El passat 19 d’octubre, al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya ( DOGC) es va publicar el Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. Aquest Decret s’empara, entre d’altres, en la Llei d’Educació de Catalunya, Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, Llei 13/2014, del 30 d’octubre, d’accessibilitat.
En aquest sentit, la LEC recull la necessitat d’adequar l’activitat educativa per atendre la diversitat de l’alumnat i l’assoliment d’una igualtat d’oportunitats i d’accessibilitat, i que l’atenció educativa de tot l’alumnat es regeix pel principi d’inclusió. Per altra banda, la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència recull que els infants i els adolescents amb discapacitat tenen dret a gaudir d’un sistema educatiu inclusiu, amb accés a l’educació obligatòria en les mateixes condicions que els altres membres de la comunitat, sense exclusió per raó de discapacitat, i als ajustaments i suports necessaris per assolir el màxim desenvolupament acadèmic, personal i social. I, la Llei 13/2014, del 30 d’octubre, d’accessibilitat, té com a un dels seus objectius principals aconseguir una societat inclusiva i accessible, que eviti la discriminació i propiciï la igualtat d’oportunitats per a tothom, especialment per a les persones que tenen discapacitats.
Respecte a la normativa anterior el nou Decret deroga el Decret 299/1997, de 25 de novembre, sobre l’atenció educativa a l’alumnat amb necessitats educatives especials, excepte el capítol IV, referent als requisits mínims de les unitats i dels centres d’educació especial.
En quant a l’estructura el nou Decret s’articula a través d’un preàmbul, cinc capítols i vint-i-sis articles, amb tres disposicions addicionals, una derogatòria i una final.
Al capítol I, es troben les disposicions de caràcter general, la definició del concepte d’atenció educativa, articles relatius a l’objecte, l’àmbit subjectiu, la xarxa de suports a l’educació inclusiva, i les funcions de l’Administració educativa i dels centres educatius en relació amb el contingut del Decret. Al capítol II, s’inclouen deu articles que regulen, les mesures i els suports per a l’atenció dels alumnes que permeten organitzar els recursos i la intervenció educativa i, la detecció i l’avaluació de les necessitats educatives de suport educatiu i el pla de suport individualitzat per respondre. El capítol III es destina a l’escolarització dels alumnes, els criteris i els procediments per a l’escolarització. I, al capítol IV es fa referència als alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu als ensenyaments post obligatoris i de transició a la vida adulta. Finalment al darrer capítol ens trobem amb els serveis i recursos que es posen a disposició del sistema educatiu perquè aquest faci efectiva l’escolarització i l’educació de tots els alumnes.
En quant al contingut específic del decret destaquem els següents aspectes:
1- El principi vertebrador que recull en quant que reconeix que “Tots els alumnes s’escolaritzen en centres educatius ordinaris segons el que estableix aquest Decret i d’acord amb el procés d’admissió vigent.” ( art.17). Per tant, estem davant una norma que fixa com a principi general l’escolarització de tots els alumnes en centres ordinaris, i només contempla l’escolarització al centres d’educació especial com a excepció, sotmesa a uns requisits i un procediment.
Segons recull el nou marc normatiu l’escolarització dels alumnes amb necessitats es contempla com una mesura excepcional condicionada a la voluntat dels pares, i a més requereix el reconeixement d’aquestes necessitats educatives especials i de suport educatiu en l’informe de l’EAP. A l’informe de l’EAP ha de constar la proposta d’escolarització de l’alumne en un centre educatiu especial. A l’apartat 2 de l’article 18 es diu “Únicament els alumnes amb discapacitats greus o severes que necessitin una elevada intensitat de suport educatiu i mesures curriculars, metodològiques, organitzatives o psicopedagògiques altament individualitzades poden ser escolaritzats en centres d’educació especial”.
