Aquests darrers dies diferents personatges, siguin professors, pedagogs o filòsofs, han marcat un discurs que ha omplert tots els mitjans de comunicació: teles, ràdios, diaris impresos i digitals, tertúlies, etc. Es tracta d’un discurs negatiu del món educatiu. Tot va malament, tot són crítiques negatives, i això atrau molt, fins al punt que es converteixen en estrelles mediàtiques.
A vegades partim de la nostra experiència personal com alumnes per entendre el funcionament actual del sistema educatiu. Quan jo anava a escola, el sistema vigent era el que moltes d’aquestes persones defensen ara: molta memòria, molt esforç intel·lectual i poca inclusió,
Es deixava pel camí tots aquells alumnes que no podien seguir-lo. Aquest sistema va durar fins a l’aplicació de la LOGSE (1990), recordo les visites dels alumnes de 8è d’EGB de la meva escola a l’institut del barri i com el seu director els rebia dient: “de cada 3 cursos de 1r de BUP en faig un COU”. Només se’n salvaven 1 de cada 3. Els nois i les noies sortien angoixats i ja preparats per la seva cursa selectiva.
Ja vaig aprendre, malgrat l’escola on vaig anar dels 10 als 18 anys, moltes de les coses que sé del món i de la vida, les vaig aprendre a casa i sobretot en els àmbits educatius fora del sistema escolar: agrupament, esplai, parròquia… Molt del que soc i com soc ho dec a ells i no pas a l’escola on vaig anar.
Necessitem docents amb molts coneixements de tota mena, però també educadores i educadors que sàpiguen motivar i explicar els sabers als seus alumnes
Aquest model és el que ells defensen, disfressat de neoliberalisme i cultura de l’esforç, impartit en assignatures i horaris tancats i inqüestionables. El món està canviant, però l’escola sembla que ha de seguir immòbil, perpetuant un sistema obsolet.
Necessitem docents amb molts coneixements de tota mena, però també educadores i educadors que sàpiguen motivar i explicar els sabers als seus alumnes i adaptar-los a la realitat actual de les aules que tenim, on tothom hi té cabuda. No saber-ho fer, porta al fracàs i la frustració que molts d’ells viuen.
El gran canvi de la LOGSE va ser l’educació obligatòria fins als 16 anys i un nou projecte educatiu per fer possible aquest canvi. Cert és que es va allargar l’obligatorietat fins als 16, el sistema educatiu va canviar, però no moltes mentalitats. Calia fer una transformació pedagògica radical per atendre TOTS ELS ALUMNES, no només els que se’n sortien. El fracàs, sobretot a l’ESO, va ser clar i evident, no es poden fer les reformes sense diners ni la complicitat dels docents.
Alguns d’aquests docents van estar en contra d’aquest canvi educatiu, volien seguir ensenyant amb el seu mètode i per a uns alumnes ja seleccionats, el problema apareix quan l’aula és diversa i no es creen suports per treballar aquesta diversitat que sempre ha existit.
Com ho hem de fer per acollir tots els nois i noies, siguin quines siguin les seves situacions personals, cognitives o socioeconòmiques?
- Necessitem horaris més flexibles, posar al centre les necessitats dels infants i joves no només la dels seus docents (matí i tarda),
- Treballar en codocència, abans que la reducció de ràtios, amb 2-3 docents a l’aula, per poder atendre els diferents nivells d’aprenentatge,
- Gestió més democràtica de l’aula i del centre,
- Valorant més les àrees artístiques, manuals, musicals, esportives …
- Treballar més globalment i per competències.
- Una formació del professorat en atenció a la diversitat, coeducació, gestió de conflictes…
Però el que és la clau de tot aquest procés és la implicació de l’equip docent en el seu projecte, que permet que totes i tots se sentin acollits, aportant cadascú les seves habilitats, actituds i aficions i fer de l’aprenentatge una vivència positiva, compartida i participativa.
