Autor: Gabriel Fernández Paz

Tornem-hi. Més mòbil. Sembla que ara tothom s’ha posat nerviós i volen trobar solucions immediates al problema dels mòbils. Que si un grup de whatsapp, que si el Consell Escolar de Catalunya, que si associacions de famílies, que si una fundació per aquí, que si un gremi per allà, que si una colla de puntaires, quatre veïnes i un porter… Tothom en parla. Ara, precisament ara, resulta que el món ha descobert que els mòbils són un problema. No fa un any ni cinc ni vuit, no, ara. Centrem l’exposició. Que hi ha un problema és evident. Ja ho era…

Començo demanant disculpes. Vaig cometre un error. Un d’aquells errors que em fan posar vermell i contra el qual he alçat la veu més d’una vegada. Jo que criticava i em sentia al marge de les forces fosques del maniqueisme, resulta que he caigut de quatre grapes a la seva trampa. Ara ve l’excusa. Vivim una època (o potser és que sempre ha sigut així, no ho sé) de reduccionisme maniqueista. O estàs amb mi o estàs contra mi. No hi ha possibilitats intermèdies, ni vies alternatives ni matisos: ets dels meus o dels altres; dels d’aquí o dels d’allà;…

I què fem amb els mòbils? Pregunta que sorgeix de tant en tant en els instituts, de forma recurrent, i no sempre ben resolta. També és possible evitar la pregunta, no dic que no, i potser hi ha centres que eviten la discussió (i la reflexió necessària, penso jo), de la mateixa manera que en les nostres vides evitem parlar de les coses que no ens agraden i que sabem que difícilment les acabarem de resoldre. Els arguments o excuses donen pas a diverses variants de la fugida: – Opció “pessimista”: per a què pensar i discutir, si mai no…

Que l’alumne sigui el centre i protagonista de tot acte educatiu no assegura que sempre recordem aquesta màxima. La realitat ens ho mostra: l’administració i els polítics se n’obliden, sí, i massa sovint; també les direccions dels centres són víctimes, a vegades, dels objectius, dels resultats, dels projectes, de la imatge o el que sigui que ens omple la supèrbia en aquell moment. Però, més enllà d’aquests cercles organitzatius, dins de l’aula, ¿són els alumnes el centre de l’acció educativa? Com hem d’actuar (quin rol, quin paper hem de desenvolupar) els docents davant dels nostres alumnes? Què ens preocupa o…

Començaré per dos aclariments. Primer: no poso en dubte, i crec que seria molt injust fer-ho, que la majoria dels professionals que treballem al món educatiu, des de l’aula i fins als despatxos de Via Augusta, ho fem amb la nostra millor intenció i amb professionalitat. Segon aclariment: no busco enemics, només sacsejar per poder reflexionar; i si m’equivoco, millor per a tots. I ara sí, opino. Ja sé que tothom estarà d’acord. Ja sé que, d’entrada, no hi haurà discussions i tothom afirmarà amb seguretat que l’alumne és el centre de la tasca educativa, de tot acte lligat a…

Els sindicats de l’educació de Catalunya han convocat una vaga. Tothom ho sap, cinc dies. Encara en queden dos. La conselleria i els sindicats s’han emplaçat a dialogar i, potser, arribin a acords. Ara bé, davant d’aquests fets, encara tinc certs dubtes. Potser perquè la informació no sempre és del tot clara o perquè respon a interessos sospitosos que no acabem d’entendre. També és veritat que tenim certeses que cal posar en ordre (o sospitar que no són tan certes com ens havíem pensat). En definitiva, davant la situació actual a l’educació, he decidit exposar els dubtes i les certeses…

Estic molt cansat. Estem molt cansats. Al peu del canó –així se’n diu, oi?–, però molt cansats. Conscients de la nostra “missió”, però molt cansats. Responsablement, complint les indicacions, ajudant en tot el que podem, però molt cansats. I no és un cansament pel temps que dura aquesta situació, que també, sinó que és una sensació molt més profunda que s’ha anat aposentant molt a poc a poc i que, a hores d’ara, comença a pesar massa. Estic cansat, com a director d’un centre, d’haver d’animar als meus companys perquè facin la feina com si res estigués passant. Estic cansat…

Recordeu aquell tutor o tutora que, durant la vostra adolescència, us va ajudar a estimar-vos, a repensar-vos i a descobrir que vosaltres sí que podíeu fer altres coses? O aquell que us va guiar a l’hora de triar davant d’una cruïlla plena d’incerteses? O el que va convèncer altres professors per donar-vos una altra oportunitat? O el que durant la infantesa us donava seguretat sense haver de fer grans discursos? Si no els recordeu, és que vau tenir molta mala sort o, potser, vau tenir una tutora o un tutor molt bo i us va acompanyar sense fer-se sentir massa.…

Com a professor de filosofia, sóc d’aquells docents que normalment tenen una dedicació quasi exclusiva al batxillerat. Sí, ho sé, un altre món. O almenys un món diferent de l’ESO i, per descomptat, de la primària. La selecció prèvia, quan els alumnes arriben al batxillerat, ha sigut ja molt efectiva. Però el destí va voler que, per poder arrodonir la meva dedicació docent, ja fa alguns anys hagués de fer classe a un grup de segon d’ESO. Ciències Socials. Vaig pensar que aquella era una oportunitat per conèixer una altra cara de l’educació. I no m’equivocava. Abans d’una de les…

Quan Feyerabend va escriure el seu llibre, Contra el mètode[1], la comunitat científica i filosòfica el va interpretar com una provocació. I tenien raó els crítics, era una provocació en tota regla. Però també Feyerabend tenia alguns motius per provocar. Des que Descartes al segle XVII va assenyalar la necessitat de ser rigorosos en el raonament per assegurar així la veritat del coneixement científic, l’epistemologia es va veure abocada a la recerca del camí. La ciència i l’epistemologia han debatut durant segles amb la intenció de trobar el mètode, és a dir, trobar un sistema protocol·lari que pogués assegurar la…