“L’ONU considera que els centres d’educació especial han de desaparèixer. Una qüestió que no compartim”, asseguren fonts del Ministeri d’Educació. “Nosaltres som partidaris que tots aquells pares que optin per la inclusió se’ls garanteixin els seus drets, però creiem que també cal respectar aquells pares que optin per centres d’educació especial”.
Hi ha dues divergències en aquestes afirmacions per part del Ministeri d’Educació que el nou informe de l’ONU assenyala taxativament a les seves conclusions. “El dret a l’educació inclusiva i de qualitat és incompatible amb el manteniment paral·lel de dos sistemes educatius, un de general i un altre d’especial”, d’una banda. “La Convenció no reconeix el dret a l’educació especial”, sentencia el document. De l’altra: “Els titulars del dret a l’educació inclusiva i de qualitat són les persones amb discapacitat i no pas els seus pares, mares, o altres familiars”.
“El Comitè constata malgrat tot, que la segregació educativa de les persones amb discapacitat a través de la seva escolarització en centres especials i unitats específiques en aules ordinàries continua estant prevista i vigent a la seva legislació (Lomloe), acceptada per alts Tribunals, promoguda per grups parlamentaris, parlaments i autoritats a nivell de comunitats autònomes, col·lectius de la societat civil, i practicada per les administracions educatives incloent les conselleries i departaments d’educació en comunitats autònomes, autoritats locals i centres educatius”, afirma l’informe en una de les conclusions.
Fa uns mesos, al desembre, el Tribunal Suprem donava la raó a Rubén Calleja i als seus progenitors. Després de 14 anys de baralla, inclòs un dictamen favorable de l’ONU en el qual es denunciaven les situacions de discriminació i persecució que aquesta família havia viscut per reclamar l’educació inclusiva que garanteix la Convenció, l’alt tribunal exigia que l’Audiència Nacional calculés la indemnització que ha de rebre aquest jove de 21 anys.
En aquell moment, el seu advocat, Juan Rodríguez Zapatero, assenyalava que “el més important és que la sentència dóna valor jurídic a un dictamen de l’ONU” sobre l’educació inclusiva i de qualitat. El lletrat, un dels especialistes més entesos en la matèria, afirmava que el problema és que Espanya no havia establert cap mecanisme per a que la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat arribés a l’ordenament jurídic. Sota el seu punt de vista, cal una llei orgànica que reculli les obligacions dels poders públics en aquest sentit. “Si firmes un contracte, l’has de complir”, deia, en referència a la Convenció.
“L’ONU torna a assenyalar i a certificar que Espanya està molt lluny de disposar d’un sistema educatiu inclusiu amb les persones amb discapacitat“, asseguren des del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI). “I que, malgrat la ‘condemna’ al nostre país del 2017, per la vulneració sistemàtica de la Convenció de la Discapacitat en aquest aspecte, gairebé no s’ha fet res per avançar amb determinació i mostrant èxits tangibles. L’educació inclusiva segueix essent un assumpte pendent, fins i tot postergat, a l’agenda política. Els compromisos internacionals en matèria de drets humans exigeixen que s’actuï per posar-nos d’acord amb els paràmetres convencionals. Un pas positiu, previst en la darrera reforma educativa del 2020, que consisteix a adoptar i posar en pràctica un Pla estatal d’Inclusió Educativa fins a l’horitzó del 2030 ha estat oblidat pel Govern i pel Ministeri d’Educació, que no han fet res per la seva materialització, quatre anys després. El CERMI redoblarà la pressió a aquest Departament perquè passi a l’acció, sense excuses”.
Tanmateix, des de l’Associació de solidaritat comunitària de persones amb diversitat funcional i la inclusió social (Solcom) “creiem que és el moment d’unir forces entre totes aquelles associacions, institucions, etc., defensores de l’educació inclusiva, per a sol·licitar al Govern el compliment immediat de tot allò que demana el Comitè, i poder corregir les desigualtats i discriminacions viscudes fins ara per aquest alumnat”. I per això sol·licitaran al Ministeri d’Educació una reunió per exigir canvis i per “corregir les desigualtats i discriminacions viscudes fins ara per aquest alumnat”.
L’educació especial és segregadora
L’ONU, en el seu nou informe, és contundent sobre el tema: “L’educació inclusiva (…) no és només un principi general o un estàndard de disseny de polítiques públiques”. A més, “l’obligació d’erradicar la discriminació en la legislació (…) no està subjecta a implementació progressiva”, en referència al mandat de la Lomloe d’anar ampliant l’escola inclusiva i reduint, si s’escau, l’escola especial durant la dècada següent després de la implantació de la llei.
