Dues dates. 13 d’octubre en retrospectiva, 23 de novembre en l’horitzó. Dues de les moltes dates que configuren la crua realitat de l’habitatge. Aquest cop, però, no són dues dates que siguin gravades amb el dolor de la pèrdua d’un habitatge o del trauma d’haver de transitar un procés de desnonament. Aquest cop són dues dates que seran viscudes amb entusiasme, amb l’entusiasme de totes aquelles que vivim amb la profunda convicció que l’habitatge és un mitjà per a una vida digna i no una mercaderia que ens roba el salari i ens condemna a treballar per malviure amb el que ens sobra.
L’Alicia del Río, orientadora de secundària i membre del col·lectiu Menos Lectivas,escriu una carta als docents de Madrid, una carta on convoca a la manifestació del 13 d’octubre. Les raons, veritats com punys, sense habitatge no hi ha educació. Una carta que recuperem, subscrivim d’inici a fi i que volem fer-vos arribar a tots vosaltres, els docents de Catalunya, convocant-vos el proper 23 de novembre a la manifestació pel dret a l’habitatge.
_________________________________________________________________
En el meu primer curs com a orientadora, vaig atendre una alumna de 3r d’ESO que em van derivar pel seu estat de salut mental. Era una adolescent llesta i espavilada, treia bones notes, però el seu estat d’ànim havia anat empitjorant i també la seva atenció a classe. Un dia no va venir a la cita amb mi. Em van dir que no hi havia vingut en tot el dia i em va semblar molt estrany. Un parell d’hores després, vam saber que ella i la seva família acabaven de ser desnonats. Aquell curs va suspendre pràcticament totes les assignatures i després es va canviar de centre, més a prop de l’habitació on un altre familiar els va acollir.
Recordo la impotència que vaig sentir en aquell despatx d’orientació. Mentrestant, la resta dels seus professors i jo intentàvem cada dia fer la nostra part de la feina, donar a aquesta adolescent la seva educació obligatòria, acompanyar-la en el seu desenvolupament cap a la vida adulta, altres ho desfeien tot. La policia, el sistema judicial i un llogater li arrabassaven la menor de casa seva, del seu barri, de l’institut, de les seves amigues, li arrabassaven la capacitat d’atendre, de sentir-se segura, d’estudiar i aprendre. Li arrabassaven, entre tantes coses, el seu dret a l’educació.
Els docents catalans hem de participar a la manifestació per l’habitatge del proper 23 de novembre
Això no és un cas aïllat. Dels desnonaments que es produeixen al nostre país, entre el 70 i el 80% inclouen menors d’edat. En molts d’aquests casos, les escoles i instituts no ens n’assabentem fins que succeeixen perquè les famílies i l’alumnat no ens ho expliquen per vergonya. O potser no ho expliquen perquè, en general, els professors no fem res. Un lament, unes paraules d’ànim, i a seguir, que tenim molta feina i no arribem.
Les condicions materials influeixen en l’experiència escolar i en els resultats acadèmics, sent de fet un dels principals factors explicatius de l’èxit o fracàs acadèmic. És un fet àmpliament contrastat per estudis de tot tipus. Quin paper juguem, llavors, mestres i professors de l’ensenyament obligatori, en el context actual en què ens trobem amb un 30% de pobresa infantil? Podem seguir fent la nostra feina sense adonar-nos que el dret a l’educació trontolla cada dia per a un terç de la nostra infància?
Com a orientadora, m’arriben els casos identificats com a “problemàtics” de cada centre en què treballo, amb etiquetes per a tots els símptomes: absentisme, baixos resultats, problemes de conducta, dificultats d’aprenentatge, de salut mental, derivacions a Diversificació o Formació Professional Bàsica… En aquestes situacions se’ns demana als orientadors que avaluem i donem resposta al cas, assessorant el professorat perquè actuï de la millor manera possible per afavorir l’aprenentatge i desenvolupament de l’alumne en qüestió, i que derivem a altres recursos d’ajuda existents si és necessari. En els tres anys que fa que treballo en centres educatius públics de Villaverde, Carabanchel i Orcasitas, puc assegurar que la gran majoria dels casos atesos han estat travessats per una dificultat relacionada amb l’habitatge que afectava l’alumne i la seva família. No podia explicar “el problema” de l’alumne sense reconèixer el fet que aquesta unitat familiar no comptava amb un lloc adequat, segur i estable on viure. És habitual trobar alumnes que viuen en una habitació de lloguer amb un dels seus progenitors, exposats al desallotjament en qualsevol moment i a la manca d’intimitat; altres immersos en un clima familiar tens i fins i tot violent amb parelles que no poden permetre’s separar-se; alumnes expulsats de casa seva que s’han de mudar molt lluny o canvien de centre; alumnes sense espai per seure a estudiar; alumnes amb pares i mares absents, treballant llarguíssimes jornades per poder pagar el lloguer. Precarietat i incertesa constants.
Sense habitatge assegurat per al nostre alumnat i les seves unitats familiars, no hi ha lloc per a l’aprenentatge i el desenvolupament evolutiu adequat
El sistema d’habitatge actual, regulat perquè les cases siguin un bé de mercat que dóna rendibilitat a uns a costa d’altres, és incompatible amb un sistema educatiu que es vol universal, de qualitat, per a tothom, amb igualtat d’oportunitats. La “rendibilitat” de la qual presumeix el mercat immobiliari no només destrossa la capacitat econòmica de les famílies llogateres, també passa per damunt del seu benestar mental, la seva atenció i regulació emocional, el seu temps, les seves relacions familiars i trajectòries educatives.
[Si els docents catalans hem de participar a la manifestació per l’habitatge del proper 23 de novembre], no és només perquè el nostre sou ja no sigui capaç de garantir-nos l’accés a un habitatge a una distància raonable del nostre centre de treball. És el moment de denunciar que en aquest context, els professors difícilment podem fer la nostra feina. Sense habitatge assegurat per al nostre alumnat i les seves unitats familiars, no hi ha lloc per a l’aprenentatge i el desenvolupament evolutiu adequat que busca l’educació primària i secundària. Així, les propostes de baixar el preu dels lloguers i qualsevol mesura per prohibir l’especulació amb l’habitatge, es converteixen avui en mesures essencialment educatives, igual que ho va ser en el seu moment legislar perquè qualsevol pare o mare pogués sortir de la feina per parlar amb la tutora del seu fill o acudir a la reunió de famílies al centre.
Aquest [23 de novembre], totes aquelles persones que defensem el dret a l’educació hem de defensar que l’habitatge és, per sobre de tot, una necessitat bàsica i un dret.
___________________________________________________________________
Les dues dates s’interconnecten, que ens desbordi l’entusiasme. Eduquem-nos en un futur pròxim en què el sentit comú dicti que el dret a un habitatge digne sigui tan universal com a l’educació.