La norma preveu que davant els diferents criteris entre els progenitors i l’EAP serà preceptiu un informe de la Inspecció d’Educació, i si es manté el desacord haurà de resoldre respecte a l’escolarització del menor el director dels serveis territorials o el gerent del Consorci d’Educació de Barcelona
2- L’àmbit subjectiu d’aplicació. El decret estableix un llistat (al seu art.3.4) respecte a què es considera alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu, i engloba sis grups de diferents situacions que van des de: a) Els alumnes amb necessitats educatives especials associades a discapacitats físiques, intel·lectuals o sensorials, trastorns de l’espectre autista, trastorns greus de conducta, trastorns mentals, i malalties degeneratives greus i minoritàries; b) Els alumnes d’origen estranger amb necessitats educatives derivades de la incorporació tardana al sistema educatiu, de la falta de domini de la llengua vehicular dels aprenentatges i de l’escolaritat prèvia deficitària; c) Els alumnes amb necessitats educatives derivades de situacions socioeconòmiques i socioculturals especialment desfavorides; d) Els alumnes amb trastorns d’aprenentatge o de comunicació, entesos, aquests últims, com a trastorns que afecten l’adquisició i l’ús funcional del llenguatge; e) Els alumnes amb altes capacitats derivades de la superdotació intel·lectual, els talents simples i complexos i la precocitat; f) Els alumnes amb risc d’abandonament escolar prematur.
Com es pot veure es fa un llistat que recull en una mateixa definició situacions molts diverses entre elles en les que es pot trobar un alumne i que per aquest motiu serà considerat alumne amb necessitat específiques de suport afectes d’aquest decret, i s’activaran totes aquelles mesures i actuacions previstes. No obstant, caldrà veure com amb el desplegament de decret i la seva implementació pràctica es van definint i adaptant les diferents intervencions educatives dependent del grup al que pertanyi l’alumne, doncs cada situació requereix actuacions i mesures ben diferents i de vegades no compatibles unes amb les altres, i que requeriran professionals especialitzats.
3- L’objecte del decret es garantir que tots els centres educatius sostinguts amb fons públics dins l’àmbit de l’ensenyament no universitari siguin inclusius. Per tant, l’obligatorietat de garantir la inclusió de l’alumnat també s’estén al centres privats concertats.
4- El decret regula que els centres d’educació especial poden ser proveïdors de serveis i recursos per als docents d’escoles i centres d’educació secundària. No obstant aquesta funció dels centres queda sotmesa al procediment i els criteris que el Departament d’Ensenyament determini en el seu moment.
5- També val destacar el tractament que dona el decret als serveis educatius atès que els considera una peça clau de la xarxa de suports a l’educació inclusiva.
En definitiva, l’aprovació d’aquesta norma comporta un gran pas en la construcció d’un món educatiu igualitari i inclusiu. No obstant, el decret deixa oberta algunes qüestions que s’haurà d’esperar a veure com es fa el seu desplegament. Entre d’altres destaquem – potser un dels temes més plantejat des de diferents àmbits del món educatiu- la manca de dotació pressupostària efectiva i suficient, i el termini de quatre anys per desplegar el Decret. Però també hi ha d’altres qüestions a les no dona una resposta, com son, la situació a partir d’ara dels professionals que treballen actualment als centres d’educació especial; la necessitat de formació i sensibilització dels professionals i en general de tota la comunitat educativa dels centres educatius ordinaris; la situació dels alumnes ja escolaritzats en centres d’educatius especials i que vulguin continuar en els mateixos, o bé que no vulguin continuar; la participació dels municipis en tot aquest procés. Haurem d’estar atents al futur desplegament del nou Decret.
1 comentari
6/5/22. Bon dia, com mare d’una nena d’11 anys amb un 79% de discapacitat física, psíquica i amb intel·ligència límit CI 84 i que haurà d’iniciar la ESO al setembre, voldria expressar el meu desacord en el desplegament de la llei 14/2010 i en l’ús incorrecte de la paraula ‘dret’ quan es tracta d’una ‘obligació’.
La meva filla està sent obligada pel CEB (Consorci d’Educació de Barcelona) i l’EAP (Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya) a cursar estudis ordinaris quan existeixen models educatius adaptats a les seves necessitats com ho avalen els informes dels professionals del Servei Català de la Salut que la tracten des dels 6 anys i els resultats de les proves d’una escola d’ESO adaptada. Escoles que només existeixen a Barcelona i no són públiques.
La llei diu: “Tots els alumnes s’escolaritzen en centres educatius ordinaris segons el que estableix aquest Decret i d’acord amb el procés d’admissió vigent.” ( art.17).
I l’article diu: “Per tant, estem davant una norma que fixa com a principi general l’escolarització de tots els alumnes en centres ordinaris, i només contempla l’escolarització al centres d’educació especial com a excepció, sotmesa a uns requisits i un procediment.”
