Opinió

Què fem, les escoles, contra la ultradreta?

Pedagogia és ideologia. Una afirmació encoratjadora que, en èpoques en què cert jovent universitari militàvem rutinàriament a moviments socials i polítics, ens feia de bandera en un món que, crèiem, estava canviant a passes de gegant, i que era un afer immediat la radical transformació social que sorgiria de nosaltres, les noves generacions de mestres compromesos i vocacionals. El temps i les atàviques jerarquies internes del sistema públic d’ensenyament han anat escapçant aquest ímpetu per fer de l’educació l’eina revolucionària que és capaç d’esdevenir, però alguns seguim recolzant-nos en aquesta sentència per a sostenir les ganes de crear activitats i dinàmiques per a transformar explícitament. 

I és que, contrariant el tan fal·laçment estès discurs que “l’educació no ha de contenir ideologies”, la lògica en aquest sentit és prou esclaridora: si existeixen ideologies que advoquen per la intolerància amb el diferent, el racisme, el classisme, el masclisme, etc., el corrent de pensament i actuació que precisament les contraria i defensa la il·legitimitat d’aquests adjectius en qualsevol societat civilitzada, també n’és una, d’ideologia. Per tant, i en primer lloc, desmuntem els mites de l’equidistància en l’educació, com a mínim dins un sistema públic que pren els drets humans i de l’infant com a medul·la espinal de la seva línia d’actuació, i comencem a entendre que aquesta ideologia ha de vertebrar les tendències racionals de tot allò que treballem a l’aula. 

La política institucional fa fallida. El parlamentarisme actual ha demostrat ser una barrera dialèctica insuficient contra l’auge dels nous feixismes, blanquejats cada cop amb menys reticències per mitjans directament o col·lateral afins a ells i mutats en noves formes tan volàtils com impredictibles. En l’era de la immediatesa i de l’individualisme més cronificat que mai ha conegut la nostra espècie, la inèrcia bipartidista ja no s’autoregula per a evitar el contacte amb els extrems, sinó que va braç a braç de la ultradreta en cada cop més escenaris (Trump, tot i ser especialment rellevant en clau occidental, és una altra fitxa d’un dòmino ja en caiguda des d’Europa). Les notícies falses, la revifada de la misogínia en l’adolescència, el negacionisme ecològic o el qüestionament de drets fonamentals consolidats en són exemples clars, però formen part d’una llista inacabable i en constant ampliació. 

Els docents que no entenem la separació entre l’escolaritat i un compromís social explícit i contextualitzat cada cop som menys nombrosos i més pàries

Què fa l’escola, punta de llança de la transformació social en moments crucials de la història de la humanitat, en resposta a uns símptomes actuals que són tan evidents com palpables? Doncs poc i menys. Els docents que no entenem la separació entre l’escolaritat i un compromís social explícit i contextualitzat cada cop som menys nombrosos i més pàries. Veiem com tot el treball que es fa amb prou feines rasca l’escorça de la reflexió necessària per a significar una problemàtica social; com no hi ha cap mena de debat pedagògic o formació per a abordar-les amb dades i eficiència, o com la comoditat de posició envers famílies i Departament passa per davant del compromís transformador que la figura del mestre evocava. En un paradigma informacional on tenim més a l’abast que mai les dades que sostenen els principis rectors d’un sistema hereu del republicanisme més transformador, decidim obviar-les, evitar-les i edulcorar un món irreal pel qual, en última instància, no cal desenvolupar una empatia i compromís forts, ja que “tot rutlla bé, ja”. Des de la passivitat, els mestres hem passat d’obrir portalades a apuntalar-les. 

A part de la clara necessitat d’autocrítica i replantejament de com i amb quina assiduïtat s’aborden aquestes temàtiques des de l’escola (debat cada cop més indispensable i urgent, a parer meu), la reflexió que busco generar amb aquest text és més d’encoratjament que de desistiment. La capacitat que tenim de transformar la societat des de l’aula, des dels centres, des de tota la xarxa pública és absolutament massiva. El nostre alumnat construeix gran part de la seva percepció del món portes endins, en un context inigualable pel que fa al contacte amb el grup d’iguals, la consciència d’aprenentatge i el contacte directe i constant amb professionals que dediquem la vida al seu creixement intel·lectual, emocional, personal i social. A mitjà termini, podem revertir actituds i tendències tòxiques per al col·lectiu i l’individu que ara mateix tenim encarcarades i rutinitzades, fruit del capitalisme voraç que ens consumeix a tots; i, a llarg termini, qui sap, potser transformar el sistema d’arrel. Però, indiscutiblement, aquestes dues variables (“podem” i “potser”) conqueriran el futur en la mesura en què els docents vulguem fer-ho i entenguem que el simple fet de caminar cap a la utopia no implica arribar-hi, però sí estar en un lloc millor que abans. 

Bona i pròspera lluita a totes i tots qui decidiu deixar-vos el cos i l’ànima per fer del món quelcom més just, també des de l’aula. No defallim!