Autor: Josep Maria Turuguet Salgado

El canvi de paradigma, el canvi d’era del qual parlo no és tecnològic, que també, sinó humà i polític. I l’educació tracta del fet que els joves sàpiguen a quin món han vingut.

Les experiències reals deixen pòsit. Qui visita París i només és capaç de dir que era «molt maco» ni ha menjat ni ha digerit. Els bons mestres són els que visiten París i troben un món de relacions i de connexions.

Si quan a l’estiu desapareixen nens, manuals, murals, només queden les parets i el mobiliari, l’escola resulta un lloc molt poc interessant. Per contra, podria ser un lloc ple de riquesa cultural a on resultés desitjable tornar una vegada i una altra.

El discurs pedagògic tendeix a ser farragós així que resumiré: lideratge i visió del món, amb aquestes dues virtuts ben tingudes penso que passaríem la mar de bé. Però després, els resums s’han de desenvolupar.

Fer molts polinomis i molts vectors sense explicar què ens han aportat els polinomis i els vectors en la història humana no té cap sentit. S’ha de prioritzar el llenguatge humanístic fins i tot per a la química i les matemàtiques.

Intel·lectuals i catedràtics s’esgargamellen. Les humanitats es perden. I tot i ser persones notables, tenen un gran accés a la paraula però molt poc a la realitat. Ens haurem d’arromangar.

L’educació es produeix en la conjunció subtil de molts processos, la majoria dels quals no estan a la vista. Els hem de deduir a posteriori. Per a això solem recórrer als «resultats». I els resultats sempre són controvertits.

A l’escola obligatòria estem formant persones: animalons que estan descobrint l’entorn i l’entorn de l’entorn, és a dir, el món. En l’educació professional l’alumne ha pres opcions. I si l’ensenyament obligatori ha fet bé la seva feina, el jove tindrà una visió bastant clara del món i una idea d’on es vol encabir

Em temo que per molt que últimament parlem d’aprenentatge dels alumnes, en el nostre interior seguim pensant en «ensenyament», és a dir, direcció mestre→alumne

Si seguíssim les recomanacions de Freinet-Tonucci-Lodi-Imbernon, els llibres de text serien substituïts per biblioteques d’aula que permetrien els nens «investigar» i parlar de tots els temes del currículum. Però no ho fem, perquè no és fàcil.