L’informe insisteix que, encara que les persones amb discapacitat necessitin “significatius nivells de suport individualitzat”, aquests no han de ser utilitzats per “segregar-la en una educació especial”. És a dir, aquelles necessitats no poden “justificar la segregació en escoles especials o en unitats específiques en aules ordinàries”.
El Comitè es mostra preocupat per la situació de l’educació inclusiva a Espanya, més enllà dels esforços legislatius continguts a la Lomloe, així com en altres iniciatives de l’Estat. I ho fa en relació amb allò que succeeix, principalment, en algunes comunitats autònomes i assenyala –sense anomenar-lo– al Partit Popular en les seves conclusions per retreure la seva conducta, entre d’altres temes, pel recurs d’inconstitucionalitat que va presentar contra la Llei d’Educació “al·legant que l’educació especial segregadora era un model educatiu compatible amb l’article 27 de la Constitució espanyola”.
Aquest organisme de l’ONU mostra la seva preocupació perquè “grups parlamentaris, que l’any 2023 formen part de més de la meitat dels governs autonòmics hagin fet advocacia per l’educació especial” o perquè s’aprovin lleis autonòmiques “que perpetuen l’educació especial segregadora”, i assenyala directament la Ley Maestra de Madrid.
Tot i que assenyala avenços legislatius pel que fa a la inclusió a la Lomloe, el Comitè mostra la seva preocupació pel fet que es mantingui la possibilitat d’escolarització en centres especials i aules específiques en l’educació ordinària, “basant-se en un enfocament biomèdic centrat en les necessitats de l’alumne amb discapacitat, i que es continuï considerant que l’alumnat amb importants requeriments de suport quedi segregat de l’educació ordinària.
L’informe no només retreu la conducta a l’Executiu central, als autonòmics i a alguns partits polítics amb responsabilitats de govern. També ho fa amb els tribunals. El document parla de la preocupació que sent el Comitè davant de la interpretació que el Tribunal Constitucional fa del dret a l’educació inclusiva com “un principi general del sistema educatiu i no com un dret de les persones amb discapacitat”.
També retreu a l’Alt Tribunal que assegurés en una sentència que l’escolarització en centres especials era compatible amb la Constitució malgrat que aquesta, a l’article 96, estableix que els tractats internacionals signats per Espanya formen part de l’ordenament jurídic”.
Avaluacions psicopedagògiques i dictàmens d’escolarització
Aquest és un altre dels punts que assenyala amb preocupació l’informe de l’ONU. Segons la informació de què disposen, tant les avaluacions com els dictàmens que se’n deriven, “continuen resultant en l’exclusió d’alumnes” en ser derivats a centres especials.
Per al Comitè, la detecció primerenca de les necessitats de l’alumnat no hauria de justificar la seva escolarització segregada sota l’argument que aquestes necessitats (…) serien més ben ateses per l’educació especial segregadora”.
L’informe també mostra la seva preocupació perquè “en diferents comunitats autònomes la decisió d’escolarització en centres especials està prevista en diferents baròmetres per als alumnes que presenten altes necessitats de suport” quan, a la Convenció s’estableix que l’Estat part ha d’”adoptar les mesures pertinents (…) per modificar o derogar lleis, reglaments, costums i pràctiques existents que constitueixin discriminació contra les persones amb discapacitat i contravinguin l’article 24”.
Pla d’educació inclusiva
Entre les preocupacions de l’informe, el Comitè dedica un apartat a la inacció per part del Ministeri d’Educació de complir amb allò que disposa la Lomloe sobre la redacció d’un Pla d’Educació Inclusiva que en el termini de 10 anys “els centres ordinaris comptin amb recursos necessaris per a poder atendre en les millors condicions l’alumnat amb discapacitat”.
En aquest sentit, es recolza en els informes redactats al seu moment pel CERMI i que apunten, en un primer moment, l’any 2022, la petició al Govern que s’adoptés aquest pla. Un any després, aquesta petició es va reiterar i, com recull el Comitè de l’ONU, al document elaborat l’any 2023 es mostrava la “preocupació per informació disponible que indicava que no es desenvoluparia el pla integral, sinó que es desenvoluparien programes a càrrec de les comunitats autònomes”.
“Preocupa al Comitè la dilació en l’adopció del Pla integral”, assegura el document, alhora que recorda que aquest pla s’ha d’ajustar a la Convenció.
L’informe del Comitè també parla d’altres qüestions com l’augment de la inversió pública en la creació i l’escolarització en centres d’educació especial, així com en les dificultats que té l’alumnat amb discapacitat per titular-se en secundària i continuar els seus estudis més enllà de l’etapa obligatòria.
O sobre el fet que els subjectes del dret a l’educació inclusiva de qualitat són les noies i nois amb discapacitat i no les seves mares, pares o familiars, encara que aquests tinguin una responsabilitat important en el seu benestar.
