“No podem parlar d’innovació educativa sense tenir en compte les famílies com agents educadors”

Canvia l’escola i canvien els mestres. Canvien els llibres de text, les plataformes educatives, passem de la llibreta a la tauleta i introduïm nous idiomes a les aules. Canvia, en definitiva, l’educació. Però també canvien les famílies. El seu bagatge i les seves capacitats, així que, enmig de la revolució de la innovació pedagògica, també haurien de canviar les relacions amb l’escola i el paper com a agents educadors.

Aquest debat és el que va centralitzar el Fòrum de l’Educació Local, organitzat per la Diputació de Barcelona aquest dilluns 26, i amb motiu del qual parlem amb tres veus expertes en el paper de les famílies a l’educació. “Ara és l’oportunitat de replantejar el rol de les famílies, perquè si estem redissenyant l’escola per a que no sigui només transmissora de coneixements, sinó que busquem una relació bilateral amb els alumnes, i tenim les seves experiències en compte, els pares i mares es converteixen en agents educadors fonamentals”, apunta Marta Comas, directora de l’Àrea d’Innovació, Programes i Formació del Consorci d’Educació de Barcelona.

Així, implicar les criatures en el seu aprenentatge és implicar, de retruc, les seves famílies. Així com és necessari que els infants vegin la importància d’allò que aprenen, també és important que les famílies tinguin clar la importància del seu paper, però sempre “sense obligar-los a res”, puntualitza Maria Jesús Comellas, doctora en psicologia i professora emèrita de la UAB. I és que, Comellas critica les exigències de participació imposades des de l’escola: “Els pares arriben de la feina a l’hora que arriben, i de vegades no considerem que els demanem una implicació que els acaba angoixant. Hem de pensar en la conciliació laboral i tenir en compte per què a les portes de les escoles, el 80% dels qui esperen són avis o àvies”.

La conciliació laboral doncs, és un problema sistèmic que ha destruït les “velles teories de la utopia que diferenciaven el temps per a treballar, per a relacionar-se i per a educar”, apunta el periodista i educador Jaume Funes. “Hem de recordar que tothom que treballa també té dret a ser feliç i tenir criatures, així que hem de canviar el paradigma i pensar en com donem possibilitats, energies i ganes als adults per a dedicar temps a l’educació”, apunta.

Una escola flexible per a un món flexible

En qualsevol cas que es plantegi un canvi en les relacions amb les famílies s’ha de plantejar, potser, canviar la rigidesa de l’escola. “Si apliquéssim una bona lògica 0-3 a tota l’educació, tindríem un sistema meravellós!”, exclama Funes. En la línia, Comellas es pregunta, “per què un professor no pot entrar a les 7 i plegar a les 11? O tenir un torn a les 9 del vespre?”. I és que, com apunta Comas, “les comunitats d’aprenentatge han de tenir en compte tots els seus actors i això demana canviar els horaris”.

I canviar els horaris vol dir també eliminar les barreres entre l’educació formal i no formal, i possibilitar el reconeixements d’aprenentatges no reglats, perquè “anant a comprar, posant una rentadora o cuinant també s’aprèn”, diu Comellas, qui considera aquests aprenentatges “més directes i contextualitzats, però si tenim problemes per a reconèixer tots els aprenentatges que no passen per un llibre de text, com hem de reconèixer aquests altres”, es pregunta.

Però aquests aprenentatges informals, relacionats amb els àmbits de cures, no només compten amb la problemàtica de no ser reconeguts per l’educació formal, sinó que a més també es troben discriminats per un biaix de classe social i poder adquisitiu. “Hi ha infants que són apuntats sistemàticament a una extraescolar cada dia. Aquests no tindran certs aprenentatges vitals per a la vida però les seves famílies estaran comprant coneixements que en la cursa dels títols tindran més valor”, recorda Comas. I és que, assegura, “el que passa a les tardes és un veritable problema social: els pares i mares que compren formació fan esbiaix d’oportunitats de futur”.

La importància del context

Plantejar les famílies com a agents educadors actius i amb competències és no deixar enrere els contextos culturals, religiosos, lingüístics o socials dels que prové cada llar. “Si intentem innovar però oblidem el context, reproduïm estereotips”, apunta Funes. I és que, si demanem 10 minuts  de lectura diaris, qui els pot complir? “I si la mare o el pare que ha de fer aquests minuts de lectura arriba a les tantes de la nit de treballar o ha tingut un mal dia i està dels nervis? Doncs que se’n va a petar el Montessori de torn!”, exclama Funes.

Així, demanar a les famílies rutines sense tenir en compte els seus contextos pot ser contraproduent: “no tenim pas llibres en xinès o àrab per a que les famílies facin lectura. Suposem així, que els migrants són ignorants, però no és veritat”, assegura Comellas. Per contra, “els pares i mares, no tenen per què saber ensenyar, i millor que no s’hi fiquin, però sí que tenen un bagatge de saviesa que els que són experts pedagogs han d’aprofitar”, apunta Funes.

Per tant, tots tres experts sostenen que a les escoles hi ha d’haver una cosa de cadascú, per a sentir-se-la pròpia, i el mateix ha de passar amb les famílies: des de les aules s’ha d’apreciar el coneixement dels pares, mares o tutors. “I no només d’aquells més formats: els escombriaires no hi ha manera que entrin a les aules, i ens perdem tot el coneixement que tenen. Escoltant les famílies, farem que les criatures valorin més els aprenentatges no formals, que l’escola els tingui en compte i que els infants s’apropin als membres de la seva família”.