Parlar de violència contra la infància és complicat. Quan aquesta violència és sexual, la dificultat augmenta exponencialment. Es barregen coses que ens resulten tabú: sexe, infància i família. Una tríada en la qual és complicat entrar. Noemí Pereda és una d’aquestes persones que intenta desentranyar una realitat complexa que sol pertànyer a un passat més o menys llunyà.
En l’actualitat està realitzant una recerca amb noies i nois de 14 a 17 anys, a gran escala. És la primera que es fa a Espanya des del 1994.
Quina és la realitat de la violència sexual cap a la infància a Espanya?
La violència sexual és un problema bastant més freqüent del que voldríem creure. Estem parlant d’entre un 10 i un 20% dels nens i nenes. Naturalment, això no equival a penetració o a violació, que serien els casos més greus i que són una minoria. Però sí que es produeixen tocaments de les parts íntimes, que és el més freqüent.
El Consell d’Europa fins i tot ha dut a terme una campanya, que es diu ‘Un de Cada Cinc’, on s’intenta alertar i sensibilitzar la població respecte a alguna cosa que és, repeteixo, més freqüent del que voldríem creure, i que és un tema tabú. I com més tabú és més difícil de detectar, més difícil és que els nens ho identifiquin com una cosa que poden explicar a l’adult, amb la qual cosa es crea aquí un context molt favorable perquè continuï produint-se.
Existeixen diferències en com és l’abús segons l’edat de la víctima, el seu gènere?
L’autor que marca d’alguna manera el context de la violència contra la infància i que crea una teoria explicativa dels factors de risc específics, de les conseqüències, és David Finkelhor. L’any 2005, proposa la Teoria de la Victimologia del Desenvolupament. En funció de l’edat es donen formes de victimització diferents, així com en funció del gènere. I és important tenir-les en compte per fer una bona prevenció.
En funció de l’edat ens trobem, per exemple, que el victimari és diferent. Quan els nens són petits i depenen de la seva família, l’agressor estarà molt vinculat a aquest entorn pròxim. Una altra cosa és en l’adolescència, quan entren, no desconeguts sinó coneguts que ja no són del nucli familiar tancat. Parlaríem d’un entrenador, d’un professor, del nuvi d’una amiga…
Són figures diferents en funció de l’edat, així com les formes de victimització. Per exemple, l’abús sexual és més freqüent que es doni en edats prepúbers, és a dir, set, vuit, nou anys.
Ara bé, sempre la perspectiva ha de ser interseccional. Per què? Perquè interactua amb el gènere també. És a dir, en nenes és en edats prepúbers, però ens trobem que en nens l’abús sexual acostuma a donar-se en el que es denomina efebofilia, no pedofília. Són nens que ja estan desenvolupant-se i que entren en l’adolescència. En nens ens hem trobat, sobretot en l’entorn eclesiàstic, que eren més adolescents, més que nens petits, les víctimes d’aquesta mena d’abús en aquest context determinat.
Has de tenir molt en compte aquests contextos de risc en funció d’edat i gènere, sobretot que són dues variables molt importants.
Per què hi ha aquestes diferències quant a les edats?
Generalment, l’abusador busca nens que comencen a desenvolupar-se, o nenes; comencen a desenvolupar-se sexualment, però encara tenen les característiques i els trets de la infància. Això seria el característic. Per això, no són nens molt petits, generalment, tampoc adolescents grans, sinó que estem parlant d’aquesta prepubertat. Aquest inici d’una major autonomia, ja no parlen tant amb els pares, tenen 9, 10 anys…
No es coneixen bé tampoc els motius, però sí que està aquest plus d’encara és un nen, encara és algú que puc manipular, estic en una posició de poder, però ja comença a tenir una certa inquietud, un cert interès pel tema afectiu-sexual, etc. Aquest grup d’edat seria en el qual s’iniciarien els abusos en la majoria de casos.
