On i per què comença el desinterès per l’escola? En quin moment hi ha la primera fractura? Perquè això no va d’un dia per l’altre: sovint la llavor comença a primària i va creixent fins que a l’ESO pleguen. I la distància no és física: hi ha nens que són a classe, però en veritat no hi són, només hi estan. I mentre hi estan ho van absorbint: repetiràs. No serviràs per a res. Fes un cicle, que no et trauràs batxillerat. Conec moltes persones que han sentit això. I si no ho han sentit, els hi han fet entendre amb una mirada, amb un gest, amb l’arrogància dels detalls. En conec, fins i tot, que s’ho han arribat a creure. I ja se sap que la mirada que els altres tenen de nosaltres també és la mirada amb què ens construïm. I més encara, de petits.
Qui són els qui abandonen l’ESO? Hi ha qui diria: els fracassats. Però qui fracassa és el sistema escolar, que no ha sapigut ni entendre ni atendre la persona que ha marxat. No és el noi qui abandona l’institut, sinó l’institut qui abandona el noi. I el temps que hi passa, que hi perd, és preuat, i tant que sí. Parlo dels qui han associat l’estudiar a una tortura, els exàmens a un tràmit en què tant de bo treguin un cinc, dels qui veuen els llibres com un avorriment o una pallissa, dels qui estan convençuts que tots aquells temaris, fórmules i definicions no els serviran per a res, dels qui són espectadors d’un món totalment aliè al seu. I amb l’autoestima punxada i amb l’etiqueta dins la pell, una filera de joves mira el futur com qui mira un túnel, un bucle, una selva, un lloc inhòspit fet només per als triomfadors. Parlo dels exclosos, dels qui s’allunyen més del motlle, i com a conseqüència, o bé s’hi encaren o bé se n’escapen.
Qui els mira? Qui sap com són? Qui els treu la ràbia, la desgana, l’arronsament. Qui sap trobar en els seus ulls allò que ningú ha vist? Qui sap detectar-los allò en què destaquen? Qui els pot regalar una mirada nova? Qui pot fer visibles els invisibles? Qui els pot dir que és mentida, que el demà –igual que l’avui– no és una autopista per a tots igual. A mi ningú m’ho va dir, només sentia tot de profecies: vindrà la selectivitat, estudiareu això i treballareu d’això. I sempre el futur, el futur, el futur. Com si fóssim soldats preparant-nos per la fàbrica. I penso en el que projectaven en nosaltres, quan feia l’ESO, i ara, catorze anys després, on hem anat a parar: les prediccions no s’han complert. El nostre present és un altre.
Qui sap com són? Qui sap trobar en els seus ulls allò que ningú ha vist? Qui els pot regalar una mirada nova?
L’altre dia vaig entrevistar en Hamza Driouich pel Blog de l’educació local. M’explicava que quan tenia tretze anys sentia que era dues persones: el de l’institut, on hi havia qui li deia moro de merda, on la liava cada dos per tres i on passava de tot. I el Hamza del bàsquet: era el capità de l’equip, animava els seus companys, ho donava tot. El van expulsar uns dies de l’institut i l’entrenador li va dir que fins que no millorés la seva actitud, no jugaria cap partit. “Gràcies al bàsquet vaig anar a la universitat”, em deia. Per tant, el que aplicava a la pista: l’esforç, el respecte, l’autoexigència, ho va enfocar a la classe. Es va situar en un altre lloc. Però penso, de nou en els que no han pogut fer aquest salt de perspectiva: de quina manera se’ls pot repescar? Com poden resignificar el vincle que tenen amb el lloc on passen tantíssimes hores? I no parlo de rebaixar-los l’expectativa, i au, ves passant de curs, sinó de saber-la enfocar bé, de despertar-los, d’esperonar-los perquè vagin més i més enllà d’ells mateixos.
Al Hamza li vaig preguntar què aconselleria als mestres i em va dir dues coses: una, que entenguin que cada alumne és diferent –i que per tant, ves a saber què viu a casa, què li passa, què hi ha rere el que diu i el que no–, i dues, que els ajudin a trobar una motivació. Sigui quina sigui: que no l’esclafin ni els hi imposin una altra. Perquè la motivació, com tot allò que ens mou, és personal: cadascú vibra amb el que vibra. I quina sort, que allò amb què et sents ple un dia sigui la teva feina. O no: quina sort, que allò amb què et sents ple ho estiguis experimentant ara. I potser va d’això: d’atendre la singularitat de cadascú, que l’escola, l’institut, sigui un lloc on tingui sentit anar-hi, on la paraula et toqui i no et passi de llarg, on aquella espurna que tens a dins creixi ben alta i no mori insegura i empetitida. I potser no és qüestió de no deixar-los escapar, sinó que trobin els motius suficients per no fugir.
