Quan el «nosaltres» inclou l’interlocutor, es diu «minen», mentre que si l’exclou, es diu «ennen». Aquesta distinció reflecteix una relació de pertinença o d’exclusió al grup cultural que es transmet de forma educativa.
El pulaar, reconegut foràniament com a fula, és un dels idiomes més estesos del Sahel per una marcada cultura de transhumància, sent parlat en uns 20 països i oferint nombroses variants dialectals, resultant una llengua molt rica amb alguns conceptes que tenen diverses denominacions. Un exemple destacat és l’ús dels pronoms «minen» i «ennen» per referir-se al «nosaltres»:
- Nosaltres (minen) som catalans (vosaltres no).
Minen komen catalanbe. - Nosaltres (ennen) som catalans (vosaltres també).
Ennen komen catalanbe.
En aquest sentit, com explica la RAE en el punt 16.1b de la nova gramàtica, la primera persona (el parlant) i la segona persona (l’oient), tant del singular com del plural, es defineixen per la seva participació en l’acte verbal o interacció, a diferència de la tercera persona o de l’assenyalament cultural al qual la interacció fa referència. Així, el parlant o la primera persona, inclou o exclou l’oient o la segona persona, vinculant aquesta segona persona a la tercera persona o a un assenyalament cultural que la primera persona defineix com a propi o no. I és a partir d’aquest vincle amb la tercera persona o l’assenyalament cultural que es pot produir la construcció dels estereotips, les cosificacions i els estigmes.
Considerant aquest «joc de pertinences», que estableix el que considerem «nostre» i el que no, com varen dir Deleuze i Guattari a “Rizoma (2023),” val a assenyalar que el divers, el que és «[…] «múltiple» deriva en «Un agenciament maquínic [i] el converteixen […] o bé en una totalitat significant, o bé en una determinació atribuïble a un subjecte […]» (p. 10). I, no obstant això, aquest agenciament d’una part del que és «múltiple» és indispensable per adquirir una identitat pròpia, en la mesura que «Si invoquem un dualisme és per recusar un altre. […] passant per tots els dualismes que són l’enemic, però un enemic absolutament necessari […]» (p. 47).
Cal establir ponts culturals basats en un reconeixement del mínim comú múltiple, respectant la diversitat
En conseqüència a tot això exposat, com afirmen Deleuze i Guattari, «[…] hi ha un agenciament col·lectiu d’enunciació, un agenciament de de-sig, inclosos l’un en l’altre, i en connexió amb un prodigiós a fora que de totes formes fa multiplicitat […]» (pp. 53-54). D’aquesta manera, té lloc una interacció social per la qual «[…] la unitat no deixa de ser combatuda i obstaculitzada en l’objecte, mentre que un nou tipus d’unitat triomfa en el subjecte» (p. 15).
Amb aquest ordre de les coses, obtenim l’axioma d’aquests dos autors, que enllaça amb l’assenyalament en sentit possessiu del «nosaltres» del pulaar, i l’orienta en el cos social: «El múltiple cal fer-lo, però no afegint constantment una dimensió superior, sinó, al contrari, de la forma més simple, a força de sobrietat […] només així, sostraient-lo, el Un forma part del múltiple» (p.16).
En conclusió, sempre hi ha un «exterior» que defineix la multiplicitat i crea, com a mínim, una dicotomia excloent indicant una tercera persona («ells») o un assenyalament cultural («allò»). Davant d’aquesta exclusió, els autors defensen que hem d’evitar uniformar els atributs culturals de les persones a partir de màxims comuns denominadors. En comptes d’això, afirmen que cal establir ponts culturals basats en un reconeixement del mínim comú múltiple, respectant la diversitat. I, en aquest context, és important reflexionar sobre el paper de l’educació en la implementació d’aquest model perquè, com assenyalava Violeta Nuñez seguint Herbart, la praxi educativa ha de tenir sempre en compte l’assenyalament d’aquest tercer element cultural que defineix la multiplicitat, i cal considerar la forma com aquest assenyalament cultural és culturalment integrat.
