Aquest mes de maig celebrem el centenari del naixement d’en Lorenzo Milani, pare de l’escola de Barbiana, i no ens podem resistir a la temptació d’aprofitar l’avinentesa per reivindicar-ne el llegat i portar-lo als nostres dies. Uns dies en què comencem a albirar el final del curs i ressuscita amb fervor ranci el debat sobre la repetició de curs. Malauradament, com en moltes altres qüestions educatives, les reflexions de l’escola de Barbiana són dramàticament actuals i vigents mig segle després.
Per a qui no estigui massa situat, Milani era un capellà díscol que, després d’un temps a una escola popular, el 1954 va ser depurat per la cúria florentina a la remota parròquia rural de Barbiana. Milani era massa radical amb la seva prèdica i, sobretot, massa amic dels marginats. En arribar-hi, Milani va reconvertir part de la casa parroquial en escola per als joves d’un territori tan pobre com marginat, que no tenien ni tan sols l’oportunitat d’assistir a la llunyana escola que els pertocaria. Per a ells, Milani va crear una oportunitat de vida, sota la forma d’una institució educativa lliure, flexible, moderna i molt contrària a l’escolasticisme tradicional italià (que semblava voler només consagrar el privilegi de les classes benestants).
Milani va crear una oportunitat de vida, sota la forma d’una institució educativa lliure, flexible, moderna i molt contrària a l’escolasticisme tradicional italià
Sorprenentment, la gosadia d’aquesta petita i remota escola va atraure crítiques i polèmiques molt més enllà del seu àmbit directe d’influència geogràfica. I això va ser l’espurna perquè, com a projecte d’aprenentatge, Lorenzo Milani i els seus deixebles escrivissin una Lettera a una professoressa, en què responien a aquestes crítiques i ens regalaven un text absolutament meravellós (espartà en la forma, profundíssim en el fons), que destil·la els principis pedagògics de la escola de Barbiana. Era maig del 1967, un mes abans de la mort d’en Milani; i no cal dir que tant el text com els valors van ser un referent privilegiat per al moviment estudiantil italià del maig del 68.
Tot i que no és un text llarg, la Carta reflexiona sobre molts temes educatius importants (insistim, resulta dramàticament actual llegir-la). L’any passat, per aquestes dates, ja reflexionàvem sobre el Suspens, i ara ho fem sobre la repetició de curs, tan arrelada al nostre imaginari educatiu. Diuen els ragazzi d’en Milani, com a presa de posicions, que la repetició de curs és anticonstitucional. I, per fer-ho més gràfic, ho porten a l’extrem en el context i amb la terminologia dels anys 60 del segle XX: la constitució garanteix uns aprenentatges en un temps determinat, no aprendre la meitat en el temps previst (això és el que implica repetir curs). I, per il·lustrar millor què implica la repetició, equiparen els/les mestres amb altres professionals, artesans com el torner, que no es poden permetre de manera sistemàtica descartar moltes peces perquè els han sortit malament.
El quid de la qüestió rau aquí, en la responsabilitat dels adults: un procés d’ensenyament que no ha funcionat durant un curs perquè no s’ha adaptat als ritmes d’aprenentatge i la maduresa d’un infant, s’ha de considerar vàlid? ¿N’és responsable l’infant, que en paga les conseqüències amb la repetició? ¿O ho és la incapacitat del sistema de procurar-li un itinerari d’aprenentatge profitós que, sense repeticions, li permeti veure’s com una persona capacitada per aprendre, trobar sentit a aquest aprenentatge i establir un vincle positiu amb l’escola? ¿Aconseguirem això fent-li repetir el mateix procés en què nosaltres (no l’infant) hem fracassat ja una vegada? ¿Realment repetir curs és tan profitós que en compensa la part negativa: etiquetatge, autopercepció negativa de la pròpia identitat com estudiant, exclusió, separació dels companys i companyes de descoberta del món i en molts casos abandonament escolar, ja sigui en les etapes obligatòries com en les post-obligatòries? És en aquest darrer punt on es mostra una altra de les cares fosques del sistema: la inequitat educativa també s’evidencia en l’extracció social de l’alumnat amb més dificultats per avançar en les etapes educatives als ritmes establerts. En molts casos, són infants d’entorns econòmics precaris o en situacions de vulnerabilitat que no tenen un context fora de l’escola que els ajudi en aquesta personalització de l’aprenentatge que l’escola no els dona. Una vegada més, tornem als deixebles de Milani, que denuncien que, de fet, a les classes altes a l’escola se’ls repeteix allò que ja viuen, de manera que tenen garantit l’aprenentatge sense repetir curs. Actualitzat als nostres dies, ho traduïm com la manca d’igualtat de condicions en les oportunitats educatives.
La inequitat educativa també s’evidencia en l’extracció social de l’alumnat amb més dificultats per avançar en les etapes educatives als ritmes establerts
Potser part de la clau de volta de tot plegat és què considerem èxit escolar i, en conseqüència, per què pensem que repetir pot ser la solució. En aquest sentit, Aina Tarabini reprèn a l’Anuari 2022 de la Fundació Bofill les idees d’en Bernat Albaigés sobre l’èxit escolar i el defineix no només a partir del rendiment acadèmic i la transició satisfactòria per totes les etapes educatives (aquesta seria una manera d’entendre-ho molt clàssica, però molt simple), sinó també a partir de l’impacte (l’aprenentatge com a garant del benestar i la plena integració en la societat) i, sobretot, l’adhesió (el vincle positiu de l’alumnat envers l’aprenentatge i l’escola). Quan saltem de considerar l’èxit escolar només com a rendiment acadèmic a veure’l de manera més polièdrica i rica, acabem preguntant-nos si repetir pot en algun cas ajudar a un infant a això, a garantir una bona relació amb l’aprenentatge en les etapes successives i a la vida en general.
A Barbiana ho tenien clar: a qui no aprèn, no li podem fer repetir; al contrari, oferim-li escola a temps complet i donem-li una finalitat. Proposaven les classes complementàries com una solució més justa, que garantia l’accés a més continguts durant els anys d’escola obligatòria. Eren tres propostes que, emmarcades per una forta adhesió a l’escola de Milani, oferien una oportunitat per recuperar una bona relació amb l’aprenentatge a joves que havien estat expulsats del sistema. Repetir, en canvi, implicava condemnar a aquells joves al fracàs educatiu.
El nou currículum, que considera la repetició com una mesura molt excepcional per tot això que diem, hauria agradat molt als ragazzi d’en Milani. Tot i així, no podem evitar pensar que no repetir, com a mesura única, tampoc és cap solució, i que potser el camí és garantir que tots els infants s’enamoren d’allò que fan a l’escola.
