És la segona vegada que escric en aquest diari i, malauradament, torna a ser en record d’una persona traspassada recentment: la Pia Vilarrubias[i] als 80 anys. Fa un mes i escaig va ser l’Ana Teberosbky també de 80 anys.
M’he decidit a escriure per retre un homenatge a la persona difunta i donar a conèixer a les joves promocions de professionals uns quants flaixos del panorama educatiu durant la transició democràtica, que segurament no es recolliran a la història de la pedagogia, i que, no obstant això, van impulsar canvis i innovacions a l’intern de les nostres escoles i van escampar-se com una taca d’oli.
La Pia i jo vam conèixer-nos cap a mitjans dels anys 70 del segle passat gràcies a la intermediació d’en Joaquim Franch[ii]. Aleshores col·laborava a l’Escola Heura difonent el que portava a la motxilla perquè no feia gaire que havia arribat de Ginebra i estava amarada del que allà havia vist a les Escoles dels petits pàrvuls.
En aquelles dates jo treballava a l’Escola Orlandai de mestra de «reeducacions», que era com es deia la mestra de suport o de pedagogia terapèutica, però que encara no estava reconeguda a la plantilla d’Educació Primària. Combinava aquesta funció amb la de psicòloga del centre en el Gabinet Psico-Socio-Pedagògic conjunt amb l’Escola Costa i Llobera.
Si no m’equivoco, Orlandai i Heura eren les primeres escoles creades com cooperatives només de mestres (altres eren de mestres i famílies) a Catalunya. Anys després van formar part del CEPEPC[iii] i, encara uns anys més tard, van esdevenir Escoles Públiques de la Generalitat.
Aquells primers anys de conèixer-nos amb la Pia, vam establir una col·laboració informal centrada sobretot en analitzar com la dinàmica d’algunes activitats proposades amb determinats materials fomentaven l’autonomia dels petits.
Eren anys de canvis generals, personals i professionals ràpids i amb la Pia ens vam retrobar el 1980 o 81, però aquesta vegada treballant en el circuit educatiu públic municipal de l’Ajuntament de Barcelona.
Ella era a l’Escola Municipal Bàrkeno de la Zona Franca i col·laborava parcialment a l’Institut Municipal d’Educació (antic IME situat al lloc que ara ocupa l’hotel de la Plaça España de Barcelona) i jo treballava de ple a l’IME.
Era un IME que, amb la direcció i d’altres companyes, intentàvem aixecar de la llarga nit de la dictadura. El 1982 allà vam coincidir, i vaig tenir ocasió de fer les presentacions formals de dues grans exploradores: «aquí la Pia Vilarrubias, aquí l’Ana Teberosbky». Una havia sentit a parlar de l’altra però no es coneixien. Un trio que el temps va relligar amb l’amistat i professionalment. D’entrada compartíem els interessos per impulsar innovacions. El punt de partida era piagetià, però amb diferents matisos: directe de pràctica educativa de Ginebra; de la psicogènesi de l’escriptura investigada i formalitzada a l’Argentina i Mèxic i de la pedagogia operatòria elaborada a Barcelona des de la seu a Montjuïc de l’Institut Municipal de Psicologia Aplicada a l’Educació (IMIPAE), des de la Facultat de Psicologia de la UB i des de l’ICE de la UAB.
Vaig tenir ocasió de fer les presentacions formals de dues grans exploradores: «aquí la Pia Vilarrubias, aquí l’Ana Teberosbky»
La Pia va liderar l’equip de l’E.Mpal. Bàrkeno per a anar introduint el que s’ha anat denominant de diferents maneres – grups cooperatius, tallers, racons i altres – i que no m’aturo a analitzar-ne pas les semblances i diferències, però que cerquen assolir una major autonomia per part de l’aprenent. Ja aleshores l’Escola era de màxima complexitat, però tot i així va ser possible fer canvis en l’ensenyament i l’aprenentatge. L’escriptura del llibre, amb títol gairebé d’embarbussament, «Ensenyar aprenent per ensenyar a aprendre» que va guanyar el 1er premi Barcanova de Pedagogia el 1984, n’era la prova.
Amb posterioritat la Pia va desenvolupar la seva activitat sobretot en dos eixos.
La feina oficial a l’IMEB estava estretament vinculada amb la formació permanent dels mestres. Eren anys d’efervescència de formació permanent i de creació de serveis – per exemple, els dos primers Centres de Professors i Recursos (CPR) a Barcelona, amb conveni entre la Generalitat i l’Ajuntament de la ciutat i que després van canviar el nom per CRP com el de tota la xarxa de Catalunya. Ella va implicar-se molt amb els CPR i els CRP, amb els Programes de Formació Permanent (FOPIS) de diferents indrets de Catalunya i fins a arribar a gestionar el programa de formació permanent de tots els centres de titularitat municipal, crear una eina d’autoavaluació de centres, gestionar projectes europeus o de solidaritat, etc.