Però no sabem què ocorre abans del preescolar. Fins als 6 anys serà molt difícil que, si s’ha produït una situació d’aquest tipus i ha parat en aquestes edats, el nen després la recordi bé, amb la qual cosa les dades poden estar esbiaixats. Hi ha autors que diuen “compte amb els preescolars, que no sabem què ocorre aquí”. Depenem del que digui la víctima, només tenim això, perquè no hi ha un testimoni, no hi ha senyals clars. És una experiència, i com a experiència cada nen o nena la viu de manera diferent, pot recordar-la o no, pot tenir uns símptomes de malestar o no tenir-los. No és gens senzill de detectar si no és a partir del que digui el propi nen.
La realitat de l’abús sexual en els nivells socials més alts queda molt oculta, està molt marcada per aquest silenci
Per aclarir, hi ha diferències quant a classe social?
No. Es dona en totes; parlem d’abús de poder i sexe, d’acord? Es dona en tots els contextos socials. Ara bé, el nombre de denúncies sí que relaciona amb nivells socials més baixos, perquè és més senzill per al professional trobar-se amb una família que pot ser que ja estigui en contacte amb serveis socials. És més fàcil que començar una denúncia d’una família de la qual no tenim res. Acostuma a correlacionar. Però la notificació no és la realitat de l’abús sexual. Mai.
La realitat de l’abús sexual en els nivells socials més alts queda molt oculta, està molt marcada per aquest silenci, perquè ni tan sols els professionals tenim accés a aquestes famílies, amb la qual cosa cal sempre relativitzar això perquè, si no, acabem creient que les denúncies són la realitat de l’abús sexual. I, a Espanya es denuncien menys d’un 10% dels casos que hi ha. És a dir, ens queda un 90% de nens i nenes sense denúncia. Això és una dada que es corrobora des dels anys 90, i nosaltres ho corroborem fa poc. Vam publicar el 2016 un article en el qual vèiem quants casos s’havien denunciat entre els qui ens deien que havien estat víctimes d’abús i novament eren menys d’un 10%. Les denúncies mai són la realitat de l’abús sexual, la realitat de l’abús està oculta.
Això que em dius que està oculta es reflecteix també molt en el volum d’estudis a gran escala sobre les violències sexuals en la infància. Està el de l’any 94…
Sí, l’únic estudi que hi ha d’abast nacional, atenent víctimes d’abús sexual de tota Espanya. És de Félix López, de la Universitat de Salamanca. És un estudi retrospectiu, és a dir, va preguntar a adults sobre les seves experiències d’abús sexual en la infància, amb la qual cosa és un estudi que ens està donant dades dels anys 60-70, imagina’t si és antic. Perquè clar, són els adults dels 90, del 94.
Després s’han fet estudis, a Catalunya, el País Basc, Andalusia, sobre experiències d’abús sexual en estudiants universitaris que mostren el mateix percentatge, el 10 i el 20%.
Ara estem fent un estudi a nivell nacional que finalitzarà la recollida de dades al juny d’enguany i que es presentarà probablement a principis de l’any que ve. Un estudi sobre abús sexual i altres formes de violència en adolescents de 14 a 17. És a dir, els preguntàvem per les seves experiències. Totes les dades que tenim fins al moment van en la mateixa línia sempre, de 10-20%.
No estem parlant, com et deia, d’un percentatge baix, sinó que és un percentatge important de la població. És una prevalença alta, però no és més alta que en la resta de països europeus. Els estudis que s’han fet en altres països d’Europa mostren el mateix percentatge.
El que es demostra amb aquests estudis és que no s’inverteix en prevenció a nivell nacional
Aquesta prevalença al llarg del temps, i no sols aquí a Espanya, no varia. Com és possible?
És molt difícil que un problema social al qual no s’atén i en el qual no s’inverteixen recursos de prevenció pugui modificar-se. El que es demostra amb aquests estudis al llarg dels anys a Espanya concretament és que no s’inverteix en prevenció a nivell nacional; naturalment sempre hi ha centres educatius, hi ha famílies, però necessitem una cosa estandarditzada, aplicat a tot el país. Això permetria, es pressuposa, rebaixar aquestes xifres. Ara bé, també és cert que necessitem estudis que es facin bé, anualment com a mínim, per a poder veure els canvis.
Comparar les dades de Félix López amb els d’estudiants universitaris d’Euskadi, amb els quals obtindrem d’adolescents es fa complicat perquè, al final, són fotografies estàtiques d’una realitat determinada.
