La importància del professorat és gran, entre altres coses per la seva capacitat d’influència en l’alumnat. Aquesta és una de les idees que poden extreure’s de l’informe de la investigació realitzada per COTEC i el seu Laboratori d’Economia del Comportament i en el qual han col·laborat investigadores de diverses universitats.
Henar Rodríguez és professora titular de la Universitat de Valladolid, on dirigeix el Centre Transdisciplinar de Recerca en Educació. És, a més, una de les responsables de la investigació. En la seva opinió, treballs com aquest poden ajudar el professorat a prendre consciència de la manera en la qual a vegades prenem decisions i, així, poder evitar certs automatismes que en el dia a dia no ens qüestionem.
Amb els anys, s’ha desenvolupat un cert corpus relatiu als biaixos cognitius de l’alumnat i què pot fer-se perquè el docent els eviti. Però, com explica Rodríguez, són poques les recerques que s’han realitzat sobre els biaixos i com actuen en els docents a l’hora de prendre decisions o actuar a classe. Aquesta és una d’elles. Per a la investigadora, no es tracta de fer crítica al professorat per funcionar com un humà, mitjançant biaixos, sinó de destacar el poder que tenen. “Creiem en el seu poder”, assegura per a afirmar que l’estudi pretén “ajudar al fet que siguin conscients” d’això i puguin actuar en conseqüència.
En l’estudi han participat una mica més de 300 docents de primària i secundària, entre els 23 i els 64 anys. Han hagut de contestar a un qüestionari en el qual se’ls plantejaven situacions hipotètiques i se’ls demanava la seva opinió sobre com creien que es comportaria l’equip del seu claustre format per 10 persones. L’objectiu d’aquest mètode és, com s’explica en l’informe, que els qui responguin ho facin anticipant per a la finalitat de l’estudi o que responguin allò que consideren com a correcte; el conegut com a efecte demanda o desitjabilitat social.
Les preguntes que es van posar sobre la taula a les i els docents tenien a veure amb decisions que havien de prendre sobre mètodes d’avaluació, modificació de metodologies, ús de materials, ús de noves tecnologies i inclusió educativa. A més d’aquest test, es van formar grups de discussió amb més docents per a llimar i matisar algunes de les qüestions que van aparèixer en el primer bloc.
Per què aquests temes i no uns altres és una decisió de les investigadores, en relació als temes que han considerat més pertinents en aquest moment segons la seva experiència tant a l’escola com des de la recerca.
Exemple de pregunta
En el curs 5è EP/2n ESO hi ha dues classes. La Classe A amb més nombre d’alumnes i
formada per estudiants bons quant a notes i comportament; i la Classe B, formada
per 15 alumnes, estudiants heterogenis quant a notes i comportament i que compta
a més amb 1/2/3 estudiants amb necessitats educatives especials diagnosticades.
B. El centre educatiu és seleccionat per a formar part d’un projecte internacional
d’educació digital, però només una de les dues classes pot participar en el pilot. En un
claustre de 10 professors, quants triarien?
Les qüestions, fins a sis, plantegen situacions que, al seu torn, es relacionen amb biaixos que s’han identificat des de la recerca. Biaixos de representativitat, d’ancoratge, de disponibilitat… Una de les dues respostes possibles està esbiaixada. Bussejar en la recerca educativa per a trobar, al seu torn, les teories que tinguessin connexió amb els biaixos descrits per la disciplina de l’Economia del Comportament.
Una de les primeres conclusions és que no existeix un patró identificable, quantificable en la presa de decisions docents. Aquestes, això sí, estan mediades pel context de la situació i, especialment, per les característiques del grup d’alumnat del qual s’estigui parlant.
Els biaixos són presents en els seus claustres, en més o menys mesura. Això enganxa amb el que comenta Henar Rodríguez i l’objectiu que abans que es prenguin decisions en una aula, qui ha de prendre-les tingui present l’existència d’aquests biaixos. Un primer pas per a evitar-los i intentar prendre les decisions més informades i racionals possibles. Per a la investigadora, el repte està a “escoltar i pensar per a actuar de forma més encertada a les necessitats de l’alumnat”.
Un d’aquests biaixos que destaca la investigadora és el d’ancoratge. Un exemple podria ser el moment en el qual un docent rep un nou curs d’estudiants i amb ells, les seves notes del curs anterior. En aquest moment es genera un biaix, una imatge del que passarà a partir d’aquest moment amb cada persona de l’aula. Rodríguez parla d’“efecte Pigmalió”, segons el qual les creences que algú té sobre una persona poden influir en el seu rendiment acadèmic. Si ho prefereixen, allò que els estudis diuen “expectatives”. Ser conscient d’això pot ser important a l’hora d’enfrontar, de manera positiva, les classes.
Abundant en aquesta qüestió, Henar Rodríguez insisteix en la “importància de revisar com [les i els docents] prenen decisions que impactaran en l’alumnat”. La recerca, a més d’això, vol portar, d’alguna manera, les ciències de l’educació a un lloc més destacat en el sentit de donar importància a la recerca i al seu ús en la pràctica quotidiana del professorat a les aules de tot el país.
Conclusions
En totes les situacions plantejades excepte una, la resposta A era la que estava esbiaixada. De les 60 respostes (sis situacions i 10 hipotètics docents que conformen el claustre), entre 30 i 40 eren A, del que la recerca dedueix que la majoria de la gent pensa que els seus companys tenen biaixos.
L’equip que ha realitzat la investigació va organitzar les i els participants per edat, anys d’experiència, etapa educativa en la qual treballen, sexe, titularitat del centre i puntuació en el Test de Reflexió Cognitiva que van passar i que ofereix dades sobre el seu grau de reflexió.
Una vegada analitzades les respostes es constaten coses com que el professorat de més edat creu que els claustres funcionen amb menys biaixos que els docents de menor edat, cosa que també ocorre amb les mestres i mestres de primària, que, diu l’informe, “són menys proclius a pensar que els seus companys prendran decisions esbiaixades”.
Si es baixa a cadascuna de les situacions plantejades per l’estudi, es detecta, per exemple, que el professorat jove percep més problemes entre els seus companys per a utilitzar diferents mètodes d’avaluació, com poguessin ser les rúbriques. També són els qui opinen que els seus companys tenen més problemes per a incorporar dispositius electrònics entre els materials que utilitzen. Finalment, el professorat més jove opina que els seus companys “prendrien la decisió sobre la repetició a partir de la informació ja disponible, sense realitzar proves complementàries”.
Una altra de les conclusions és que el professorat de primària, més que el de secundària, opina que els seus companys tendeixen a prendre decisions metodològiques més basades en modes que en dades o, segons una altra de les situacions, a incloure a tot l’alumnat (sense tenir en compte el seu acompliment escolar, el seu comportament o “la fama que tingui el grup-classe”) en activitats en les quals noies i noies són la imatge del centre davant altres entitats.
També, mestres i mestres pensen que els seus col·legues inclouen a tots els seus alumnes en projectes escolars amb independència del seu acompliment i comportament.