L’altre eix era la creació de contes infantils. Va prendre més embranzida la col·lecció de «Tina i Ton» iniciada el 1977 en la seva primera etapa d’Editorial Juventud. Què aportaven la Tina i el Ton? Molt.
Uns exemples, entre d’altres, de quin era el panorama:
– Rosa Sensat i la cooperativa Abacus es van crear el 1968. La seu d’ambdues entitats era en un pis de l’Eixample de Barcelona a tocar de la Diagonal.
– La casa de joguines educatives Didó va fundar-se el 1977. Fins aleshores molt material en la frontera de l’escolar i l’entreteniment o de treball dels suposats prerequisits per a la lectura (jocs d’aparellament, puzzles, laberints, trencaclosques, dibuixos de semblances i diferències, objectes pel joc simbòlic, fitxes d’un mateix objecte però de diferents mides, historietes seqüenciades temporalment, pòsters per «treballar el vocabulari», etc.) calia fabricar-lo artesanalment a cada Escola, llevat del material Montessori que estava patentat i amb distribuïdors internacionals.
– Moltes revistes pedagògiques («Cuadernos de Pedagogia», «Reforma de la Escuela», «Perspectiva Escolar», etc.) van començar a publicar-se durant els anys que tractem.
La Tina i el Ton eren a l’abast dels petits, frescos, traspuaven estimació envers les criatures i dels protagonistes entre ells
La col·lecció de llibres de la Tina i el Ton eren innovadors en el nostre context, omplien una carència que teníem de quasi tot l’imprescindible per passar pàgina de la vella escola i començar de nou. La Tina i el Ton eren a l’abast dels petits, frescos, traspuaven estimació envers les criatures i dels protagonistes entre ells. La colla d’amics protagonista era diversa des del punt de vista ètnic i no tenia marcats els rols de gènere per a les nenes ni pels nens, la qual cosa no era comú encara en la societat d’aquells anys. La colla d’amics feia coses de criatures: jugar a pilota, estrenar unes sabates, espantar-se quan es peta un globus, quedar bocabadats mirant la lluna o mirant una marieta, manyegar animals, riure, barallar-se, córrer, caure, plorar, etc.
Què més tenia de nou aquesta col·lecció de llibres? Una novetat era que al final cada llibre tenia unes fitxes de materials: per exemple, «Cartes – joc del llibre nº 1 La marieta, per treballar les relacions d’espai en el propi cos i en el cos de l’altre» (sic).
I una altra novetat era el llibret d’«Orientació didàctica» que acompanyava la col·lecció.
Recordo vagament converses d’aquella dècada dels 80 amb la Pia i l’Ana a l’entorn dels llibres i dels dubtes que de vegades se li plantejaven: posar-hi text o no? Si sí, en quina tipografia de lletra? La reflexió era que «per a les criatures és més facilitadora la impremta majúscula, però les Escoles encara treballen amb la cursiva». Cal que les famílies tinguin orientacions didàctiques per interactuar amb llurs fills? Pot ajudar o pot disgustar?, etc.
L’evidència ha estat que la col·lecció va canviar d’editorial i de format però va augmentar amb nous títols.
La Tina i el Ton ara ja ha acompanyat unes quantes generacions de nens i nenes del país. Gràcies Pia.
[i] https://bibliotecavirtual.diba.cat/documents/350940/11613661/04.+Pia+Vilarrubias/b015b794-ea38-4d1f-8c4a-bbbe011364bc?version=1.3
[ii] https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Franch_i_Batlle
[iii] https://ca.wikipedia.org/wiki/Col%C2%B7lectiu_d%27Escoles_per_l%27Escola_P%C3%BAblica_Catalana
5 comentaris
Molt encertat, Rosa M. És un deure moral recordar les pioneres i avançades al seu temps en el camp de l’educació.
Òndia, no ho sabia, una gran abraçada a tots els que l’hem estimat, petons, Jaume Cela
L’IME en aquells anys va ser extremadament potent i innovador, capdavanter en la formació de mestres. Rosa, gràcies per aquestes ressenyes. Tú vas ser també molt important per a la transformació pedagògica de l’educació dels nens sords. Sense tú.no hauria estat possible.
No ho sabia.
Vaig treballar amb les dues , quina sort haver compartit els seu coneixement professional, quina època tant bona.
Bones persones estimaven el que feien. Trist però.
Gràcies, Rosa.
La Pia, Mestra de Mestres.
Molt trist que també ens hagi deixat.
Molts records.
Àurea Pons