Necessitem que Espanya faci aquests estudis de manera sistemàtica, igual que es fan d’altres formes de violència, com la de gènere per a veure si hi ha canvis en funció de programes de prevenció, de campanyes de sensibilització que implementem, etc.
L’estudi de Félix del 94 estava avalat per algun ministeri, si no recordo malament. Però el vostre ho finança la Caixa amb suport del Ministeri de Drets Socials…
Exacte, el subvenciona la Fundació La Caixa amb suport oficial del Ministeri de Drets Socials. Ens hauria agradat que sorgís de l’administració pública, sí, per una qüestió bàsica que és que, al final, és un tema de salut pública, d’educació però bo. La veritat és que estem contents de, almenys, haver aconseguit una carta de suport de Drets Socials. El més important per a nosaltres, de tota manera, és el suport de les entitats.
Busquem el suport de totes les entitats que treballen a Espanya amb víctimes, en prevenció de la violència, com FAPMI, Plataforma d’Infància, Save the Children, UNICEF. Tenim suport de totes, més les petites, Fundació Vicky Bernadet, ACIM, ACASI. Tenim realment suport de totes. Això ens dona molta força, perquè volíem que les dades no es quedin en un calaix.
Es publica molt a Espanya sobre aquest tema i hi ha un interès per part de la recerca, però després no es transforma en polítiques públiques, no es transforma en canvis basats en l’evidència. Volem que hi hagi canvis, per això les dades es facilitaran a les entitats socials, així com al Ministeri, perquè es facin canvis reals, perquè es replantegin qüestions o es vegi cap a on hem d’orientar la prevenció.
Potser hem d’invertir més en temes d’explotació, que és un altre tema: l’explotació sexual està molt poc estudiada al nostre país. Perquè fins fa poc ho vinculàvem amb tràfic i amb aquests nens que venen de països en vies de desenvolupament i ara veiem que ho tenim aquí i que són nens i nenes que viuen aquí i que estan en situacions vulnerables on hi ha un intercanvi, com ells diuen, de sexe per objectes materials, diners, obsequis. Això és una realitat.
Molts d’aquests nens i nenes no s’identifiquen com a víctimes, diuen que estan fent un intercanvi. No hi ha cap intercanvi, és explotació
Podries avançar-nos alguna cosa de l’estudi?
És aviat, però hi ha temes que em preocupen; un és el de l’explotació. Crèiem que era un problema molt vinculat a màfies, i està més vinculat amb accions a través d’Internet, d’abusadors que connecten amb nens i nenes. No és l’abús sexual més clar, sinó que és “et dono alguna cosa a canvi de”, amb el que t’estic corresponsabilitzant. I molts d’aquests nens i nenes no s’identifiquen com a víctimes, sinó que et diuen que estan fent un intercanvi. Aquesta paraula és perversa. No hi ha cap intercanvi, és explotació.
També és molt preocupant el canvi que hem vist des dels últims estudis sobre la violència en les relacions de parella adolescent. Són relacions molt violentes. La teoria de gènere no explica totalment aquest fenomen, perquè novament parlem de menors d’edat. Aquí no hi ha una dependència econòmica d’aquestes noies, per exemple, no hi ha fills, no hi ha una propietat, no perden la casa. Es tracta d’una interacció molt violenta entre tots dos, basada probablement en models socials, on estem usant la violència de forma continuada. No vol dir que vagin a convertir-se en agressors futurs, així ho indica l’evidència, però en alguns casos sí que seguiran en una relació violenta durant molt de temps.
Probablement, el focus de la prevenció no ha estat del tot correcte pel que estem veient. Caldria enfocar-ho més a relacions sanes, interaccions d’equitat entre noi-noia però també cap a la noia com a possible victimària en alguns casos. Això pot generar que l’altre et respongui amb violència, i les conseqüències, això sí que està demostrat, són més greus sempre, o gairebé sempre, per a la noia. L’enfocament de culpabilització de l’home com a agressor ha generat molt de rebuig en els adolescents. Es tracta d’un tema molt complex. M’agradaria que les persones que treballen en violència a l’entorn de la parella partissin d’aquestes dades, per veure com podem enfocar això, perquè és bastant preocupant.
