Que l’assetjament escolar és un problema és difícil de negar a hores d’ara. Malgrat això, pocs estudis quantitatius hi ha sobre la incidència de situacions de bullying en centres educatius. Alguns parlen del 9% i altres del 24%. El cas és que milers de noies i nois pateixen situacions de violència psicològica i física, a vegades durant anys. En alguns casos, fins i tot, arriben al suïcidi.
Xerrades i protocols se succeeixen en els centres educatius, però no sembla aconseguir-se el tan anhelat objectiu d’aturar aquesta situació.
El projecte ‘No te calles’, elaborat per MIL Educació en col·laboració amb la Fundació Alba Torres i Carrera i El Diario de la Educación, ha dedicat el seu nou programa a l’opinió de noies i nois sobre l’assetjament escolar.
María, Martín, Marcos i Maider parlen en aquest programa de les seves vivències al voltant d’aquesta situació. Han estat testimonis o han patit insults en alguna ocasió. Tenen clar que sortir-se de la norma surt car. Com ho saben també les seves companyes i companys. Ser el o la rara pot ser suficient perquè la bola de neu d’insults i riures vagi escalant fins a les pitjors conseqüències.
Rendibilitat de la violència
Aquests quatre joves van compartir espai amb Antonio Holgado, membre de l’associació Espanyola de Prevenció de l’Assetjament Escolar, que treballa aquestes qüestions en centres educatius.
–Per què sempre es va cap al que és diferent? –pregunta Verónica Gayá, conductora del programa i responsable de MIL Educació.
–Perquè sempre s’ha anat per les minories –assenyala, categòrica, María.
–És el fàcil –secunda Martín.
Minories que poden ser diferents pels seus gustos, pel seu aspecte, pel que sigui. No deixa de ser una excusa per a qui, com explica Holgado, vol treure “rendibilitat de la violència, és a dir, m’aprofito perquè quedo com el xulo, faig molts amics aparentment”, explica aquest docent.
Noies i nois no ho tenen tan clar. Parlen del fet que qui assetja és qui ha estat assetjat, o qui té dificultats de socialització o d’autoestima. Encara que, òbviament, hi ha gent que simplement és cruel. Antonio Holgado els explica que no hi ha una tipologia clara i diferencial, ni de la víctima ni del victimari. Això sí, aquests sempre treuen benefici d’aquesta situació.
Per això, la resposta ha de ser general, no només individual.
És cosa de tothom
“És el que ens diuen sempre, que és cosa de totes. Unir forces, ajuntar-nos tots i parar a aquesta persona”, explica Martín.
Per a aquest grup de noies i nois, una de les solucions passaria per una resposta col·lectiva. “Per plantar-li cara a un que està fent por caldria reunir-se tots, com he vist diverses vegades en xerrades”, comenta Maider.
I la resposta ha de ser col·lectiva perquè, com bé diuen, els qui assetgen fan por a la resta del grup. No només als qui ho pateixen directament en les seves carns. Es tracta que ningú s’atreveix a fer el pas davant la possibilitat de passar a ser víctima també.
A això se suma el fet que, com explica Maider “li acostumen a donar més superioritat a la persona que té coratge per fer alguna cosa que està malament. Li donen el rol de ser superior a tots”.
Però és bàsic que el centre sigui un entorn de protecció i no de violència. D’aquí la importància de la implicació de tota la comunitat educativa, incloses les famílies i el claustre. Els professors també tenen un rol vital en la detecció precoç de l’assetjament escolar, així com en la implementació de polítiques i estratègies per a prevenir-ho. La seva capacitat per crear un ambient de respecte, tolerància i suport és fonamental per a construir una cultura escolar que rebutgi l’assetjament en totes les seves formes.
Malgrat això, Holgado descriu com a vegades, quan les famílies informen el centre i la inspecció recapta nova informació decideix desestimar el cas perquè no hi ha informació suficient. Per a ell, això acaba augmentant la sensació que es minimitza l’assetjament escolar.
Què fer
Noies i nois estan d’acord que un dels punts importants per enfrontar la situació, com diu Martín, és desenvolupar empatia per adonar-te de la situació que pot estar vivint algú en classe. I més enllà d’això, també han d’acostar-se a la persona que està sofrint la situació per a donar-li suport. Després, parlar amb alguna persona adulta, amb algun docent.
Però la por és present. El primer és la por al fet que l’assetjador s’assabenti de qui “s’ha xivat”, verb que Antonio Holgado intenta substituir per dir el que passa per llevar-li la càrrega negativa. El que un mateix pugui acabar sent víctima és el que la majoria de la gent vol evitar. D’aquí ve que hi hagi qui no parla amb el professorat.
És una cosa que també passa entre els qui pateixen l’assetjament, que no s’atreveixen a parlar ni amb les seves famílies, explica aquest expert, intentant evitar la vergonya i el sentiment de culpabilitat de la víctima.
En qualsevol cas i malgrat les moltes xerrades que reben noies i nois en relació als protocols de convivència en el centre, com explica María, ningú els ha explicat què han de fer, quina és la manera d’actuar en cas de conèixer un cas d’assetjament escolar.
“Crec que el problema és que no coneixem el que s’ha que fer en alguns casos”, explicava Marcos. Ho corrobora María: “Mai ens han explicat què fer, i mira que ens han parlat de protocols: si algun apareix borratxo, si algun pega a un altre, però mai d’assetjament com a tal”.
Al costat d’això, el fet que moltes i molts joves no tenen eines per a comunicar-se amb el món adult. “Si no m’ensenyen a comunicar, compte Folgat, i estic sofrint assetjament, pot venir un sentiment de culpa, com si fos culpa meva. Cal confiar en la família, animar a la gent a parlar.
Durant una hora de conversa, a més d’aquests temes, es van parlar uns altres com el paper de les xarxes socials, què és el que poden fer les famílies una vegada que s’assabenten que la seva filla o fill està sofrint assetjament (realitzar una línia de temps de l’ocorregut, portar-ho al registre del centre, parlar amb la direcció…). Una hora d’acostament a la realitat en la qual noies i nois viuen molt de prop la relació amb l’assetjament, la violència o la dificultat de ser el diferent en el grup d’iguals.
