest és un factor totalment imprescindible. La complexitat de gestionar aules amb 25-30 alumnes, on diversos requereixen d’un acompanyament gairebé individualitzat de forma continuada és un repte inabastable amb les condicions actuals.

Així doncs, la baixa inversió en inclusió també impacta de forma negativa sobre el professorat: ens veiem incapaços de gestionar aquestes situacions amb els recursos de què disposem i, per tant, acabem generant un sentiment d’impotència i frustració en constatar que, tot i voler fer bé la nostra feina, no podem.

A partir de l’entrada en vigor del decret, diverses entitats socials, col·lectius i institucions han insistit en la necessitat de traspassar el marc normatiu a les aules per avançar de forma real. A tall d’exemple:

• El Síndic de Greuges va publicar l’informe “L’educació inclusiva a Catalunya” el mes de setembre del 2021.
• El Diari de l’Educació ha elaborat diversos articles sobre la qüestió.
• La Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya ha elaborat un informe on analitza el desplegament del decret després de cinc anys de ser aprovat.
• La Fundació Bofill dedica el primer capítol de l’Anuari 2022 a l’educació inclusiva.
• L’octubre de 2022, la Xarxa de Professionals per l’Escola Inclusiva de Catalunya ha promogut un debat entre més de 500 professionals sobre l’educació inclusiva.

Des del Clam Educatiu creiem imprescindible la feina feta per totes les entitats que han tractat la qüestió amb profunditat i que l’han posicionat amb la urgència que mereix. Alhora, recolzem les mesures i canvis que es proposen en els diversos informes i articles, entre els quals destaquem la necessitat i urgència de:

• Incrementar les hores dels professionals de suport a l’aula.
• Implementar canvis organitzatius i metodològics per atendre millor tot l’alumnat. Caldria, per exemple, fer més codocències i cotutories, però amb la plantilla actual no arribem als mínims desitjables.
• Canviar la mirada de la comunitat educativa sobre l’alumnat: l’educació inclusiva no només afecta l’alumnat amb necessitats educatives especials, sinó que tothom pot requerir d’acompanyament i suport en moments determinats.
• Millorar la formació dels docents sobre educació inclusiva, especialment en els graus d’Infantil i Primària i en el Màster de Formació del Professorat.
• Incrementar urgentment els recursos destinats a la salut mental, especialment en el cas d’adolescents i joves.
• Incorporar nous perfils als centres educatius que facilitin una millor atenció a tot l’alumnat i les famílies: psicòlogues, educadors socials i altres.
• Acabar amb la segregació escolar entre centres i dins d’un mateix centre (grups de nivell) per tal que les escoles i els grups-classe siguin representatius de la realitat social.
• Incrementar les hores i disponibilitat dels EAPs (equips d’assessorament i orientació psicopedagògica) als centres educatius.
• Fer més transparents els criteris d’assignació de vetlladores i vetlladors a l’alumnat que ho pugui requerir.
• Abaixar la ràtio alumne/docent en els entorns de més complexitat.

Per tot això, des del Clam Educatiu demanem:

• Que els nous pressupostos destinin una important inversió per a l’educació inclusiva. A l’inici del curs 22-23, amb l’anunci de la reducció d’una hora lectiva a partir de gener de l’any 2023 gràcies a una inversió de 170 milions d’euros, el Departament d’Educació va demostrar la seva capacitat de mobilitzar recursos per aquelles qüestions que considera necessàries i urgents. Si de veritat volem avançar cap a un sistema educatiu inclusiu hauríem de poder trobar els recursos per fer-ho possible, igual que es va fer amb la reducció de l’hora lectiva. O prioritzem l’educació inclusiva i hi assignem una important partida pressupostària o deixem de fer veure que ens creiem la inclusió.
• La priorització i acció coordinada entre diferents conselleries de la Generalitat i altres administracions públiques. Avançar en educació inclusiva és un repte de caire sistèmic, per tant, requereix de la implicació de conselleries que van més enllà del Departament d’Educació, especialment Salut i Drets Socials. Alhora, també creiem necessària la implicació d’altres administracions públiques, des del Ministeri fins a les administracions locals.