És com això de l’explotació, hem fet un enfocament atractiu del sugar daddy, el plantejament de la prostitució que porta a moltes d’aquestes dones a voler ser sugar babies. És explotació, però socialment crec que cal fer una reflexió cap a on anem i no podem demanar als nois i noies coses que com a societat admetem. Si blanqueges la pornografia, la prostitució, la sexualització de l’adolescent, no pots esperar que no hi hagi un problema com el que estem veient d’explotació.
El 90% dels casos de violència sexual es donen en l’entorn familiar
Et volia preguntar pels àmbits en els quals es produeix la violència sexual, tenim al cap l’església pel treball del Defensor del Poble i també l’àmbit escolar i en el de l’esport potser…
No, no, segons la nostra experiència i segons tots els estudis, és l’entorn familiar en primer lloc; de fet, es parla que prop del 90% dels casos de violència sexual es donen en l’entorn familiar.
La figura del coordinador de benestar no és només per a prevenir que ocorri a l’escola, sinó per a fer una bona detecció del que passa en les famílies. Crec que s’està desvirtuant una mica, perquè es diu que ho necessitem per a detectar casos de bullying; no, no és només per a això, el coordinador ha de detectar per què aquest nen està aïllat, per què ha fet una baixada en el rendiment, per què no vol tornar a casa. Necessitem també que siguin figures externes, que detectin situacions que s’estan produint en la família, si no, és impossible de detectar. Les escoles han de ser entorns de benestar i protecció, però naturalment no són el principal lloc en el qual es dona violència sexual, ni violència en general contra la infància, sinó en l’entorn familiar.
És veritat que en un segon punt tenim aquí les persones que, sense ser familiars, tenen una relació de vincle i de confiança: pot ser un mestre, un sacerdot, un entrenador. Però això sempre serà en un segon terme; el primer terme és la família, i és en ella on cal intervenir i on cal començar la prevenció.
El fet que aquesta violència contra la infància estigui tan imbricada en l’entorn familiar dificulta molt la prevenció però, com i on creus que hauria de desenvolupar-se la prevenció?
La prevenció ha de començar des de la família, és a dir, hem de tenir una comunicació fluida amb el nen o nena perquè senti que pot parlar de tot. Perquè si passa alguna cosa, pugui explicar-nos-ho. Si no hi ha comunicació no pot haver-hi la detecció. Necessitem ensenyar-los la privacitat de les seves parts íntimes, i això s’ensenya quan el banyes, quan estàs amb ell i li poses el pijama, és una cosa molt natural.
Altres possibilitats són els programes estandarditzats que hi ha per a treballar la prevenció en l’àmbit educatiu, per exemple. Hem d’integrar d’alguna manera l’educació afectiu-sexual sana, perquè sempre es parla de l’abús sexual i, en realitat, és una excepció i no el podem oblidar. Hi ha gent que vol que vagis a fer una xerrada o un curs sobre l’abús sexual i el que és el sexe normal i sa, però no podem dirigir els nens mitjançant l’excepció. Cal parlar de la sexualitat i de l’afectivitat en un context positiu. A partir d’aquí, sí que es pot explicar als nens que hi ha situacions a les quals poden dir que no, que poden comunicar-les; que si una persona no els fa cas poden buscar un altre adult amb el qual tinguin confiança. Però partir sempre d’una cosa positiva, el cos és teu, tens dret a protegir-lo, i al fet que ningú el miri si no vols, al fet que ningú et toqui si no vols. Sempre el missatge anirà d’allò més senzill al complicat, com fem amb altres temes.
Per als nens és molt més fàcil del que sembla; som nosaltres els qui tenim els nostres fantasmes
Existeixen moltíssims materials per a treballar des d’infantil. Tenim un conte del Consell d’Europa que es diu ‘Kiko i la mà’, que és gratuït, està penjat en internet i, bàsicament, parteix de la idea que les mans són per cuidar i no per tocar les parts íntimes quan no és necessari; és molt bàsic. Hi ha un altre conte molt bonic que es diu ‘Ni un petonet a la força’, que també està en línia i que ve a parlar que els petons són meravellosos, però sempre que tu vulguis, que tens dret a dir que no. Això seria com molt bàsic, per a infantil. A partir d’aquí vas complicant perquè el nen també va aprenent.