La clau de tot aquest procés és la implicació de l’equip docent en el seu projecte
He escoltat en diferents debats alumnes d’escoles de segones oportunitats, on expliquen el seu infern a l’ESO, sense cap orientació de com podien donar vida a les seves inquietuds i capacitats. Ara són alumnes motivats i feliços, i s’esforcen perquè fan un mòdul professional d’una àrea que els agrada: perruqueria, pastisseria, mecànica, fusteria, cuina… Hi ha poquíssimes escoles de noves oportunitats i a l’ESO es continua no orientant els alumnes des de l’inici, han d’aguantar quatre cursos on molts d’ells abandonen. Són aquests els ganduls o els que no s’esforcen segons els que enyoren els colzes.
Soc mestre jubilat des de fa 10 anys, actiu dins de RELLA (Associació de mestres i professorat jubilats), he fet de mestre més de 40 anys i us puc assegurar que una gran part de la meva formació l’he fet a les escoles d’estiu de Rosa Sensat, o en els seus cursos, seminaris i grups de treball. Ni la universitat, ni el Departament m’han format com ho van fer ells.
Necessitem recerca educativa de qualitat, centres de formació i reflexió, impulsar el temps educatiu, que no és ja només l’escolar. Rosa Sensat, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, la Fundació Bofill i entitats com Fundesplai, fan una tasca inqüestionable en aquest nou marc educatiu i aquests gurus mediàtics els desvaloren i ridiculitzen.
Denuncio el paper que els mitjans de comunicació d’aquest país els hi estan donant. Molts pensem que això va més enllà del món educatiu. Interessos polítics, econòmics i mediàtics no només aquí, sinó a escala estatal, europea i fins i tot mundial aproven aquest discurs on l’únic esforç és l’intel·lectual, la segregació i el neoliberalisme, enfront d’un model educatiu per a tothom, obert i inclusiu on els docents des de la llar d’infants fins a la postobligatòria tenim un mateix model educatiu.
Conec molts docents en actiu que treballen dia a dia per un sistema educatiu millor, amb una perspectiva totalment oposada a aquests discursos dogmàtics, que demanen i exigeixen canvis al Departament d’Educació i lluiten per aconseguir una nova realitat educativa en positiu.
5 comentaris
Ostres … articles com aquest demostren que en Damià ha tocat on fa mal…
Però entenc perfectament que algú que es va jubilar fa 10 anys desconeixi el que està passant a les aules catalanes.
De manera que només qui tingui recursos per portar els seus fills a la privada tindrà un futur garantitzat. Els qui no tenen recursos i van a la publica estan condemnats a la mediocritat!! Esteu condemnant als pobres i això hauria de ser un delicte penat.
No es pot discrepar d’aquest article d’opinió? Sembla que no! Aquest sectarisme és alarmant!
No es pot discrepar d’aquest article ?
Aneu de plurals i en realitat no admeteu el debat serè que demaneu
Respectant evidentment les seves opinions en discrepo i ntentaré argumentar-li el perquè.
Crec que no es pot pressuposar que la majoria d’alumnes vol i que, si no aprèn, és perquè el professorat no l’ha motivat prou o no ensenya prou bé.
Considerar que la felicitat dels alumnes és més important que el seu aprenentatge.
Entendre que el fracàs escolar es pot solucionar fent que aconseguir els títols estigui a l’abast de tothom.
Menystenir la importància de l’acumulació de coneixements tot dient que el més important és que l’alumne aprengui a aprendre.
Menystenir la importància de la memorització obviant que, sense ella, no hi pot haver coneixement.
Creure que la innovació pedagògica constant comporta sempre una millora i menystenir els mètodes pedagògics tradicionals.
Acceptar que s’avaluï mitjançant criteris subjectius, com ara “el grau de maduresa” o “el grau d’esforç”.
Sobrevalorar la utilitat pedagògica de les eines digitals.
Donar les culpes del mal funcionament de l’ensenyament principalment a la falta de recursos econòmics.