Ho decideixen persones que no coneixen a l’alumne ni les seves capacitats, si no té menys de 80 de coeficient intel·lectual ha d’anar a ordinària, què passa si et surt una mica més? Estàs fora.
La diferència entre escola ordinària i escola adaptada és clau pel grup límit. El que explico es basa en casos reals que jo adapto a les que són necessitats reals de la meva filla. Seria així:
– ORDINÀRIA. Passar 4 cursos a una escola ordinària amb uns recursos inexistents on no aprendrà a ser autònoma, ningú li recordarà en quin dia de la setmana viu, que s’anul·la una classe o activitat, tampoc li llegiran les preguntes ni li escriuran les respostes, ni li portaran l’agenda i l’ajudaran a anar a la classe correcta en els desdoblaments…. i no parlarem d’abusos, bulling pel que tenen molts números, sí d’aïllament social i si hi ha sort ser tractat com una mascota. Res de sortides en grup, res d’aniversaris ni convidar a casa de ningú. Fora de l’escola haurà de seguir treballant amb psicòleg, TEOC, logopeda, fisioterapeuta, neurologia, traumatologia, … totes les especialitats que se’n deriven afectades del dany cerebral en el cas de la meva filla. Tractament d’ones de xoc al braç, d’injeccions de toxines a la cama, exercicis a casa, fèrules a mà i cama. Operacions programades en els anys de creixement, dels 12 al 16, a ulls, cama….
– ADAPTADA. Passar 6 cursos a una escola amb recursos i educadors preparats i amb vocació on farà teràpies en horari lectiu (psicòleg, fisioterapeuta, TEPC. Logopèdia), on aprendrà a ser autònoma (anar a comprar, ús de l’euro…) a més del contingut propi de la ESO només que amb adaptació dels continguts de forma visual i manipulats, a una mà en el cas de la meva filla. Amb un rati de 8-10 alumnes per classe on tots i totes necessitaran adaptacions diverses, on podran ser ‘bons’ en alguna cosa en comptes de ser els últims i pitjors en tot el que fan any rere any. On crearà un grup d’amics i amigues estable on es dilueixen les discapacitats i tots posen en servei del grup les seves capacitats.
Aquesta llei ‘inclusiva’ exclou per RD l’opinió de professionals que la coneixen bé, tampoc de lai família. Tot això sense donar alternatives una escola ordinària.
Les decisions polítiques de caire social no les haurien de prendre persones alienes al tema que es determina, però ho fan. El resultat es que a casa meva estem lluitant contra el sistema per accedir a un sistema educatiu adaptat. No resulta il·lògic?
Les famílies parlem entre nosaltres, al final no som tantes amb fills i filles en una situació limítrof. Tenim una relació estreta amb els educadors d’ordinària de primària i sabem de primera mà que no hi ha recursos; trobem bona voluntat en molts casos per part de l’equip docent dels CP. A secundària es dilueix, els educadors no estan preparats i molts no són educadors realment i és quan passen a ser ‘mobles’. Què deuen fer si els hi dona una ‘rabieta’ que pot venir acompanyada d’atacs d’ansietat i que possiblement vindrà originada per la frustració? Què deuen fer la resta dels alumnes? I la persona afectada, voldrà seguir anant a escola? No, la resposta és que molts no acabaran la ESO i no tindran oportunitat de ser autònoms i amb una feina digne.
Aquesta llei és bonica d’escoltar i dona una imatge irreal de la realitat d’aquestes criatures que com la meva filla porten 9 anys en l’escola ordinària.
Disposo de dies per ‘convèncer’ al Departament d’Inclusiva del Consorci d’Educació de Barcelona sobre el nostre dret com persones a triar el centre educatiu més adient per la nostra filla, tenint informes favorables de la mateixa Escola on l’han avaluat 2 anys seguits i dels professionals del Servei Català de la Salut (Centre de Paràlisi Cerebral i Sant Joan de Déu).
Han sortit les llistes provisionals i la meva filla no apareix a cap escola. Ens han dit a mitja llengua que està a una llista interna imagino amb els casos limítrofs com ella que no ‘compleixen’ amb la Llei d’Inclusió per no tenir 4-5 punts menys de coeficient intel·lectual.
De veritat no sona ridícul tot plegat? Riuria si no fóssim una familia desgastada però forta que vol el millor pels seus membres.
Autoritzo a qui llegeixi aquest escrit a divulgar-ho. Gràcies per avançat!
(Maite i Martina)