Però cal tenir en compte sempre que l’origen ha de ser la família i la família és amb qui hem d’alguna manera intentar crear aquesta prevenció. Si la família no ho fa, tindrem aquesta segona part una vegada el nen estigui escolaritzat, o hauríem de tenir-la, amb programes ja més estructurats. No és tan difícil com sembla perquè al final és ensenyar-li al nen a comunicar aquelles coses que no li agraden, que té dret sobre el seu propi cos i sobre la seva intimitat i que ningú té dret a violar aquesta barrera. No parlem de consentiment fins que és més major. No és difícil, el que passa és que un tabú, és sexe i el sexe ja en si mateix és un tabú; imagina’t si el barregem amb infància. No és senzill de treballar, però per part dels adults, perquè per als nens és molt més fàcil del que sembla; som nosaltres els qui tenim els nostres fantasmes.
Això no pot limitar-se a una iniciativa d’un mestre que està supersensibilitzat; ha de ser una cosa que hem de poder parlar. També entenc que l’escola ho assumeix tot, la prevenció d’accidents de trànsit, de trastorns de l’alimentació, suïcidi… Entenc que és difícil, que no es pot fer tot, però algunes sessions d’educació afectivosexual serien molt bones la veritat.
Per què creus que genera sempre tanta polèmica això l’educació afectivosexual?
És que el sexe continua sent tabú. Encara que cada vegada menys, crec que anem a millor. Els autors diuen és que hi ha tres pilars en l’abús sexual que en si mateixos ja són tabú: un és el sexe, òbviament; un altre és la infància, aquesta creença que necessitem de la infància feliç, encara que feliç, feliç no tota ho és, però necessitem creure-ho. I, tercer, la família, que també és intocable. Justament l’abús sexual toca els tres pilars, perquè es dona en la família amb nens i sexe. Fixa’t que no és el mateix parlar de maltractament físic que d’abús sexual. Encara que és una forma de victimització també; té una altra connotació. Hi ha molts valors morals, molt de desconeixement de què es treballarà amb els nens.
Cal dir-li a la gent que no tots els nens són feliços, que hi ha famílies que no protegeixen i això fa mal, fa molt de mal i hi ha gent que ho rebutja i que no vol saber-ho. Fins i tot hi ha professionals que no volen sentir parlar d’això, que els genera malestar i això encara és més greu.
Per a acabar, volia preguntar-te sobre la Lopivi, les seves les llums i les ombres…
No ha millorat, tampoc ha empitjorat. És un marc normatiu, que és sempre necessari, sobretot per a sustentar i donar més seguretat al professional, que sàpiga que està treballant d’acord amb unes directrius nacionals. Això és bo. Inclou figures com el coordinador de benestar, que em sembla fonamental, és clau si s’aplica bé i aquí ve la part més fosca. Si s’aplica, amb quins recursos? És una llei que es publica sense recursos, no hi ha darrere un finançament, necessitem recursos. Si volem que les coses es facin bé, aquest coordinador de benestar ha d’estar format, especialitzat i per a això es requereix que faci cursos, que pugui anar a un congrés, que pugui llegir, necessitem diners.
Sé que sempre és el mateix, que sempre demanem finançament. Hi haurà escoles que ho faran millor i pitjor, però això és just el que hauríem d’evitar, que hi hagi llocs on s’implementa millor i pitjor en funció de les característiques d’aquest espai en concret. Necessitem que sigui una directriu general i que tothom tingui el recurs per a fer-lo bé. Crec que aquesta és la clau, si no, agafaràs una figura de l’escola i li afegiràs el rol de coordinador de benestar sense una formació darrere i això tampoc és just per a aquesta persona.
Crec que com a marc la Lopivi està molt bé, que hi ha moltes iniciatives que també estan molt bé, però que hem de dotar de recursos a aquesta llei perquè realment pugui arribar a ser tot el que és.
